Seguidores

sábado, 31 de marzo de 2012

Vinyoli & grifoll



PARAULES

El mateix motiu que em fa escriure, m’ arrenca els dits.
La boca
et vol dir que te els llavis cosits.

griFOLL



miércoles, 28 de marzo de 2012

Vueltabajo: Comentario público - "Lágrimas de oro"

Vueltabajo: Comentario público - "Lágrimas de oro":

foto por: Kristina Orlovic

Buscando reseñar o plasmar de alguna manera justa lo que transmitió al público la pieza “lágrimas de oro” por el colectivo Vueltabajo teatro el pasado domingo 25 de marzo, le ofrecimos papel y lápiz a los asistentes para que sin filtros ni lazos amistosos contaran lo que sentían durante y después de la función. Aquí una transcripción que intenta ser lo más semejante posible a sus originales:


Entra en el

Cuerpo

Cruel

Pasado, presente y

Futuro al mismo tiempo

Guitarra-música bonito







…………. El tiempo se dilata, la realidad se transforma

En un sueño loco

A la vez lleno de vacia,

Vissicitude et voluptè,

En bucle pour l’éternitè.



DESTRucción

AVARiCiA

ENGAÑO

ENVIDIA

HUMANIDAD



Los cuerpos se funden en las sombras

Pero en la realidad ni se miran.

Bonita imagen =)

El Tambalear del conejo es

Insoportable =(



TRAUMA INCONCIENTE, Sadomaso

AUTOLESIONE, IMPOSICION FAMILIARE.





Imaginaba una mente

disasociada, aún llena

de miedo que eran

capaces de tocarle en

cualquier momento,

a punto de llorar,

la violencia qe

queda en muerte

y las maneras de controlar el sentir,

pa lo que fuera

adelante!!!!



¡! Jamás estaré de acuerdo con el uso de cadáveres de animales al servicio del arte!! =(

Sin embargo me parece una puesta en escena

Estupenda y una interpretación brillante. =)





. UN’ATMOSFERA DE SUEÑOS Y PESADILLAS.

( nE ha gustado mucho L’ECHO DE ABEL ELEGIDO ALEJANDRO JODOROWSKY Cono fuente de inspiración POR VUESTRA PIEZAS).

.agressividad, impossibilidad de salir

De una situación.

. TRAUMA ENFANTIL.

.DOLOR Y RESCATO.

.OPRESION.

.OLoR DE TOMATE.

. CANNIBALISMO.





-SUFRIMIENTO

-TORTURA

-


(Cometarios escritos por el público en papales que dejamos en sus sillas en la función del domingo 25 de marzo de 2012 en la pieza “Lágrimas de oro”).




foto por: Kristina Orlovic

Siguenos!



En facebook: Vueltabajo teatro










martes, 27 de marzo de 2012

griFOLL, A VEGADES



A vegades volo. Dins un paper, amb els llapis. A vegades
despentino pinzells i raspalls amb pintures espesses, inventades. A vegades
blego ferros i cremo cordills o m’ omplo de fang i dic lluna . A vegades
xisclo allò que vull sentir ser dit, com una música que alleuja. A vegades
no tinc temps i m’ ho fan els rellotges. A vegades
creen una ansiosa manera d’ existir anguniosa els rellotges. A vegades
sóc el nen que torna de dins seu només a jugar, només a ser nen. A vegades
corro pels boscos i m’ enfilo als arbres i descobreixo rius dins coves. A vegades
esquitxo i segons on sigui, veig tots els colors i, a partir d’ aquí ,
ja no puc parar de fer dibuixos i lletres i coses. Sempre.


griFOLL
28.03.12
casserrespoblepoema




sábado, 24 de marzo de 2012

Blanca Llum Vidal .Homes i ocells: dimarts 27 de març a les 19 h tindrà lloc al Cràter la presentació

 
 
 
Us fem saber que:

El proper dimarts 27 de març a les 19 h tindrà lloc al Cràter la presentació
del darrer llibre de Blanca Llum Vidal Homes i ocells de Club editor.

