Seguidores

jueves, 31 de marzo de 2011

VULL ESTAR TRIST, de grifoll








vull estar trist

trist amb tu

trist amb la teva tristesa

de quan estàs trista i

et sents sola i quan et sents sola

tan sola de tanta soledat

vull estar en la teva soledat

tan solitària i

dolorosa de quan dol i

vull sentir aquest dol

tan dolorós clavat i

sagnar amb tu la sang

la meva en la teva

la teva en la meva

la sang d’ un bassal

que s’ empassi la ràbia i

s’ ofegui aquest buit

tan buit que també en mi

sigui buit de tanta buidor

vull estar en tu i

en tot allò que tu sents

que sentis el què sentis

vull sentir-ho i sentir-te

sentint-ho

és que no hi trobo més sentit

ni en res ni enlloc

ni al món o en la vida





grifoll

01.04.11

casserrespoblepoema



miércoles, 30 de marzo de 2011

martes, 29 de marzo de 2011

Dolors Juarez, l' XXVI

Que ens retornin la quietud enlloc de pedres –i-



no un tronc quasi ferit o mig trencat –tampoc-



branquetes dèbils d’un desmai que s’ha vinclat



més aviat, uns pètals llisos blancs i suaus i una certesa –o-



una plugeta dèbil tendra sobre el cap –potser-



l’exactitud del pensament quan se’ns dispersa –o-



una tarda silenciosa perforant-nos els timpans



com si fos cert que amb un oïda som capaços de sentir-nos



el cor, quan de veres la memòria l’usem sols per a oblidar



cada perill –que- en un obrir i tancar ja no assumim –car-



la primavera segueixi tenint –encara-



un caient de pestanyes provocador].











Dolors Juarez 29 de març del 2011

CaPs De SaNg, DoS. dE gRiFoLl.


...o maneres d' exorcisar els fantasmes

 

regal de la BLANCA LLUM de Portugal. Fem-li la festa!!!

lunes, 28 de marzo de 2011

MANRESA, any 2355. Festival Kosmopolis

MANRESA, any 2355

Vuit escriptors:

ZULIMA MARTÍNEZ
JORDI ESTRADA
SÒNIA MOYA
PILAR DUOCASTELLA
LLORENÇ CAPDEVILA
AGUSTÍ FRANCH
JORDI LÓPEZ
DAVID CLUSELLES



El Festival Kosmopolis situa Manresa a l' any 2355,
els vuit escriptors van crear un conte durant dues hores,
en un acte obert al públic i d' on en va sortir el relat.






cliqueu sobre la imatge per ampliar-la








aquí, més:


                          




domingo, 27 de marzo de 2011

Blanca Llum Vidal, poema del llibre NOSALTRES I TU

“hom pot saber tota re natural
segons que enteniment ateny lo sensual.”
Ramon Llull



Mentre un nom ens posa nom

i som el nom de l’element

de la paraula on ix el nom

passen segles, vénen albes,

cauen fruits i es fan cistells.



I també, a dins el bosc,

hi passen coses, i se n’hi pensen...



.

sàpigues q’ets l’ òstia, de grifoll

Hi ha dues o cinc coses que en són quatre i tres fan mal, però l’ una?

L’ una és ara i és aquí amagada dins l’ instant mateix de tu,

té gust de primavera boja amb sang a sobre. No coagula. És

quan et menges una poma, la prohibida que és més bona. És

quan t’ hi trobes, amb el remolí de versos fins l’ aurora,

quan hi caus i veus com te n’ aixeques - i saps q’ets l’ òstia - . És

quan te’ n vas pels marges fins al bosc a declarar-te tu,

quan se t’ acosten tots els arbres a abraçar-te fins la teia (marinera),

quan darrera teu (no ho veus, però) s’ alcen jardins botànics,

ressusciten herbaris. É(t)s

quan succeeixes i xiscles i explotes i saltes i crides i danses i plores,

quan fas maniobres amb la bogeria i te la jugues. És ara que és

quan agafes la destral i trenques l’ iceberg des de sota i fins dalt; és

quan decideixes lluitar sense saber de l’ enemic que mai coneixeràs. És

quan escups sulfurs dins l’ ull de la mort i la mates. És

quan dius la fúria i t’ hi cabreges i li declares la guerra a la merda; i és

quan rius estrepitosament, i de seguida,quan tothom et mira, t’ estrepítes més. És

quan et brillen els ulls, és quan més et brillen (dóna allò que et manca)

que m’ hi veig (i jo faré el mateix).





