griFOLL a magteatre mallorcaweb POEMES

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessoltsmail/grifoll.html

PEDRA NEGRA, AQUELLA, de griFOLL

De pedra partida, la que tremola

i és una llavor, jo l’ hi tinc. L’ hi tinc

a propòsit, entrada per l’ ull. Negra

com recordar que coneix la Pantera

i ha contemplat el Lleó. Desèrtica

pedra Troiana i més, encara més endins,

volcànic aglà de les dinamites daurades

fogueres altes dins el crani, res l’ apaga,

res l’ apagui, no hi haurà més llum en segles,

pedra que sagnes o vesses, quins vins, quines

metzines d’ engarrotar-me tot, tan lúcides?

Pedra que he pres, que vaig prendre, follia

a cara i creu.

griFOLL

griFOLL : TERRA

Torno anant-me’ n: rels i herba;

surto d’ un pinyol amb set de tot

i sento “terra”.

griFOLL

griFOLL DÉU ÉS AL REVÉS

“Estic a punt per anar a qualsevol lloc

estic a punt per desaparèixer

en la meva pròpia desfilada”

Bob Dylan

“Res és real fins que s'experimenta”

John Keats

“Contra tota opinió, no són els pintors

sinó els espectadors els que fan els quadres”

Marcel Duchamp

DÉU ÉS AL REVÉS

Sols qui empren un viatge llamps de dins endins

sabrà saciar la set dels móns de fora, qui domini

sense que domini venus i mercuris, sols qui hi bufi

desmesures i s’ hi banyi, amb les follies i les bruixes,

caci al vol visions de la fetilleria més ancestre, certa

com un bri de cànem, tindrà la fe que li darà la imatge

de la bellesa -i única-, l’ honra de contemplar-la en vida.

La bellesa és una mossegada a l’ ànima i és un orgasme

d’ ectoplasma a l’ altra banda de la lluna a tot eclipsi,

déus i diables en perpetuïtat d’ un aquelarre sense temps;

el temps se’ l menja l’ home. I l’ home és cec. Sols qui gosi

perdre-hi ossos i, en el retorn, la captivitat que és l’ absència,

la més alta estranyesa, enyor de morts, de tots els morts

mil·lenaris enyorant viure i ho pugui suportar, que miri.

Sols qui observi fins arribar al ritme causal d’ allò

que és observat, ho veurà. Sols qui no desatengui la follia

que ens és part, existirà. Sols qui comprengui que tota salvació

resideix en la imaginació, aprendrà. Sols a qui no li importi

perdre i se la jugui i fugi del ramat, i faci d’ intuir la brúixola

més certa. Sols qui, a mesura que s’ enveli, guanyi en ballar-la,

dansi la dansa quan en toquen una altra, es descarrili afamat,

salti pel barranc més abismal, volarà. Sols qui mori emprenyat

amb la mort serà ressuscitat. Sols “qui no accepti l’ esperit plantejat”,

qui no es conformi amb “el llenguatge de les paraules”.

Sols qui arribi a “ser espantós, serà bell”, coneixerà la bellesa,

que és ser-la, que és veure-la, que és haver-la vist, conegut. Imatge

de les imatges, jeroglífic exacte del caos precís penetrant-te

baix l’ efecte a la sang fins els caps

de la flor sagrada que neix on hi deixa l’ esperma

el penjat, lucidesa in extremis. Sols aquí, qui comprengui

que la comprensió no té res de comprensible,- ni li cal-,

que s’ és o no s’és i tot és misteriós o res ho és. Sols qui, de sobte,

una nit qualsevol o el dia menys pensat descobreix que tot és mentida

i s’ hi posa a jugar:

Comença el joc i és borrós, hi ha molta llum dins les coses, les eleva

d’ esperit. Per exemple sóc enmig d’ uns boixos espessíssims

on hi passa un rierol d’ aigua molt neta, hi ha molsa, sembla que es mogui,

no és plana per sota, em pregunto de qui deu ser la pell i a sobre de quina

bestia o cosa viva puc ser. Ni un instant, em faig xic, caic al riu i em surten rels,

moltes, i de pressa, llarguíssimes. Recorro el planeta, l’ abraço, és calent

però sent fred. Plorem junts, tan junts. La terra, els oceans, la nit i el dia i jo

som una sola cosa, una pilota de molsa i rels enmig del cosmos infinit. O

també, per exemple, quan –depèn de l’ Absurd, Absurd entitat, dic- descobreixo

que se m’ obre un tall blau cel al braç, fa un cop de llums i torno. Però no,

ja no torno jo. Qui hi va no torna. En torna un altre. I cada volta que en torna

és l’ altre, l’ altre, com tot però conscient d’ aquesta bogeria salvatge, foll

d’ amor per fondre’ s amb tot, amb tothom, foll fins l’ Olimp...

Hi jugo des què en sé: deixar-se anar... I prossegueixo ( va, que em faig el serio J

Déu és un atac de riure.

Déu és una planta i una pedra amb una serp a sota amb sotana que pica.

Déu no para d’ explicar-t’ ho, però tu vols paraules.

Déu és si agafes la terra amb els punys i n’ ensumes la força.

Déu, buscat, és déu que acabes de desfer. Dit, assenyalat, tot déu anul·la a déu.

Déu és al revés. Per exemple ( venint dels boixos d’ abans): Tot és borrós, el món

i tu –i jo- som una pilota de molsa enmig de l’ univers, molsa càlida

i rels, rius, oceans; i l’ univers és rodolar-hi! Moltes pilotes de molsa

baixen boges per la vall del bosc de quan érem petits i tots els nens

d’ ahir, d’ avui i per tornar, correm rient al darrera. Déu és això.