Amb la participació de: Anne Beats
Maria Cabrera
Edgar Alemany
Enric Cassases
Blanca Llum

Sala Cràter
Horari: 11:00 a 14:00 i de 17:00 a 20:00 dilluns matí i diumenge tancat
C/ dels Àngels,16. 08001 Barcelona.
Tel: 931 87 23 78
Metro: Catalunya (L3, L1)
 
 

jueves, 22 de marzo de 2012

Gràcies al Jordi Estrada. Repetitives gràcies...

Amb el permís sense demanar, us adjunto aquí les paraules ( així com els poemes) que van ser recitats ahir, gràcies al Jordi Estrada i a Òmnium:
 
 
 
Companys i companyes,
Una vegada més vull agrair-vos, com a Jordi i com a Òmnium, la col·laboració en l'acte d'aquest vespre. És bonic comprovar com els fruits d' aquesta activitat tan íntima i solitària com és la poesia, posats en el cistell d'un recital esdevenen una veritable natura viva, compartida i assaborida per tanta gent diversa, agraïda i entusiasta. Els que heu pogut assistir-hi sabeu de què us parlo.
De passada, us adjunto el recull de textos que han estat magistralment recitats per l'Ivan Padilla i l'Alícia Puertas.
Una abraçada poètica,
Jordi


DIA MUNDIAL DE LA POESIA



Manresa, 21 de març de 2012



_____________________________________________



Poemes de poetes de la Catalunya Central

_____________________________________________







No és prou l’enyor





No és prou l’enyor per retenir-me tot

Omplo l’instant d’obert i el faig valer

L’arbre creix lentament en el crepuscle

S’atura el temps i els ulls hi veuen clar

Les arrels cerquen una aigua primera

I les fulles de foc criden al vent

Deixa’t menar fins a la flor de l’aire

Per les ones nocturnes de la música

On tot és nou i únic, renascut

Víctor Verdú









Amor amb la finestra oberta





Sempre volíem fer l'amor amb la finestra oberta.

Vicent Andrés Estellés



No és que vulguem ser explícits

ni famosos,

ni fer bordar el gos del veí,

ni despertar les criatures

o escandalitzar el mossèn.



Però en aquesta casa

de calaixos a vessar

no hi ha lloc per a tothom.

I t'ho dic mentre t'espio

desfent-te dels llençols:

o els gemecs

o jo.

Sònia Moya

Un desert amplíssim

Un desert amplíssim.

El silenci.

La lluïssor última

que amara

cada gra de sorra

com si fos l’únic.

Al centre, la muntanya

com la mare que espera.



Vinc de molt lluny.

No porto res a sobre

ni fujo de res.



Un cos que ascendeix

de pedra en pedra,

amarat de resplendor.

Tremolor d’herbes molt petites.

La pell clivellada de la terra

com un xiscle d’ocell.

Aquesta lentitud.

La lenta, pregona

afirmació.

La meva lava

corre avall.

Em trec sencer.

Res del que he viscut

ja no m’espanta,

ni els meus gossos,

ni aquesta rigidesa

que em pensava que era jo.



El cos al capdamunt,

com una flama.

El cos que ja no és cos.

El cos com una planta

que es trenca i vessa

les petites arrels.

Encara queda

una punta de dia.

A poc a poc es dilueix.

Rebenta la nit amb gratitud.

Em sento esbatanat.

Se m’alcen les mans

i tot el cos.

Els peus se’m fonen amb la terra.

Allibero la llum a poc a poc.



Laia Noguera





El cercador





Cerco. Això és tot.



No duc armes ni hams ni reixes ni trampes.



Aixeco pedres, blego rius, moc muntanyes.



Això és tot: Rasco, remeno, forado,



cerco: Ho he fet sempre.



Volo, capgiro boscos, faig l’ amor amb la terra.



Això és tot. Cerco. I aquesta és la meva feina:



cercar i mai no trobar. Trobar és deixar de cercar



i ja ho he dit: Jo sóc cercador, no sóc trobador.



Josep Grifoll





Si vols venir amb mi



Si vols venir amb mi

serem dues sagetes,

travessarem la mar,

tramuntarem les serres

que hi ha molt més enllà

de la por i les tenebres.



