El xerric de la porta quan repica el darrer llamp
no fa pas més por que l’assassí que t’estripa la pell cada dia
ni que el llençol cosit amb verí que t’acotxa les nits.
He tingut el cianur entre els llavis algun cop;
i he vist la tremolor d’un fantasma de marbre que li resava a la mort
amb la negra cicatriu al rostre d’una nina vella.
Per què negar-ho? Era jo el fantasma que li resava a la mort;
era jo.
I ara mira’m. Tinc tota la força dels vents.
M’alço discreta; no ho veus?
Febril de vida. Camino amb silenci i tinc el crit que aboca a la vida.
Encara tinc por però no pas de tu.
Mira’m bé. Estic al teu mirall quan menys hi penses.
No acoto el cap ni arronso el pit. Et somric.
Sóc jo; i només et somric.
Tinc la pell tan forta com aquest mateix vidre,
i tan suau com tu mai vas tocar.
Sóc l’arbre sec que s’aferra a la vida
Sóc l’arbre que quan plou es va perfilant.
D’olors*******
no fa pas més por que l’assassí que t’estripa la pell cada dia
ni que el llençol cosit amb verí que t’acotxa les nits.
He tingut el cianur entre els llavis algun cop;
i he vist la tremolor d’un fantasma de marbre que li resava a la mort
amb la negra cicatriu al rostre d’una nina vella.
Per què negar-ho? Era jo el fantasma que li resava a la mort;
era jo.
I ara mira’m. Tinc tota la força dels vents.
M’alço discreta; no ho veus?
Febril de vida. Camino amb silenci i tinc el crit que aboca a la vida.
Encara tinc por però no pas de tu.
Mira’m bé. Estic al teu mirall quan menys hi penses.
No acoto el cap ni arronso el pit. Et somric.
Sóc jo; i només et somric.
Tinc la pell tan forta com aquest mateix vidre,
i tan suau com tu mai vas tocar.
Sóc l’arbre sec que s’aferra a la vida
Sóc l’arbre que quan plou es va perfilant.
D’olors*******