La vall no s’ acaba i ens mirem entre nosaltres i les osties que ens fotem

són l’ ostia. Aquestes osties són més hòsties que les hòsties, són nens rient

que mai es trenquen a la vall del cosmos. I és veritat: no es pot estar trist,

rius. Només es pot estar trist com un nen quan n’ està, la resta és imposat! Déu,

Déu és deliri, desconeixença absoluta, dígue-li viatge, cançó, cantonada amb xaman,

bosc amunt sota la pedregada menjant bolets, desmuntant vaques, finestres

cap a altres realitats, collir les herbes pel reuma, entrar a la granja de pungons

de les formigues a mamar, tornar-se fera. Esdevenir, en el big bang, el mamífer primer,

l’ udol més vell que encara ressona i el pots sentir el tens a dins es diu Vida,

es diu Déu, es diu Tot, es diu Res, és l’ Amor i no l’ és, és un negoci, és un pardal,

és la falòrnia, la CIA, una cafetera exprés, una visió, una tripada, el senyor, és una gràcia,

un bolet barrufet, un bigoti que el mata, llibres i llibres, una sargantana, la de l’ Anna,

la de Ses Illes i la del Roc de la Mel...Prosseguir sempre (qui no plora no mama: pessiga’ t,

arranca’ t un pèl púbic o imita a Rimbaud. Si vols anar-hi,

si enlloc vols anar i de tot arreu fugir, pots fer-ne una cançó: de buscar). Prosseguir

com una mala cosa, que vindrà la mort i tots tindrem la cara del Pavese. Prosseguir

buscant. No importa el què, el “què” és un tot, és Tot. Tot concentrat, fusionat en

un punt il·limitat que t’ hi inclou. La imatge, la “cosa”, el “misteri”, la gràcia i la “gràcia

divina” i la que no.

Prosseguir, que cada passa és un nyac més a la rosca mental de la imaginació.

Prosseguir, moure peces, fer invents, resoldre jeroglífics, jugar a escacs amb els morts.

Prosseguir, que tot això que veus no hi és, ve a ser del revés i ramificat, molt més profund.

Prosseguir. Només prosseguint fem més dèbil la barrera entre la vida i la mort, entre l’ home

I l’ amor. Prosseguim, que estem fent el “moment”. El “moment”

ens que vius i morts ens trobarem i fundarem l’ amor, al fusionar-nos.

Prosseguim, el “moment” en que crearem i serem déu, que no és mort,

és que encara ha de néixer, l’ hem de fer prosseguint. Prosseguint, hi ha mil i un llocs

on agafar-se, tan li val si són certs, res ho és, no pas encara o només sí, prosseguir.

Prosseguir començant des de qualsevol mentida i amunt, fer-la grossa, vici, filia,

necessitat, religió, etcètera. I aquí, rebolcar-s’ hi, quedar-s’ hi enganxat.

Prosseguir, aquesta és la missió i aquest és el sentit i cap ni fora d’ aquests és menys cert

ni més fals. Si tot roda, si tot va cap al mateix lloc, si sols hi ha una sola cosa:

Prosseguir. Prosseguir és fer l’ amor, fer l’ amor és fer a déu, déu és amor fet,

en pausa fent fora el temps, l’ espai...hi deixa la suspensió. Déu és amor en suspensió.

L’ amor en suspensió és tot el què ha arribat a ser-ho prosseguint quan fa l’ udol.

El sents? Esborra-ho tot i sols escolta, jo no existeixo, només prossegueix escoltant.

Sents qui ets? On? Ho sents de veritat? Jo no existeixo, ja t’ ho he dit. On diries que ets?

Saps de què formes part? Saps quin és el teu nom?

Podries resistir-ho?  No m’ escoltis. La veu és en tu.

griFOLL

27.09.2013

casserrespoblepoema

griFOLL DES DE DINS D’ UNA GOTERA

“¿Seré yo el último mamífero?”

Jesus Lizano

 DES DE DINS D'UNA GOTERA 

Nu vidre, ulls al món: l’ encontre de l’ home

amb els homes. Tu què vas veure? destins?

presencia? cos que et limita? paisatge?

( m’ aparto del full, mar agitada, i t’ observo),

véns i vas amb peus tristos; jo vull dónar-me’ t,

ser teu, cosa teva dic, prô demano: sóc l’ ego

is més, tot paüra, remot, reviscut, per llençar...

Prô on vols anar?, dius.

-Amb les pedres, quiets, allà on no en tingui la culpa.-

-No hi ha camins. ‘Nem.-

S’ ha d’ estar atent, intuir. Molt atent: tot es mou

tan de pressa que pot semblar quiet com un món

fet de temps. Existeixes? Tinc molta por. No dius res.

Esbarzers. Mengem mores: paladars tenyits i set.

-És inevitable la tristesa.- Seus, els teus peus tristos

a la font. Bevem i ens regalima un raig de vida, dos,

més (fan mandíbula fins la barbeta cercant un cau,

dos muscles, piga o pèl on arremolinar-se),

ens eixuguem amb la màniga, osía l’ avantbraç.

Després del pas de sis falciots, seguim. Passen mil anys.

Estic més bé, dic. Jo també, mira! Els teus peus riuen.

Una musaranya els hi regala pessigolles. Gràcies.

Jo també. Des de sota la Xicranda borda, fonoll roig

i algunes Escabioses que ens miren baixant dels Rasos,

dient que rodolem, que rodolem, que no perdem els jocs,

s’ enfila el primer vers del poema que cercàvem

ignorant-ho. Al costat tot d’ Ulmus, Jonca Canina, Brolles

Hirsutes, Satrapies d’ aigua, bardisses multiflora...