grifoll


27.03.11
casserrespoblepoema





Blancallum Vidal recita Blancallum Vidal - Josep Grifoll



PI gràcies còsmiques!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (griFOLLet)

viernes, 25 de marzo de 2011

FOTOGRAMA, de grifoll






nens en blanc i negre disfressats de cuca-feres

corren pel bosc tan vius que ni ho saben

una sargantana se t’ acosta i et convida a fer el vermut

“va, que aviat marxem” diu la veu

que no s’ equivoca







grifoll

marçde l’ onze

casserrespoblepoema

jueves, 24 de marzo de 2011

POLVU, de grifoll

( de “poemes en zel” se m’ ha acudit; aquest és el primer i no està i no ho sé)






deu ser
pel pol•len...
d’ al•lèrgia
cap!




baba balancera balancí de baba ballarina

balancera bàlsam resinós de gelatina: xof!

al mig a dins endins i avaaaall que regalima

i és frondós i fabulós i quina canya més caimana

i cocodrila quan la boca de la boca vessa

tal concentració d’ alens que és tota un líquid

de la teva de la meva i de les nostres: xof!

però en diuen petó amb llengua o morrejada

o bes apassionat o baiser bacio beso bico beijo i quis i tot

en diuen del lligam de relligar-s’ hi fins l’ ullal

d’ ullal a ullal...mo-sse-ga-de-ta...

mos-sega-dè? xucla de verins! tempesta!

xoc de trens! deliri-cucafera! : xof!

que això duu cua són vagons i vagons del xoc

entrant’ hi -en xoc de xof de buf d’ uf uf– a dins

endins i avaaaaall que regalima i és frondós

i és rebel•lar-se i fer la vida huracanant-s’ hi

a roba-robes i la llengua al coll i el coll a la boca

i la boca al peu i el peu a l’ ull i l’ ull al cap i el cap

al cony i el cony a l’ orella i l’ orella a la polla

i la polla a la teta i la teta a la mà i la mà a la cuixa

i la cuixa al clatell i el clatell a l’ esòfag i l’ esòfag

esbufegant esbufegant esbufegant i el clítoris

a la galta i la galta baixant per la esquena i l’ esquena

fregant els mugrons i els mugrons

l’ un al (pel) capoll i l’ altre a la campaneta

tocant el zel amb la punta dels pits que és fer

xauxa xopa xupa xop xops xup-xups i m’ agrana

a tu t’ agrana? diuen que només és sexe però és mentida:

hi ha de tot com a tot arreu ja de veritat

ja de mentida tot és del color del qui fornica

i res és cert i res falòrnia és xof-deliri-cuca-

fer-ho i en acabat compartir un cigarret

i-a-tornar-hi que el món ja s’ acabava

fot ics polvus ja era baba i balancera i balancí

agranava s’ hi granava xaf i xuf i uf buf buf i el xof

   com                                 com ençava ?







grifoll
24.03.11
casserrespoblepoema

arreu!

(((SORPRESA)))

DIUMENGE 27/03/2011
FESTA DE CLAUSURA

EL VERMELL

01:00

JOSMAR EN DIRECTE

Com cada setmana, el (((gargall))) afegeix sorpreses al festival.

Si l'any passat es va tancar amb Jordi Bruc, enguany la clausura la realitzarà JOSMAR




Josmar, també conegut com Josmar Gerona és un cantant popularitzat per la seva interpretació del tema "És superfort" a un programa de TV3. En aquest programa es pretenia aconseguir una candidatura de Catalunya a Eurovisió, amb Josmar com a representant.

La iniciativa va anar acompanyada d'una gira amb actuacions diàries a diversos pobles de Catalunya que van tenir força èxit. Finalment no es va obtenir la candidatura.

Habitualment actua amb una samarreta blanca, jaqueta de cuir, botes de cowboy i tanga.
Una proposta compromesa que de ben segur no ens deixarà indiferents.






SIS, de grifoll

La veu diu l’ hora de la nit i l’ aigua.

Descalça, la tenebra inunda de miratges

panorames de l’ intacte.

Hi ha, perdut, un somni no somiat

dins una copa d’ arbre on la bellesa

és una imatge concentrada que no calla.







grifoll

24.3.11

casserrespoblepoema

Presentació del poemari Versos de sal, de Montserrat Butxaca




14-04-2011 de

19:00 a 21:00


Llibreria Adserà

Rambla Nova 94

43001 Tarragona

Catalunya




Presentació del poemari Versos de sal, de Montserrat Butxaca, editat per Cossetània Edicions. Obra guanyadora del 21è Premi de poesia Comas i Maduell.








A càrrec de l’escriptora Olga Xirinacs. Un cop acabada la presentació, l’escriptora Coia Valls llegirà una selecció de poemes del recull.