Anirem a escoltar

el plany de les sirenes,

a parlar amb els dofins,

cavalcar les balenes,

i després, terra endins,

jugarem amb les llebres.



Volarem per damunt

dels deserts i les selves,

rodejarem els llacs

a peu o amb bicicleta,

darem la volta al món

que és el món qui ens espera.



I tot això ho farem

amb menys de tres pessetes,

que si vius pels diners

els temps se'n va d'esquena

i allà on hem d'anar

hi anem sense maleta.



Quan ja estiguem cansats,

de tan llarga carrera,

construirem la llar

a sota dues teules,

partirem un pinyó

tot mirant les estrelles.



Quan sentirem l'enyor,

que no arriba a ser pena,

caminarem un xic

fins a dalt la carena

per veure l'horitzó

amb la mirada neta.



I podrem explicar

als que ens vindran darrera:

“Allà, molt més enllà,

hi ha una vida sencera,

heu d'anar-la a buscar

que és el món qui us espera”.



  Rossend Sellarés















Capvespre





Una història lenta

amb estremiment de fulles

brisa suau i cel de mil colors

és un capvespre en pau.

I tot té tanta harmonia

que desvetlla fins la por.

Hom diria que la vida s’ha aturat

que no respira

i, amb l’alè retingut,

es contempla ella mateixa

embadalida de tanta plenitud.



Som el mirall per on la vida es mira

i es tan intens el goig del reflectir

que ens commou fins al neguit

iI  ens fa mal i nosa

tot nom i tot tenir i tota història,

davant la immensa

evidència anònima

de l’ara i de l’ací



Valentí Parcerisa





Bomba i bombolla



Tal vegada ens uneixi l’etimologia.

Només que tu ets un hivern que crema la mirada dels pobles

i jo o un estiu que refresca la pell dels àngels. 

Tu vius en l’obscuritat 

enmig d’esguards cecs, freds i tremolencs

de vida morta.

Jo llisco en les rialles

dels infants innocents un dia, declarats culpables sense causa,

i sense causa, bombardejats un altre dia.

Tu mal reposes en lloses brutes

que tu mateixa has enfonsat amb flamarades.

Jo, bombolla blanca, llàgrima oblidada,

sospiro amb l’esperança de néixer cada dia.



Sirena:

Cauen bombes. Patiment.

Joc brut en la negra nit. Sembra clandestina.

Ingravidesa:

Somio volar. Alegria.

Però no puc: del cel cauen les bombes nit i dia.

Tu propagues una llum impossible i aterradora.

Jo em defenso amb un plor íntim i transparent.

Tu, amb tanta matèria pressupostària calculada,

i jo, amb quatre petites gotes d’aigua i tan poc sabó.

Tu, bomba decrèpita de fabricota negra

i jo, joguina blanca amarada en una trista canya. 

Però tu, vestida de guerrer ignores

que en l’escaquer de la vida jo valc més, encara:

tu necessites el mat per riure,

en canvi, jo, només la glòria de viure.

Bomba malèfica,

acabaràs enterrada i sepultada, sota vessaments

i tones i tones de runa, mentre que jo,

efímera fantasia,

sé que m’espera la bufera i l’aireig d’un nou nen

que sorprès em farà enlairar i em donarà vida.



Jaume Bonvehí



Solstici d’estiu


( Nit de Sant Joan 2011)




Danseu, flames, danseu;

vincleu-vos fins a l’alba

del país que volem:

lliure i ric d’esperances,

lliure i pròdig i obert,

lliure i net i diàfan,

lliure i ample i complet,

lliure i viu i amb coratge,

lliure i jove i superb,

lliure i pròsper i amable,

lliure, lliure i... res més.



Danseu, flames, danseu fins a l’albada

del dia nou que vol créixer i fruitar.

Un poble amb un sol tronc i amb quatre branques

demana espai per viure i fer-se gran,

un poble ric de somnis i esperances

amb quatre rius de foc per estendard,

un poble amb voluntat de fer miracles

i esquitxat amb la llum de tots els blaus;

el teu poble i el meu, el nostre, mare.