Ens hi llencem. ( Per això serveixen els poemes-

que no la poesia-, per a desarmar tristeses).

Dius que ens vam començar a moure usant

la poca fe que ens quedava, que com és

que ara ens en sobri. I que si la podem repartir,

oferir, dar-li a algú. I jo no tinc respostes

prô m’ agrada tant escoltar-te. I també dius

que ens estem despertant, que per això

feia tant que dormíem, ens preparàvem. I

que tots aquells malsons eren batalles

que ens hi duien. Que qui no es desperta cansat

és que les deu haver perdut o no lluitat, per això

no s’ acaba mai de despertar en tot el dia, en la vida,

en l’ existència, en l’etcètera.

Segueixes, prô ( canviant el compàs): que cada vegada

t’ ho creus més, que el què ens nodreix és el mateix

que ens destrueix ( tatoo angelina jolie, també és bo

llegir-la) i viceversa. I que et tatuaràs tota l’ esquena

amb faltes d’ ortografia ( que tampoc existeixen),

perquè els “errors” són personals i intransferibles,

els errors són originals i originaris, l’ art ve dels errors,

en surt. L’ home és un error, ha de fer errors, meravellosos

errors, si fes perfeccions no les entendria. Dius, dius, dius.

M’ agrades, m’ agrada, regràcies. Detalls d’ una sargantana

a part ( parint)  allà a la vora, et-em preguntes al vent:

i sí déu meu teu seu, què, mira, i m’ assenyales al xic rèptil

i a l’ amfibi: uada! un tòtil. Sempre en passen. Depèn de com

cau la llum dins les coses, les coses són unes altres.

Al no existir, ja passa. Passa un trencalós i li riem cridant

que no som el dinar, s’ emprenya, fa mesos que no menja

i mira que arriba a ser lleig i trinxeraire. Llença cabres

pels barrancs. I no és perillós per a l’ home? Si et cau

la cabra a sobre! ( No em tornis mai més al manicomi,

tots els poemes són fugir-ne, més ja no ho puc dir, cridar

d’ altra manera més efervescent que jo conega).

Sí, hi ha de tot aquí, però sempre és fugir, no només

per covardia, sinó i sobretot per escapar-se de tanta

hipocresia, és indigerible, podreix, fa malbé, malalties!

Al mercat hi ha de tot, sí: budisme, hinduisme, cristianisme,

gnosticisme, classicisme, capitalisme, nazisme, judaisme,

narcisisme, nacionalisme, pomes, peres i rellotges gegants,

prô ni que ho compris, només ho tens. Ho tens, no és tu,

vull dir. I tria! I remena, que el que no mata és mentida!

Tu creus que tenim alguna missió?

Sí. La meva és ‘na amb-on tu.

Nooooo; no val!

Sí, crec que sí, prô no sé quina. I tu?

Genial! Juguem?

Juguem, ha! Juguem sempre més!

( si algun vers et varia, per ínfim que sia, l’ estat animós, traça-hi un traç)

Imatges del joc ( verborrea: medicamentosa):

En la tarda que envaeix, no pensis res, avancen roges llums

cap als endintres nostres, escalfen i acaricien, no es descuiden

ni una cèl·lula, ni un àtom, ni un quart de quark: són d’ amor.

(quan hom es creu faltat d’ amor, que en doni més del que

en pugui rebre, va dir el comerciant savi, savi prô comerciant

mentre comerciava, que ho era i no se’ n sabia estar, mira.)

Així los cossos càlids sobre l’ herba, entre bardisses multiflora

tope kitsch si vols i brillant tot i posa-li  una banda sonora

més que cursi però és que l’ enamorament i la lisèrgia, no són

lo mateix: endògena o exògena, prô iguals?

(Què fa la por? Diu mentides.)

Dos cossos de pólvora com una espeteguera de petard’ us

màgico-rituals el dia de la festa als déus de la follia uni vers

al alts dalt l’ altar ( que no n’ hi ha) volant, gira-volant

l’ un pel damunt de sota l’ aire just de l’ altre, cargolats

en vol, tombant, lliscant sense tocar cap terra ni res més,

fent una dansa en l’ aire tancant-se en ella mateixa

i expandint-se al mateix temps, com a batecs, lents batecs

de llum encesa roja suant jocs d’ aire giragonsant-ho tot

fins rebregar la medul·la, pells de gallina elèctriques

i gens estàtics súper pessigolles de les bones que enrampen

a la nuca, als mugrons, a les ungles; quan et sents els cabells,

saps aquella sensació? Sí, i que els sexes bateguen

prô ni recordes que tens cos...

Capítol dos o segon(s):

Quan res ens vingui d’ aquí...

D’ on?

És un dir, prô a punt de ser un fet.

La llibertat?

La vols? Podries?

No la vull, encara no. Hi ha coses que m’ agraden. Tu, això,

recordar l’ olor del cafè, del pa acabat de fer, la saliva,

aixecar rocs a veure què hi ha, tastar flors diferents

a veure què passa, mirar-te quan em mires, mirar-te

quan no em veus, olorar-te, que, siguem on siguem,

seguem a la darrera fila, a la darrera pedra, a l’ amagatall

més secret de tot el (des)comtat, aquests defores tan

de fora, tot és nou a cada peu o cop d’ ull mínim. Sí,

això m’ agrada. Que les cases siguin pedres, que les rels

s’ enfilin dalt dels arbres i les copes siguin sempre plenes,

afruitades, amb nius i ocells cridaners que demanen cucs.

I la mel, la dels alquimistes de l’ altre dia, molt, molt, encara

ens en queda?