Versos de sal és un poemari que neix d’una reflexió profunda i molt íntima, del dolor que ens produeix la pèrdua d’un ésser estimat, de l’absència i del buit, d’aquell espai que queda com un túnel interior, el reducte on amaguem els amors per salvar-los del no-res. En la primera part del poemari he jugat amb la sal com a element molt arrelat en la nostra cultura, utilitzat per conservar i curar, així jo he volgut que la paraula sigui la sal viva que preservi en els versos als absents de l’oblit i curi el dolor.

miércoles, 23 de marzo de 2011

SI NO FOS, poema de GRIFOLL








Si saltes i agafes l’ instant

voldrà dir que voles

Si no vas tan de pressa

hi seràs més estona

Si no te n’ apartes

no l’ hauràs vist sencer

Si no rasques amb urpes

hi ha pedra per a anar-hi

Si no et conformes

és per què en vols més

Si esculls tu el valor de les coses

no duràs res a sobre

Si no desmuntes el puzle

el paisatge no canviarà

Si no te’ n pots estar

per què te n’ estàs?

Si no fos tan tard pel passat

ni despuntual el futur

sempre hi seríem a l’ hora

que ens toca de viure





grifoll

22-23.03.11
casserrespoblepoema

martes, 22 de marzo de 2011

Un botó negre, de DOLORS JUAREZ






Un botó gros, negre, amb fil creuat que ja li balla; de l’abric de llana beix, el botó gros de dalt de tot, és l’únic que serveix, els altres de fa temps que ja no es corden.  Agenollada als peus d’un banc toca la fusta amb un frec suau "que encara raspa en la gola del silenci " –coses així són les que resa - "Si lliurant-me en el batec d’alguna cosa que és tan viva com l’amor pogués desdir-me d’una cosa, de la pena de plorar com una verge al pedestal, amb la pell blanca i ni una llàgrima. La joia tota condensada en una gota de suor i de sacrifici com una sang fent-me la marca, la del dit feta amb l’agulla per tenyir-me els llavis rojos i desfer-me’n de la cera, la del ciri a l’estàtua del miracle, per la llum que em farà eterna com un xiscle ressonant en les parets de pedra freda, de l’església i de la cova, en els murs de la vergonya on els ulls clavats amb puntes m’acompanyen. La vergonya d’haver amat amb un silenci sepulcral que no es confessa de la pena i diu la glòria, de l’amor, les coses dolces que heu sabut i us heu callat, mosquetes mortes..." Es santifica tres vegades i s’alça. Passa pel passadís que fan els bancs deixant enrere el ressò de les seves pròpies passes, un ressò de taló primet i baix que cada cop que fan un cop, les sabates verd gastat li rasquen per darrere i, d’encetada que és la pell, sembla, que hi tingui incrustada una pansa. Traspassa la portalada de l’església i fa un sospir com si el seu cos li sortís de l’esperit i es treu la mantellina com si es tragués un llast de sobre. "Amén".

***



Passa per un carreró estret recobert per la llosarda que està humida per la pluja i li fa pensar en la por de caure "viure així com encongida per un cor que no em rellisqui fins la roca, senyor, com seria una tristesa esmicolada contra el terra si no igual que s’hi assemblés als pètals roses d’una rosa, a un ventijol que ha fet l’aroma dintre els llavis, a una espina que és clavada enmig la llengua i no fa nosa, senyor, si bategués més fort m’espantaria i fóra jo qui el llençaria amb molta força, perquè dansés en la corrent que fa la sang quan deixa un rastre en el camí que ara m’hi porta, a recer, al fons de tot, on és ben meu, el cor i el gos, que espera enfront, a la façana blanca". Treu la clau fent-li un clic al moneder verd, i més aviat gros, que portava a sota de l’aixella, mentre que per sota es desfà de les sabates. Li dóna dos voltes al pany amb una clau que és de rovell i s’ajup, es llepa dos dits i es frega les panses del talons, recull les sabates amb els mateixos dos dits i entra a la casa blanca del fons del carrer i, a darrere, el gos, que no borda.



