Seguidores

martes, 5 de mayo de 2020

Des de xic ( josep grifoll)


Des de xic que tinc la sensació de que no serveixo per a res. Des de xic que em sento culpable. Sempre recordo que, a pàrvuls, em vaig fer un trau al cap ( quan vaig arribar a casa, la sang m’havia tacat tota l’esquena de la bata) i no vaig dir res a la professora per no molestar. Quan arribava a casa del col·le i ma mare em demanava com havia anat, sempre responia no incloent-m’hi; les meves respostes eren «Els altres han jugat a futbol» o «Els altres han començat a aprendre a sumar”. “Els altres...»,jo no hi era. Sempre m’he amagat; m’amago d’uns perquè els admiro i m’amago dels altres perquè son “els que juguen a futbol i aprenen a sumar”, els que fan lo que fa “la majoria”. No sé el per què. Escric, pinto, faig fotos, etc..., no puc parar de fer de tot perquè em sento invisible, i no és per guanyar en res, és per compartir, és per comunicar-me, és perquè lo que més m’agrada del món sou les persones. Fa trenta anys que volto psiquiatres, i fa 15 o més psiquiatres que em posen diagnòstics diferents (i tractaments, clar),  m’he menjat farmàcies senceres, he provat mil i una “alternatives” i ara no sé per què escric això. Tant internet com el putu covid han fet, i fan, que encara estigui més enclaustrat. Fins i tot tinc vergonya d’entrar a una xarxa social, cosa que crec que no mostro, com tampoc mostro qui crec que sóc en molts aspectes. Avui que la majoria de gent vol ser “rara”, a mi m’agradaria ser “normal”. No m’estic fent el màrtir ni molt menys, no canviaria la meva vida per cap, doncs (moltes vegades borratxo, sí) però he sigut feliç, com deia el Bolaño “cada día, aunque sea un minuto, hasta en los días más terribles de mi vida he sido feliz”; i m’he enamorat de veritat, i he tingut i tinc amics de veritat encara que ens vegem un cop cada déu sap quan. Lo important és que, al cor, hi sou sempre. També he fet i viscut totes les gamberrades del món i més. Ja he dit que no sé per què escric això, però l’altre dia vaig llegir que escollim el nostre caràcter durant els primers cinc minuts de vida i sempre he cregut en allò de que “la veritat ens farà lliures”. Ah! Tampoc sóc el paio sempre seriós que veieu a les fotos. A la “vida real” jo sempre ric ( sempre dic sempre, sóc un exagerat).
(josep grifoll)