Sóc molt petit, encara m’ enyoraria...

Tots som petits.

Jo més!

Sí. Acabes de guanyar. Rius,

molts, amb salmons que van ab m’anivella,

ànimes velles fent l’ amunt dels amunts a fer fills

que després baixaran, faran salat i torna al born.

Té, tasta això.

No em recorda a res.

És que ja som dins l’ ara!

Des de quan?!

Riem segles, sis o tretze, més crec, molt, sí, vaja.

Mal de panxa de riure, i a les galtes ( quan fa?)

Les caço amb la mà. Té, més! D’ Ara ara!

( Atura’t. Juga. Res és. Tot també: paraules de la veu.)

Explica’ m coses, més coses, dic.

Haha hi havia una redada que es comprava l’ escale-

xtric i una pompa enveritable que li deia al seu mir d’ all:

i quina tres orquetes i no sé quants nans són els més

llops? I els nens li passaven un tronc a la bruixa més

malvada del far-west, amunt, molt. Què?

Ja està?

No, no. L’ acabes tu, com tu, lector-visor-visionari A:

Qui ets?

Què sents?

Què saps?

Sóc el què sento quan no ho sé. Si ho sé, només ho sento; i sí,

ho sento, llavors ja no sóc. Encara em dic culpes, perdona.

Sentir “culpa” et ve de demanar tant “perdó”.

Tu, jo, trobats, el món, més coses, el poema, la poesia,

està succeint? La nostra mort és verge?

La nostra mort?

La nostra mort.

Sempre és verge, com la vida. Que reptes bobines? Uf!

Fu.

I la por?

Ahir tenia gust d’ aigua seca a la boca, no la podia obrir,

com si fos un bolet, que no en te. Ahir se’ m va quedar

la mà enganxada entre paraules més mudes que una llengua

sense cos fent salts, els últims, sobre gel. Vaig hivernar

un moment ahir, em feia mal l’ ànima i el reuma del pus

aquell, te’ n recordes? que se me’ n va ‘nar a nedar

a les sangs, doncs hi era, però ara ja visc, mira.

A mi també em vénen filferros al fetge a vegades,

i encara tremolo i vesso cera bullint per les orelles,

les abelles em raspallen els fiblons pels ganglis

i avisen a les serps i als escorpins i a les escopinyes,

aquestes últimes res, prô vénen igual i també

faig hivernacles per dins.

Que ens acostem a la mort?

És que és una roda. Ens hi acostem i ens n’ allunyem.

Ah.

Tot i res som una paradoxa. Saps que és una paradoxa?

No.

Jo tampoc.

Millor.

Dient res es pot dir tot i viceversa, no? És que no és qui diu,

és qui ho rep, com ho fa. De fet, també ho rep el que ho diu.

Tot és rebre per tornar-ho a donar. Rebre i donar. I qui

se n’ encarrega de què les coses vagin allà on han d’ anar?

Ningú, tots, és lo mateix. Hi van, tenen totes les formes,

és com si ni els hi calgués ‘nar-hi. És una paradoxa.

No sé què és.

Jo tampoc. Per això mateix.

Et puc fer un petó?

Es va ficar un roc a la boca: arra gí!

Era un còdol. Proveu-ho, prô no aneu molt enrere que escanyussa

a matar. Morir d’ un petó ja s’ ha fet, sense pedra, prô. Llisa, fa

com una tercera llengua solta, pesada. S’ ha de fer amb ous,

ous de perdiu o d’ oca o d’ estruç o de dinosaure. O li trobes

més sentit al què remou a la gran massa? Quina mena de truita

més xunga, no? passo del revoltijo.

Tens més fe?

No sé en què, prô sí.

La fe vol carn! Haha

La carn vol, vol, volem!

La volem! Volem!

Demà serem absurds, prô demà tampoc existeix i ser absurds

serà està en contacte amb l’ absurd, gran meravella, no?

Total!

Sí, total...Qui ho diu tot això? Qui xerra? De què? De quins?

Ve de l’ home, de quan es troba amb l’ home.

Diu de la soledat, i diu de la por, i també diu l’ amor i la mort, diu

la llibertat i els cossos i el poema i prova de trobar-hi poesia, que hi és,

a fora, que és a dins teu, hi és. Enlloc més.

( ara corre i ho vas a dir als papes, que quan siguis xic

vols ser poeta).

griFOLL

casserrespoblepoema

des de dins d’ una gotera

23.09.13

DÓNA’M PAU, de griFOLL

 Dóna’ m pau que això és el viatge,

tot s’ esberla i jo camino entre peus, llibres, fetges i

ulls desorbitats que sé que em poden veure

i no trobem la boca per fer el crit.

Dóna’ m pau, sóc fràgil, d’ una espècie feble

que s’ espanta per tot. Un soroll, una llum,

qualsevol imprevist; i tot ho és, que això

és el viatge. Dóna’ m pau, res més, després

ja m’ espavilo.

griFOLL

AGUANTA LA FELICITAT, de griFOLL

Aguanta la felicitat.

Pots resistir-la

la felicitat? La teva?

No pot existir ni aquesta

ni tanta ceguesa.

I juntes! De la mà!

griFOLL

griFOLL, SENZA MISURA

“es tan poco en el fondo

porque en el fondo es todo”

Julio Cortázar.

SENZA MISURA

Do’ m va, fem-nos navalla,

tinguem-nos i no, on no ets?