***

Es descorda el boto de dalt de tot de l’abric i se’l treu, el deixa a la taula del menjador i d’un moble gros que hi ha enfront en treu una caixeta metàl·lica i s’assenta en la cadira més pròxima. Frega la caixa amb la mà suau "que encara raspa en la gola del silenci".l’obre i en treu un rodet de fil negre que porta clavada una agulla, l’enfila i es posa a cosir el boto de l’abric que li balla "el fil creuat i la creu en fil d’un dol cosit que ja no em plora, l’ull clavat enmig del mur de la vergonya, que més cec és qui no sent res que qui no ho gosa, l’amar prohibit que sols es besa i vessa gotes de suor per un gran goig que es condensat enmig d’un crit que és ensordit, i és la passió i no la vergonya, la pena sols si cau el cor i es trenca en mils i es fa bocins en la llosarda, que prou que ho saps trista de tu que més tristesa té la verge que als peus s’hi deixa cremar cera i no ha fet encara un gest miracle, que dins del ulls primer de tot una lluïssor i després un foc a dins el ventre que no crema, que encén les ànimes, i si unes mans que siguin d’home toquen suau el llavi quiet encara em raspa el lleu patir d’un gran plaer enmig de la gola, que duri sempre i sigui igual com fer-me eterna enmig d’un crit, que penedir-se es fa només davant la creu i això és un fil, sense promeses, que no cal pas que aquest cosit duri infinit, que hi ha fil negre per les penes i pels morts i jo aviat hauré de fer-me amb un rodet de fil blau cel, per coses bones..." Es cargola el fil a la mà i amb una tibada seca fa un clec que el trenca i, abans de deixar clavada l’agulla al rodet, es punxa el dit i es prem la pell per fer-li sang i amb la sang es frega suau el dit en contra el llavi i se’l fa roig "que encara raspa en la gola del silenci".



***



S’alça i deixa la caixeta metàl·lica al calaix, agafa l’abric i es situa davant del mirall que hi ha al costat de la porta d’entrada, se’l posa, es mira els llavis, es corda el botó de dalt, cosit en creu amb un fil que ja no balla. Va baixant la mirada pel mirall i observa com l’abric es va obrint poquet a poc, no res a fer-hi amb els botons que un ventre inflat tant els separen dels seus traus. Fa un frec suau sobre la panxa "que encara raspa en la gola del silenci, aquest cor xic que porto aquí que no se’m trenqui, i si em surt mut, que no ho sap dir, que no hi pateixi, que l’amor, fill del la mare, és tan bell com el misteri".



Dolors Juarez

22 de març del 2011





domingo, 20 de marzo de 2011

VOLA!

NOTES...de Blanca Llum Vidal

.



—L’ASE VA TOCAR LA FLAUTA I VA SONAR—

NOTES DE L’ESCOLÀSTICA D’AVUI

BLANCA LLUM VIDAL











«Aquell que va emprenyar el talòs
Garcés i el Teixidor renyoc
quan va fer els seus primers poemes,
veureu que hi torna sense esmena.
Vull contar un conte impertinent [...]»

GABRIEL FERRATER





Per atzar, segurament. Per atzar l’animalot va treure el so i de la bufera en féu

cançó. Però és clar, en Papasseit, senyors, quan teníem quinze anys a tots ens agradava.

Ara, que a l’apassionat autor de La rosa als llavis li deixem un lloc —encara que sigui

un raconet brut i amb teranyines— a les nostres benaurades llistes canòniques de la

literatura catalana, ja és tota una altra cosa. Que fos reeixit, a vegades, no vol pas dir

que haguem de perdre gaire temps llegint el poeta que només aconseguí la

comparacioneta de «la meva amiga com un vaixell blanc», ja que això, recordem-ho de

passada, no arriba ni de tros a la categoria alta, rica i complexa, de la metàfora i que és,

evidentment, el que aquí ens interessa de debò.



Aquí: posem per cas la casa gran. Això s’hi diu —i sobretot s’hi cou— a la

Facultat de Santes Lletres, sí. Moltes gràcies, senyors, que no fos cas que ens donessin

gat per llebre. Amén. Ja ho diu l’aforisme, al llibrot moralista del Bon seny il·lustrat per

en Jonceda, que «de les bones cases/ surten els bons ases». Però Papasseit, com és

sabut, no venia precisament de casa bona.



Àngel Carmona i Ristol —assagista; lliure pensador; conjuminador de

l’Antologia de la poesia social catalana que comença amb un poema de Joan Brossa en

un moment en què encara no era considerat per les poltrones de la crítica catalana, i que

hi fa lloc a tothom fugint, lúcid i esperitat, dels ciments armats de les capelles; autor,

entre d’altres coses, de les Dues Catalunyes, un llibre que pensa sobre la Renaixença de

Catalunya i en el qual reivindica l’aportació dels Robreños, dels Clavés, dels

Monturiols, dels Peps Ventures i de les masses populars al susdit moviment—

Carmona, doncs, digué, en aquest sentit, que «Salvat conegué des de nen la duresa de la

vida i tingué, per això, raó suficient per parlar del poble amb l’accent orgullós de qui

procedeix dels seus rengles. En aquell temps sentí les veus que serien el cor del seu

cant: “vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll,/ però les mans de tots els

trinxeraires/ com una farandola/ feien un jurament al redós del meu foc”». I més

endavant afegeix que «tingui’s en compte que aquesta poesia no ve a nosaltres per

aclaparar-nos amb una angoixant relació de llàstimes, encara que no es tracti, ni molt





menys, d’una poesia hipòcrita i conformista, ja que en ella no hi manca el gest atrevit i

decidit del rebel. Aquests “trinxeraires” que una nit presentaren jurament davant del foc

de Salvat no imploren l’almoina de la nostra pietat amb l’exhibició de les seves llagues.