Els camins són oberts. Tots endavant!



Danseu, flames, danseu;

vincleu-vos fins a l’alba

del país que volem:

lliure i ric d’esperances,

lliure i pròdig i obert,

lliure i net i diàfan,

lliure i ample i complet,

lliure i viu i amb coratge,

lliure i jove i superb,

lliure i pròsper i amable,

lliure, lliure i... res més.



                        Josep Fàbrega



























________________________________________________



Poemes de poetes d’arreu

________________________________________________



On trobaré el poeta?



¿On trobaré el poeta? Ensenyeu-me’l,

que en tingui coneixença.

És l’home que davant dels altres homes

se sent com un igual, ni que el rei sigui

o el més pobre de tota la colla de captaires;

o seria potser una meravella: un home

entre Plató i el simi;

l’home que amb els ocells,

els reietons o l’àliga, troba el camí que mena

a tots els seus instints; el qui escoltava

el bramul del lleó i podria dir-nos

què volia expressar aquella aspra gorja;

i el braolar del tigre

li arriba articulat, i dins l’orella

se li enfonsa com llengua de la mare.



John Keats



Poeta de mig segle



Als cinquanta anys,

és cert, la mort es fa més íntima,

somriu amb les dents roges, sembla humil,

i ens recita a l’orella, maternal i bavosa,

que ja tot és inútil.

També és cert que els poetes

quasi sempre tendim a sentir més que els altres,

i si acabem abans, som uns morts lúcids,

i si ja no escrivim, som més sincers

-la canalla s’ho creu, i als crítics els agrada

explicar la impotència.

Arribes al mig segle vulgarment:

enamorat, amb fills, devent diners.

I no ho has llegit tot, i tens amics.

La mal bèstia et parla cada dia

i t’ha gelat els llavis més d’un cop,

però saps com tractar-la.

Saps acabar l’ampolla

i brindar pels poemes que encara no has escrit,

i per la vida lenta

que aquesta nit enceten les estrelles.



Pere Rovira

Recital





Els poetes són rere d’una taula

sense mantell damunt de l’escenari.

Des de primera fila tinc els ulls

mol,t a porp i a l’alçada dels seus peus.

Mirant sota la taula, en la penombra,

em vaig quedant absort en les sabates,

en el desgast que es patentitza,

talment com en les ungles dels quadrúpedes.

Els mitjons cauen al garró, i els baixos

dels pantalons mostren el frec, la pols.

La poesia és com la pell de l’aigua

d’una piscina en una nit de lluna.

Però també és la queixa de les bèstia

que alça des d’una cova pestilent

la mirada arrasada per la por.



Joan Margarit





A la poesia



Oh Poesia, emmotlla en els avenços

l’orgull de poder dir company o pàtria;

els rics detalls han enevelat les fustes

dels brots del cant.



Cada hora modifica’t, Poesia;

fes campejar severa fantasia

amb l’escalfor de l’esperit del poble

del meu país.



L’art del carrer on has estat bastida,

l’escultura de ferro que afaiçones,

no els vols un quadre mort. De vida intensa

forja el record.



Esmena’t de l’afany dels qui et fan fosca,

poetes de la mel i la melassa,

capells de copa groga i cementiris,

productes bords.



Treu-te la cucurulla dels diumenges,

posa’t a lloc i reparteix els gustos

per al coronament d’un goig estètic

amb vida al fons.





Sigues mestressa amb seny en la manera

de referir-se als homes i a les coses;

constant corrent de brisa, ret justícia

a pobres flors.



Torna, amor meu, integra’t a les vides,

uneix les fletxes a la senzillesa;

deixa de banda els fòssils de les bèsties

fets de més tro.



Enrotlla’t al meu cos. Però il·lumina,

com el feix lluminós d’una lent clara,

la molta empenta d’aquest sol concepte:

la llibertat.



Joan Brossa





Retrat del poeta



Xiula el vent, l’aigua s’ha glaçat

a les canonades, neva.

Fa hores que és fosc

i es formen caramells de gel

a les teulades.