‘nem pel camí de la tarda

encara albes radiants collint poemes

vorejant vells rius, transfigurats

en llum, passem junts, examinem

la terra, perforem les pròpies ombres

sense somni. Ni ens ocultem ni fugim:

verds volem verds. La carn, la fulla,

i els fums que ens somien. ‘Nem,

‘nem a collir versos, amiga cansada

de viure, ja està, ja ha passat, amiga

estimada, llorona, diana, urania, minerva,

lilith, iris, maria, afrodita, paraula cansada,

gastada; un jonc, el del dèbil perfum

i la rosa hiperbòlica inclAnada al teu aire; mira:

fulletes que et creixen dilatant la immensitat

del llibre dels vius amamantrats d’ ooooms

d’ haaaams, d’ aaaaaaaais, d’ himnes

a ritme de shauro amb tambors ximudumbànics,

mivirivis adagiant allegrettos en clau dinàmica,

fortíssima, precipitata, senza misura! Endocrinae, endocrinae!

Ja ha passat. Ens creuem amb Corbière i Verlaine. Tots dos morts

s’ envegen els bigotis, beuen verds i l’ amarg tròpic;

asseguts sobre la pedra negra, riuen lliures. L’ Émile

diu que l’ Artaud i el Panero –el Leopoldo María-

s’ estimen, i els hi fa poemes. Ells es fan el boig, el leru liru.

T’ agrada veure el què, el camí inventat?

Ja no estic tan cansada, s’ està bé aquí al mig.

Villooooooon! Allegretto vivace passa encés, inspirat,

molt poc andante. Quan dormim, ens surt del cap

una tulipa, dues vegades tres tritons, quatre

crisantems, cinc ciris cremats fets cendra, sis

rams d’ amor amb ales que suem. Bacus ens rega

els onirismes. Ens cau la baba, és la més roja:

fruita entre les dents d’ haver sopat pels arbres.

Aquest camí, en aquest, aquí, dormim damunt

la terra u fins la selva inextingible que REM-

enen ulls amunt i avall en fase piratA. Je t’aime.

Je t’ aime. La música i la mosca del silenci. De nit

sembla que plogui: no: és l’ home Pollock damunt

la tapa que ens tapa. ( Els maten a tots! A tots!

Per Sant Joan sense creu : fogueres de dòlars!)

No sé pas coma, d’ anar... anar de ‘ nar, de ‘na, des-

Gràcies. No són concebudes. En mort seva.

De nom, sigui la guerra amb vostè. Tota, germà.

Ara ja ets gran, només has de ser el millor en tot:

trepitja a qui calgui. Electroxoca’ ls!

-Jo tampoc vull tornar amb els homes.

NostraDóna’ m la mà, ‘nem munts amunt...

Aquest matí, abans de sortir, bullim juscall, prenem el pa,

esmorzem. És bell el sol si et toca a tu, no com la loteria,

és bell he dit. Mirar-te és bell, quan rius i els ulls se’ t fan com xics

és bell. Quan reparteixes el pa i parlem esverats amb la boca plena

és bell. Quan puges el volum, quan xiuxiueges és bell. Quan som lluny,

enlloc, arreu, és bell. L’ amor. L’ amor i la follia és pura química:

mesclats formen el paradís. El paradís dura una mil·lèsima de segon

i és etern. No hi ha temps de pensar, per això l’ és. Esmorzar bé.

Passar-te un dit pel llavi, robar-te una molla d’ amor i tornar-te-la

fent-nos petons de mel de roure color d’ ulls vivíssims. Per ‘na bé

mai els uríes de tancar- faig fent l’ avisa-ocells. Anem tirant:

peus enllà, pedres al riu, troncs al cel. Salvats!

Nosaltres ja no hi som.

griFOLL

ANTIDOGMÀTICS- pep pérez i susanna ayala. EXPOSICIÓ.

EXPOSICIÓ griFOLL (des) recitant a la llibreria4cantons (vídeo, inauguració 13 de zetretze del 13)

expo griFOLL: EL PREU LI POSEU VOSALTRES

EL PREU LI POSEU VOSALTRES

( preus de les obres

-expo griFOLL-llibreria4cantons-BERGA. 13 de zetretze del 13. N’ hi ha 13 –de quadres-)

Fa temps vam descobrir que el pa era necessari pel cos, així que ara hi ha establiments on en venen.  Tristament el món encara no ha sabut espavilar-se sense l’ ús del diner i el pa l’ hem de pagar. El pa, però, més bo o no tant, encara te un preu més o menys igual en totes les fleques dels països on ens podem permetre anar amb l’ estomac ple. No hi ha pans que valguin milions. Com ho entendríem si així fos i ho entenguéssim?

Però com que dic el pa, anem al grà, que va (i no va) d’ una altra cosa, la cosa. Si el pa és necessitat pel cos, l’ art ho és per l’ ànima ( esperit, intel·lecte, cor, ment...) Jo ho veig així. Anem necessitats d’ emocions, hi volem música, formes, colors... Poesia, en definitiva. Poesia, deia el Miró, li era la millor paraula per parlar de l’ art sencer, tot ell.

Partint de que ens cal tot, mireu: sortiu de la fleca i ara entreu en una galeria d’ art. Ah! generalitzaré, “jutjaré” i seré molt dolent: A quant van els quadres? Però si són de plàstic, no hi ha esperit que els digereixi. No, no; és que valen un pastón per la firma. Ah! A més, l’ art no és aquí, ni als museus, l’ art l’ has d’ anar a buscar i si en diuen art, ho serà? Tu mateix, no? Però em sembla que no cal dir-hi gran cosa ni afegir-hi més. Vull pensar que la gent no som tant rucs, que sabem que això és un negoci d’ uns quants mafiosos que en aquest cas trafiquen amb quadres però que ho podrien fer amb el què fos. Ha anat així, tu!