En el món del nostre poeta no es demana llicència per continuar arrossegant-se en una

vida precària, sinó que se’ns saluda amb aquella llum irresistible i oportunista, gràcies a

la qual totes les coses ocupen el seu lloc d’honor a la terra. Així, la mateixa passió

amorosa no és, per a Salvat, la mòrbida exquisidesa del poeta maleït, sinó un alegre

posar els peus en terra, una ajuda per entendre millor el món».



L’ase, senyors, no era cap ase, i a qui li sona la flauta, sigui amb atzar o amb

sense atzar, cal escoltar-lo. Entenem, però, que l’estavellada al tòpic de la bèstia

artistoide no és completament fortuïta. Amb això devien voler dir que el nostre

poetaavantuguardistacatalà no tenia la noble pal·lidesa amb què ens bronzegen les

bombetes de la biblioteca; que Papasseit no era un literat d’aquells a qui Max Jacob

aconsellava de trencar el coll; que potser li faltava la meitat de la fórmula màgica

d’Horaci, aquella que diu que «jo no veig què pugui fer de bo un enginy inculte ni què

pugui fer de bo la cultura sense una rica vena».



De nou ens trobem amb la vetusta pregunta: què cal per escriure? Conèixer els

grans, els clàssics, els moderns, els trencadors, els de la petja en el camí, o simplement

—senzillament, més aviat— saber veure amb ulls pregons, autènticament emocionats,

tot un «doll d’aigua a la font»? Què és el què cal perquè una «ploma garladora» escrigui

res que ens mogui i que ens remogui? És allò tan gastat de si és una Musa abillada amb

pell de cérvol pigallada, corona d’heura i flors silvestres de colors, la que se’t vincla,

bonica i mig nua, al teu davant —o al teu endins—, la que et fa escriure, o si és l’esforç

per abismar-te al camp obert o a dins l’embut tan perillós de qui sols sap que vol

conèixer i que per això cal treballar —i treballar vol dir suar molta tinta i, sobretot, no

sols la pròpia—.



Si això és antic, però, més antiga és la resposta, que fa temps que, per sort, ja no

triem. No té sentit ni vol dir res voler triar entre si és la inspiració el que més importa o

si és l’estudi i la lectura allò que compta de debò. Se sap que és tot i el tot deu semblar

una dansa d’horitzons que «per tot acaba i comença». Se sap que va junt això de Carner

d’«és cosa fada el viure quan hom no s’arremanga» amb això de Casasses de «rages

rica/ forta i plena/ com la prosa/ d’en Jordà/ quan li pica i/ té la vena».



Ara bé, cal pensar —i potser és bo tal com ho fa el poeta tortosí Andreu Subirats

quan diu «penso, llavors m’ho repenso»— què vol dir això del “saber” perquè en

definitiva deu ser això el que molesta a l’acadèmia, ja que amb l’altra part de la recepta

d’Horaci, la del do, en principi tothom hi està d’acord.



Que Joan Salvat-Papasseit a tots ens agradava quan teníem quinze anys no sé

què vol dir o em fa por veure-ho perquè hi ensumo —malpensada!— un menyspreu i

una manera poc reflexiva de procedir. Una manera que no em preocuparia gens ni mica

si no fos dita des d’una universitat que, d’entrada, pretén ensenyar llengua i literatura i

que per damunt de tot aspira —innocent!— a donar eines per tal que els futurs

filologuets de poc més de quinze anys aprenguem a pensar filològicament i lliure. Sort

que ens Salvat ens recorda que «la llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè

s’ha de guanyar».





A qualsevol diccionari llegim que el saber és el conjunt de coneixements

adquirits per l’estudi. Ras i curt. Qui sap, doncs, és aquell que aplica l’esperit a

aconseguir la coneixença d’alguna cosa, examinant-la atentament per determinar-ne la

natura, el caràcter, les qualitats, per tal d’interpretar-la i restituir-li un sentit. Un sentit

que només després d’haver estat copsat podrà prendre una significació determinada, ço

és, diferent i especial per a cada persona.