Que n’és de bo tancar el llibre,

bufar la bugia que crema sobre la taula

i, a la claror de la llar de foc,

arraulir-se al llit, sense sorolls,

per no desvetllar el son d’aquest cos jove

que ja fa estona que descansa, pur.

Ara, colgat sota les flassades, tanca

els ulls i rememora aquest dia

no gaire diferent de tots els altres.

Frueix d’aquest petit moment de plaer

que tot s’ho val, abandonant la mà

sobre un pit que sospira, adormit,

la cara en la tofa flonja dels cabells.

¿Serà així, la mort?

¿Benvinguda com aquesta son que et pren,

dolcíssima, sense retrets ni greuges,

agraint només els dons incommensurables de la vida?

¿Serà així que, en el camí de la fosca,

anirem a l’encontre de la llum?



Francesc Parcerisas









Sobre els poetes

Poema útil tant per als editors com per als poetes



A tots els companys de l’ofici

algunes idees

entorn dels cors humans (per la paraula incendiats).

Què és la poesia?

Una fotesa.

Una facècia.



Com a especialista d’un art ben similar

(a mi mai no em molesteu)

us comunico una recepta universal:

la novetat

és que amb el meu mètode

els grums de redacció substitueixen els poetes.



La recepta:



Les regles són totalment senzilles,

set en total:



1. S’agafen els clàssics, se’ls enrotlla ben enrotllats i

es passen per la trinxadora.

2. El que surti

es llença al sedàs.

3. Després s’exposa a l’aire lliure

(No badeu, que sobre les “imatges” no s’amunteguin

les mosques)

4. Més tard es remou una mica.

5. Es deixa assecar (perquè no tingui temps d’eternitzar-se)

i s’escampa per sobre la màquina d’escriure com es fa amb l’usual pebrera.

6. Després

es posa sota la màquina

paper engomat (per agafar les mosques)

7. Ara és més senzill:

es fa girar la maneta

i es vigila que les rimes no s’amunteguin en una pila.

“sang” amb “fang”

“entorn” amb “jorn”,

que s’aparellin bé,

una després de l’altra.

Pren la recepta i ja et pots disposar a usar-la:

per a la lectura,

per a la declamació,

per al cant.



Vladimir Maikovski



Final de recital



A la cova de jazz, on el poeta

els recita els seus versos més recents

que impúdicament mostren correccions,

la llum s’ha rebaixat i el cos projecta

una ombra sobre el full que té a les mans.

La seva dicció fonda i modulada

crea en molts dels oients una impressió

tangible de la idea del Poeta:

les punxes del dolor de les imatges

els recorda la mort de qui estimava,

i els cucs que van podrint la seva carn.

L’esglai d’estremiment que fa la llum

fa aparèixer aquests sons als ulls d’uns altres,

i van intercanviant sentit i música,

fins que és un lleu record d’un fil de la narració

i símbols dins d’un eco que s’apaga.

I mentre l’auditori esclata en èxtasi,

un home obscur s’isola al fons de tot,

s’està amb els ulls tancats mentre aplaudeix:

medita sobre els mots i els tons canviants,

el moviment de la imaginació,

i la figuració i l’efecte del poema.

Per vers, fa una teroria de l’Autor,

mentre qui ha dit se’n va de l’escenari

per deixar que s’apropin al Poeta.



Jordi Julià







Quatre paraules





Mig en somnis, un àngel

se m’apareix i em tempta:

escriu, fes un poema.

         Vull treure-me’l de sobre,

vull dormir el son dels justos,

o el son dels pecadors,

          m’és igual. Vull dormir.

Però ell insisteix.

Té, diu: quatre paraules:

         món, país, llengua, amor.

I afegeix: gairebé

ja t’he fet el poema.

         Jo li dic: si escric món,

bé hi hauré d’afegir

desastres, fam i guerres.

        Si escric país, ja entro

al territori foll

de l’ésser i dels fantasmes.

        I si escric llengua, veus?,

el dolor em trenca l’ànima.

No puc escriure més.

        I em diu: tu escriu amor

pel món i pel país

i per aquesta llengua

        que es mor i et trenca l’ànima:

veuràs que encara pots

fer aquest i mil poemes.         



Narcís Comadira