Però com que a mi no m’ agrada. I no sols no m’ agrada, és que em fa por que aquesta confusió pugui arribar a ser una pesta que acabi amb l’ art ( art vull dir el dibuix del nano que hi disfruta, el poema que escriu l’ adolescent enamorat, el quadre que pinta el sonat perquè ha vist déu o anava tripat, el tros de fang cuit amb dol que ha ajudat a no suïcidar-se a l’ escultor del pis de sota, la guitarra amb tres cordes a les mans de l’ amic que et posa la pell de gallina...) se m’ ha acudit, ara que tinc una exposició a Berga ( a la llibreria4cantons, passeig indústria, 29) de posar-hi un preu “diferent”( a les obres, dic), un preu-queixa, un preu-tornem-ho a provar, un preu-crec-que-no-anem-bé, un preu, a veure què en penseu, si més no per pensar-hi una mica, si més no perquè a mi m’ agrada i m’ és una necessitat crear, on el resultat ( per a mi, secundari)  pot o no agradar, només faltaria... Creant, un ha de ser fidel a sí mateix i prou, que és molt, opino. Per tant, després de xerrar tela per a no dir res, anunciar que: A QUALSEVOL DELS QUE PASSEU PER L’ EXPOSICIÓ, SI VOLEU UN QUADRE, ANEU I EL COMPREU. I ara ve lo bo, l’ “experiment” : EL PREU LI POSEU VOSALTRES. El què importa és que si us agrada, el tingueu. I no tingueu por, cap. El valor que li doneu és el valor que te. Gràcies.

griFOLL

foto i fotomontatge de Concepció Casas ( la mare que em va parir)

Enric Casasses, trobador i visionari d’un món sense diners

                                                       obra del mestre

Enric Casasses, trobador i visionari d’un món sense diners

Pep Cara, Txema Bofill

Enric Casasses Figueres (Barcelona, 1951). L’Enric és un trobador, un rapsode, un dramaturg, un traductor, un savi, un visionari, un company de lluites; una persona viva molt interessant. En sap molt de poesia i de la vida, té més de vint llibres publicats i és reconegut socialment —no pels poders— com un dels grans de la literatura catalana. És una persona especial i l’entrevista també s’ha fet d’una manera força peculiar: és una mena d’entrevista de tria i remena, moltes preguntes i moltes respostes. Un puzle que podia haver sortit de maneres diverses. Us presentem un poeta contra el poder.

Sobre poesia

El teu pare era químic i poeta, et ve d’aquí la passió per les lletres?

Suposo que hi devia influir. A casa s’hi respirava literatura, de l’Odissea i el Quixot a Rimbaud i Papasseit, i també ciència: quan jo i ma germana érem petits, el pare (i la mare, també química) tant ens podien recitar un poema com explicar la teoria atòmica. Per saber de què està fet el món i de què està fet l’esperit.

La poesia en temps de crisi i retallades, per què?

Els trobadors, quan feien les seves cançons, suportaven un món feudal molt més ‘retallat’ que el nostre, però el cantar, la poesia, és defensa-i-atac contra el discurs dels capellans o dels economistes polítics (a l’edat mitjana com avui). El trobador sempre intenta fotre-li el públic als ideòlegs del poder. Parlo dels poetes de veritat, dels que pensen amb el seu propi cervell i no al dictat de la veu de l’amo.

Hi ha poesia de classe, la que pren partit pels de baix, poesia de resistència?

Sí. Però no de partit. La poesia no pot existir sense la llibertat de l’individu. Els seus grans enemics són els ramats humans i els pastors que els acondueixen.

Enguany, per l’Agenda Llibertària has fet un text explicant la vida i l’obra de Salvat Papasseit. Que t’agrada més de l’obra de Papasseit?

Per Papasseit tot és importantíssim, des de l’olor del cafè que sura a l’aire del carrer fins a la ràbia contra el patiment que seria fàcilment evitable si els seus causants (els amos de la política i l’economia) fossin desactivats. Però del dolor que no s’hi pot fer res, de la malaltia incurable que se’l va endur, pràcticament no en parla. No se’n queixa. I sempre va viure enamorant-se, emocionant-se: el sentiment sincer, sense sentimentalisme.

Quins són els poetes d’esperit llibertari actuals més importants?

No conec tots els poetes actuals... Ara i aquí: Joan Josep Camacho Grau i Josep Grifoll. També el mexicà Orlando Guillén, el tuareg Hawad...

O millor, tu que ets un bon coneixedor de la poesia, parla’ns de poetes falsos,xarlatans i dels bons poetes.

Els falsos poetes xarlatans tenen una cosa en comú: fan merdes molt semblants, entre ells. Els poetes bons en canvi són tots diferents. Cada un és un cas únic.

Quins són els teus poetes preferits?

M’agrada el trobador Peire Cardenal, que malgrat la inquisició no tenia por d’anar contra déu i els seus abusos de poder. O la veuarra d’Ausiàs March barallant-se amb ell mateix perquè la trempera física no quadra amb la moral dominant. O el gran i emocionat revolucionari nord-americà del segle XX, Kenneth Patchen. O el mag carregat de foscúries i dispenser de llum que és Joan Vinyoli.

En la poesia actual els temes de revolució, rebel·lia, ajuda mútua, solidaritat,antiautoritarisme, cooperació són freqüents o rars?

Són freqüents com a valors subjacents, i més que freqüents, bàsics. Però no són paraules que els poetes facin servir gaire. Ens agrada més el vocabulari concret, com el d’en Brossa quan ataca l’església catòlica espanyola: «Be mossegaire, mal de tots nosaltres,/ aquesta activitat d’ensenyar els altres/ aplica-te-la, porca, a tu mateixa».