Arnau Pons, a Celan, lector de Freud, escriu sobre la diferència que hi ha entre

sentit i significació i, encara que es refereixi a la comprensió de textos i principalment a

la poesia de Paul Celan, li agafo unes retxes per pensar —i repensar— sobre això del

saber: «primer cal cercar el sentit del text (a pesar de la nostra subjectivitat i gairebé

contra la nostra subjectivitat), i només després ens podrem preguntar quina significació

pren aquest sentit aquí i ara, per a nosaltres». I sí, he citat aquest fragment de Pons —

malintencionada!— imaginant-me que allà on diu «del text» hi diu l’estímul, la pedra, el

somriure, l’amistat, l’aurora que pesca el pescador, la rosa enduta pel torrent, el

davantalet amb unes vores fetes de puntes de coixí, la sageta de foc, i així.



Entenc que l’estudi, doncs, pot aplicar l’esperit a aconseguir la coneixença

d’alguna cosa, sigui un llibre, un brot de menta o sigui amor, que «si en saps el plaer no

estalviïs el bes/ que el goig d’amar no comporta mesura». Que el cuc curiós que vol

aprendre ho faci on vulgui, d’anar a fixar-s’hi. Que sigui amb cap, que sigui amb cor,

però que sigui la llibertat —i la guanyada— la que ens porti a unes font determinades i

no a unes altres, a les que més ens espassen la set tan sols pel no sé què de la seva aigua.



A escola, però, s’hi entossudeixen. S’aferrissen a negar-nos que «el perquè de

cada cosa, el per qui de cadascú» de Francesc Català és la cosa més bonica i la més

pròpia que tenim. La que no es toca. Enfilats a la tarima, s’imaginen el Quixot galopant

en el seu cavall escarransit i gesticulen amb orgull la grilladura de Hamlet. Gràcies. A

tots ens agrada aprendre. A tots se’n mou el fil més prim —el que no es trenca— quan

llegim Vinyoli. A tots ens agrada conèixer que en un poble del Berguedà, a Casserres,

hi ha un poeta que es diu Josep Grifoll que s’atreveix a dir que «a la follia no s’hi cau,

s’hi arriba». No només els interessa a vosaltres, no senyor. I si vostès tant en saben, de

desxifrar-los, d’entendre’ls de veritat, de copsar com allò tan petit que és un poema pot

ser capaç d’enlairar-se fins molt lluny, no haurien de permetre’s el luxe de sentenciar i

de vaticinar amb aquest urc que, a molts de vostès, els caracteritza.



Si Salvat-Papasseit a tots ens agradava quan teníem quinze anys és només

perquè ho sap fer, d’agradar, a molts quinzes de molts anys de fa molt temps. Potser els

hi fa nosa el poeta autodidacte, d’extracció proletària i anarquista. Doncs posin-s’hi

fulles —i ben escrites d’epígrafs, si pot ser.



I de l’ase que parlen, de l’ase que toca la flauta i que és només per atzar que li

sona, parlin-ne, si no els hi fa res, amb tot el domini que tenen de la teoria literària, de la

història de la literatura, de l’hermenèutica literària, de la literatura comparada i de tantes

altres maneres d’aproximar-se al text i d’endinsar-se a la lletra, que no s’hi val, a dir que

és enze prenent com a mesura el qui no ho és.



Ja Papasseit se n’adonava, quan alertava que hi havia qui anava bramant que per

llegir Foix calia haver llegit Sòfocles. I amb això no devia voler dir, ni de tros, que no

fos important llegir amb tots els ulls encesos el tràgic grec, sinó que cal treure una mica





de ferro i faramalla a la qüestió dels referents, dels llibres la no lectura dels quals és

motiu de ridícul, d’escarment i de sanció, dels bagatges culturals imprescindibles.



L’ase, per a Giordano Bruno, és alhora el savi, el beneit i beneït. Gens

menyspreable, per tant.



Però enderiats com estan a fer la murga, dem-los, per tal d’explicar la caiguda en

el tòpic il·lustre, uns versos claus, indefugibles, que ja segur que coneixen del temps en

què encara els ensenyaven història universal amb sotana i els feien aprendre de memòria

els poemes dels neoclàssics de Castella. Són aquells de la faula número vuit de las

Fábulas literarias del poeta canari Tomás de Iriarte (s. XVIII) i que fan: «Esta fabulilla/

salga bien o mal,/ me ha ocurrido ahora/ por casualidad.// Cerca de unos prados/ que

hay en mi lugar,/ pasaba un borrico/ por casualidad.// Una flauta en ellos/ halló, que un

zagal/ se dejó olvidada/ por casualidad.// Acércose a olerla/ el dicho animal,/ y dio un

resoplido/ por casualidad.// En la flauta el aire/ se hubo de colar, y sonó la flauta/ por

casualidad.// “¡Oh!”, dijo el borrico,/ “¡qué bien sé tocar!/ ¡y dirán que es mala/ la

música asnal!”.// Sin reglas del arte,/ borriquitos hay/ que una vez aciertan/ por

casualidad».