Et defineixen com un poeta anàrquic, psicodèlic, contracultural, què enpenses? Com et definiries tu mateix?

Sempre he procurat no definir-me, com a poeta. Però sí que em situo clarament contra els poders, contra els encongidors de la consciència, contra la cultura en el sentit actual de cosa que depèn d’una conselleria o d’un ministeri.

Algú t’ha acusat de fer terrorisme poètic pel fet d’irrompre a les aules a recitarpoesies. Quan veurem en Casasses als bancs, al Parlament, a la Generalitatrecitant versos?

A les aules hi ha tot de nois i noies que encara no saben què són o què seran. Però els parlaments i els governs fan pudor i no tinc cap ganes d’anar-hi.

Mossèn Xemeneia és un alter ego, una projecció o acudit de poeta?

A l’Escala hi havia hagut un rector que li deien així, i el nom sempre m’havia fet gràcia. És la xemeneia de la inspiració, de quan et surt fum pel cap, o per les orelles...

La sonoritat i la forma als teus poemes és molt important. Recitats o cantats per tu també són força particulars. Estem acostumats a escoltar-los acompanyats de boniques músiques com les de Pascal Comelade. Que ens pots dir d’aquest músic?

En Comelade és un músic que amb pocs elements, i molt senzills, i sovint tocant músiques d’altri (Bob Dylan, Enric Morera, Pi de la Serra, Ramones, Kurt Weil, Ovidi Montllor), ha fet una obra que és inconfusiblement seva i que té un efecte elevador i alliberador. També he col·laborat amb altres músics ben diferents, com Manel Pugès, Feliu Gasull i els Don Simon i Telefunken.

Què escrius, produeixes o crees actualment?

Ara estic traduint un llibre de «Panorames de poemes» de Kenneth Patchen. És de les coses més emocionants i sorprenents que he llegit, i és força difícil de traduir. No m’ho ha encarregat ningú: quan ho tingui fet ja buscaré la manera de publicar-ho o de fer-ho córrer.

Si no escrivissis, què faries? Des de quan escrius?

Escric des dels catorze anys o així. Si no escrivís... potser faria de pallasso. O de lampista: arreglar la llum, arreglar l’aigua...

Tu que ets seductor i poeta, unes paraules per animar i engrescar indignats de tota mena,

Si ens hi posem tots, no ens aturarà ningú. No ens calen ni pistoles. Sense governs vam superar tota l’edat de pedra, i mira que les condicions eren ben dures, més que les que tindrem ara quan s’acabi el petroli. No fa cap falta manar sobre les persones. Basta organitzar les coses. Es pot. Podem. Estem vius.

Compromís polític

Quina ha estat la teva militància política durant la dictadura i la transició?Parla’ns dels teus contactes amb els anarquistes i de la teva participació enl’ampli moviment revolucionari i contracultural durant la dictadura.

Vaig anar a petar a l’anarquia per tres camins simultanis: l’anarquisme moral o quotidià, que m’hi acompanyaven els poetes i artistes (Papasseit, Brassens), l’anarquisme obrerista diguem clàssic (de la línia de Kropotkin més que no de Bakunin, tot i que m’agraden tots dos), i la revolució alhora anarcoide, situacionista, hipi, musical i psicodèlica del moment (García Calvo, els antipsiquiatres, etcètera). De la universitat dels anys 70, l’única assignatura que funcionava era la de conspirar contra Franco i plantejar la revolució que vindria quan s’acabés la dictadura: xerrar, llegir, actuar... i les corredisses! Vaig aprendre moltes coses. Però la dictadura no es va acabar mai: l’actual cap (o rei) de l’estat pseudo-espanyol va ser imposat per Franco.

En quines accions vas participar?

Poc: vaig anar a mil manifestacions, vaig fer algun còctel, m’estava a la cantonada vigilant mentre el col·lega feia la pintada, vaig redactar, imprimir i repartir bastants pamflets. Era una cosa que m’omplia i em revolucionava les 24 hores del dia. Al mateix temps experimentava amb l’escriptura delirant, amb el cànem indià, amb l’àcid lisèrgic, amb les noves formes de vida i el nou món amorós... Ens feia l’efecte que la setmana que ve o l’altra tot hauria canviat i el món i la gent seríem tots nous de trinca!

Algun problema amb la policia, autoritats o amb la Justícia?

La policia franquista, gràcies a una comunicació de la policia ‘democràtica’ del país veí (França), va detenir quasi tots els meus amics. Un cop a dins, vaig veure que feia temps que ens tenien localitzats i fotografiats i tot. A mi em van acusar de pertànyer a associacions anarques i de captar ingenus per a l’anarquisme. Per cert, alguns dels polis de la brigada social del grup 4, especialistes en anarquistes, no entenien res del que estava passant del 68 ençà... Vaig estar 72 hores a Laietana i quatre o cinc dies a la Model. Em van alliberar per error i aleshores vaig passar a França i després a Anglaterra. Devia ser l’última tongada d’exiliats, cap al 1973. Vaig passar el Pirineu per Maçanet de Cabrenys, les Salines i Fontfreda i au, cap a Ceret...

Hi eres un dia que en universitat, enlloc d’octavetes, tiràvem quinieles, animant a confiar el futur en les rifes de l’estat, o alguna cosa per l’estil? Potser fou ideateva i tot.