I es veu que el poeta es féu famós, que fins i tot a França el llegien. Jean-Pierre

Claris de Florian, contemporani d’Iriarte, també autor de faules i que va escriure la seva

Âne et la Flûte, s’hi va referir: «J’ai lu beaucoup de fabulistes; et lorsque j’ai trouvé des

sujets qui me convenaient, qui n’avaient pas été traités par La Fontaine je ne me suis fait

aucun scrupule de m’en emparer. J’en dois quelques-uns à Esope, à Bidpaï, à Gay, aux

fabulistes allemands, beaucoup plus à un espagnol nommé Yriarté, poète dont je fais

grand cas, et qui m’a fourni mes apologues les plus heureux».



I fixin-se, senyors, en el pròleg que l’editor féu a Iriarte, a l’edició del 1782:

«[...] los Inventores de Fábulas meramente morales desde luego han hallado en los

Brutos propiedades de que hacer cómodas aplicaciones a los defectos humanos en lo

que pertenece a las costumbres, porque los animales tienen sus pasiones; pero como

estos no leen ni escriben, era mucho más difícil advertir en ellos particularidades que

pudiesen tener relación o con los vicios literarios o con los preceptos que deben servir

de norma a los Escritores».



Si per a l’editor d’Iriarte el tòpic de l’inculte inspirat va ser original, ara, utilitzat

de nou per la universitat pública i catalana, és lleig, de mal gust i pervers.



Si això diuen de Salvat no em vull ni imaginar què dirien de poetes com Sebastià

Roure i dels seus grans i de veritat «som-hi, que n’hi ha per tots i en sobrarà».



I tot arran d’una emprenyada, sí. Per això hi ha en Ferrater al capdamunt

dirigint-se als renyocs i als talossos. I acaba en Brossa:



Com que era teva la llum, la fogata

Es gela sota els arcs. Dóna’ns les mans.

Net de peix el terrat, la fosca ens mata:

Salvat, ajuda’ns a portar els instants.



Ens hem de batre sota una aigua ingrata,

La nostra força és pobra aquí al voltant





—Aquell peix al terrat era de plata—;

Però ens sabem valents, l’empresa és gran.



La pàtria, esguerrada, duu careta.

Que mai no sàpigues el que ha passat;

Al cel d’abans no hi ha columna dreta.



I si esborrem molts noms que hem heretat,

El teu és ple de ramells blancs, poeta

De la claror: no t’oblidem, Salvat!







Gràcia
març del 2011





sábado, 19 de marzo de 2011

PROPOSICIÓ INcanDEsCENT, poema de DOLORS JUAREZ




Proposició incandescent

No tan sols amb l’essència

quedar-nos-hi també

amb la substància

que sigui un diluït que hi vagi ràpid

per les venes

alguna cosa que per poc ens sigui fàcil

–o-

arribi de ple al cor fent-li que el cor ja no s’ho atrapi

mai més

que fos la ment igual igual que un fet orgànic

–no mer-

com un instint que vol només reproduir-se’ns

des dins

que entri a fondo fins al fondo i passi enmig del sota ventre

i endins

perfori els rocs de la quietud que ha fet l’espera

– no sols-

aquesta cosa que per dintre se’ns fa eterna

i que

aquest cop sigui impossible fer-ho sols

–i no tan sols-

que haguem de fer-ho com a mínim entre dos

de dos en dos

-posem pel cas-

i que l’un el siguis tu

i l’altre jo




-per exemple-.





Dolors Juarez 19 de març del 2011

ABRIL, de jordi plana i blanca llum vidal

cliqueu a sobre si us hi voleu veure

tú què hi veus?- grifoll-

.


(...)

Al cos humà l’han fet menjar,
l’han fet beure
per estalviar-se de fer-lo dansar.
Antonin Artaud







tu què hi veus?





no saps pas quin cop véns

quan te’ n vas tres i aquest que

fabriques trafiques? ah! aspires

a què? vols patir passar duana

ets l’ artista pastifa hi ha una camisa

tacada és a l’ oli descalça els teus ídols

necessites o estimes? compra’ t un gall

no siguis gallina fes-te el gallito

sigues la puta retrata’ t els ous

ningú no existeix estàs mort

que hi ha l’ amo? hi ha gana

hi ha bombes hi ha merda

suïcida’ t mitja hora en què penses?

i ho sents el què penses? i ho dius

el què esperes? cargoles llimacs

quan exposes? tots som amics

vols absoluts? tu què hi veus?

has vingut! no tinc ulls sóc un cas

flor d’ un dia li puc fer una foto?

tinc la regla el teu germà és un jersei

creus en déu? no viu aquí

m’ ho ha dit un bitllet no em sona

de res a quan van? hi ha radar

hi ha un control ja has begut

de part teva no pots dir que no

t’ acompanyo la vida és així

són sons per dormir fins ahir

t’ acostes i allò gran et mira

plores petit ciclop cuca fera

la cama de gegant a on vols

tornar a amagar-te ja no hi és









grifoll

19.03.11

casserrespoblepoema






viernes, 18 de marzo de 2011

SÒNIA MOYA, PAU RUIZ, vi negre i RECITAL

Amics, ja podeu veures les imatges de la poeta Sònia Moya, acompanyada pel guitarrista Pau Ruiz, recitant amb força alguns poemes seus.


Sònia Moya és filòloga, professora i poeta. És jove, bonica, intel·ligent i vegetariana, però li agrada el vi negre. Els artistes ja se sap… Paraules seves. Guanyà el 2010 el Premi Amadeu Oller de Poesia pel seu poemari Gramàtica de l’equilibri, que no va de les difícils relacions sintàctiques sinó de les difícils relacions entre home i dona.
Tanmateix, quan tu arribes
la meva realitat ja s’ha fos,
i em trobo debatent amb els llençols
quins seran els reptes del dia que s’acosta,
si demà plourà, si sortirà el sol,
o si ens costarà molt ser feliços.

Pau Ruiz, deixeble d’Horacio Fumero i Jordi Bonell, ha format part de diversos grups de soul, funk, blues i jazz i sol il·lustrar musicalment la poeta en els seus recitals.



Podeu fer-ho al blog del programa: http://piusmorera.wordpress.com/

Cordialment, Pius Morera.

MERDA. JORDI PLANA




































jordiplanapey



+34 609 34 04 43

http://www.jordiplanapey.com/

VIMEO : http://vimeo.com/15529595

https://picasaweb.google.com/jplanapey

YouTube : calcorneta

especial ZULIMA MARTÍNEZ : textos, poemes, entrevistes, llibres, presentacions...

*


Quatre textos-articles de Zulima Martínez extrets de la revista Q, per començar:
( CLIQUEU A SOBRE PER AMPLIAR)






http://www.socialq.com/pdf/Q-14.pdf





http://www.socialq.com/pdf/Q-13.pdf








http://www.socialq.com/pdf/Q-11.pdf











POEMES de ZULIMA MARTÍNEZ:





Zulima a la PORTADA de Regió7



Entrevistes a Zulima Martínez:

Manresainfo:
http://www.naciodigital.cat/pdf/manresainfo/noticia_9415.pdf

Lecturofília:

http://blogs.grupojoly.com/lecturofilia/2010/03/01/entrevista-a-zulima-martinez/

Entrevista-xat:
http://comunitat.regio7.cat/entrevista-chat/1247/Cultures/Zulima-Martinez/entrevista.html


NOTICIES i + :


Zulima Martínez a puntzero:
http://movimentpuntzero.blogspot.com/2010/01/malas-malisimas-de-zulima-martinez.html

Zulima Martínez, cinc dones i les hormones:
http://www.regio7.cat/cultures/2010/02/13/zulima-martinez-cinc-dones-hormones/68874.html




MALAS MALÍSIMAS, de Zulima Martínez:

FNAC : http://libros.fnac.es/a349774/Zulima-Martinez-Malas-malisimas

TOP BOOKS: https://www.topbooks.es/libros/MALAS-MALISIMAS/128380/978-84-9908-131-1

AL BOOKS: http://www.a1books.co.in/malas-malisimas-wicked-spanish-edition/itemdetail/8499081312/


PRESENTACIONS:

Al seu  St. Vicenç : http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/10485/vota/5/1300473805

http://bibliotecadesantvicenc.blogspot.com/search/label/Zulima%20Mart%C3%ADnez

PDF: http://www.naciodigital.cat/pdf/manresainfo/noticia_10485.pdf


A Manresa: http://www.regio7.cat/cultures/2010/02/13/zulima-martinez-cinc-dones-hormones/68874.html

A Suria: http://bibliotecadesuria.blogspot.com/2010/04/zulima-martinez-presenta-el-seu-llibre.html

( i, mil perdons, falta un video de la presentació de Malas Malísimas al PARCIR de Manresa que, per problemes tècnics, encara no s' ha pogut penjar, però arribarà!)


.