No, no va ser idea meva. Per mi allò va ser una crítica, amb humor, de certs aspectes del moviment estudiantil. I de fet grups com bandera roja i alguns trotsquistes s’ho van prendre molt malament: per nosaltres una bona part de l’antifranquisme era purità, censor, ritualista i, en definitiva, autoritari. Per això vam fer una manifestació paròdica amb pamflets de broma (les quinieles), crits que semblaven absurds (alguns eren dirigits als bidells, molts dels quals, però no tots, eren confidents de la policia) i pintades de fantasia: TURURUT, Revolució sexual, La vida no és cap broma: és un joc...

Soc bastant desmemoriat, però em sembla recordar-te repartint poesies, unesrevistes de poesies. Teves?

Sí. Vaig fer un llibret, clandestí, de poemes (La bragueta encallada) i també publicàvem fulls i revistes fets amb fotocopiadora. Eren mogudes «a-econòmiques», fora de mercats.

Què en penses de la teoria que tothom estigui pagat igual?

Jo penso més aviat en l’abolició del diner. El diner va servir en el seu moment per deixar fora de joc els privilegis familiars dels aristòcrates (que és el que en deien revolució burgesa). Ara ja és hora de canviar de disc: que ningú cobri, i que ningú pagui. I quan sentirem que el món és a les nostres mans i que tot depèn de nosaltres, no tingueu por: la feina es farà.

Una reflexió sobre el maltractament dels d’aquí amb els immigrants, sobre elracisme creixent, sobre els mossos matant impunement a immigrants.

Tots som immigrants o fills o néts d’immigrants, aquí i a Burgos. El racisme no té perdó. Les persones que han matat o volgut matar un immigrant o una persona d’un altre color són suïcides frustrats i és urgent desarmar-los.

Entre independència o seguir amb la Monarquia constitucional. Què t’agradariacom a forma de govern?

Cap. Ara, mentre estiguem sotmesos al capitalisme i a la seva única llei («el que compta és el que es ven») ens convindria d’independitzar-nos. Si no ho fem, ens faran desaparèixer, perquè el castellà és molt bon negoci, mou molts quilos. Però si el sistema capitalista es dissol, s’atomitza i s’esfuma, els països petits serem tan importants com els grossos i no dependrem de ningú ni ningú ens intentarà esborrar del mapa. I aleshores Catalunya serà coneguda arreu del món com un país de pensadors i d’artistes i d’inventors, malgrat la terrible opressió espiritual que ha hagut de patir.

Dius que ets «d’una extrema esquerra extra-tot,», què vols dir? Extraimpostos? Extra premis literaris? Li fas mocs al reconeixement públic, a lespeles i futurs contractes associats als premis?

No em moc per diners, ni per ànsia de reconeixement públic, ni per enfilar-me per l’escala social. Sóc molt més ambiciós: aspiro a veure els rius nets, el país lliure, els pobres nedant en l’abundància física i espiritual, i la poesia campant feliç i contenta com un airet de primavera circulant entre les ànimes.

Què hi fas escrivint en el País? Creus que escrivint en els diaris dels amoscanviarem alguna cosa?

Ara no escric a cap diari, però ho he fet, a l’Avui, al Mundo i al País, com un infiltrat. Escrivint als diaris dels amos no canviarem res, però els amos hauran hagut de sentir la meva veu. Ja no podran dir que no ho sabien. Com més de dretes i espanyolista era el diari, més anarco-independentistes els hi feia els articles. Però m’he cansat de compartir pàgina amb tants estafadors de la veritat.

15M

Estàs indignat?

Sí.

Quina és la teva mirada sobre el 15M?

S’ha tastat una cosa, la democràcia directa, sense partits ni grups de pressió, que indica un camí i una manera de sortir de la putrefacció física i corrupció moral del capitalisme.

Vas dir a la plaça Catalunya: “«Aquesta revolució que ha començat ja no la pararan. Ja està en marxa”». Fou una revolució? Segueix en marxa? No creus que està adormida?

És una revolució, i està en marxa. Sembla adormida, però en qualsevol moment pot reprendre. A partir d’ara tot serà bastant imprevisible. No és una cosa, com abans, de grups polítics. Ara, cadascú, a casa seva, està covant la mala llet, pensant maneres de sortir-se’n: ens hi juguem la vida, especialment la dels fills i néts dels que vivim avui.

Quina ha estat la teva implicació en el moviment?

Jo he fet d’un entre tants. Però hi sóc. Estic a l’aguait, a punt de saltar. Com molta gent.

Quina ha estat l’aportació dels poetes en el Moviment?

71 poetes hem fet un llibre (Ningú no ens representa) en sintonia amb la presa pel poble de la plaça Catalunya. El pròxim pas serà treure la paraula ‘plaça’ i ocupar, simplement, Catalunya! El títol del llibre ve d’una de les pancartes que hi havia a la plaça. Sembla que una part molt important dels poetes d’aquí estem d’acord en unes quantes coses, que es podrien resumir en la següent: quan veus una persona corrent perseguida per un policia, sents que la teva obligació és allargar el peu i fer-li la trebanqueta: com diu Papasseit, «tot uniforme és vil, tot home uniformat és esdevingut vil».

Us afecta als poetes la crisi, les retallades, les normatives i decrets del PP pujant impostos, apujant preus, etc.

Sí, però no n’hi ha per tant. El pitjor que pot passar és que et quedis sense casa i sense bistec. No crec que siguem més pobres que els nostres avis.

Com hi reacciones.

No em sento pas més revolucionari ara, amb les retallades, que abans. La tisora fa moltes generacions que no ha canviat de mans.

El moviment 15M ha canviat alguna cosa?

Sí. Que es veu una possibilitat real de canvi, de revolució social, i la prova n’és que els de dalt estan més espantats que abans. Diria que més que mai.

Fes-nos unes reflexions sobre les exigències i protestes dels indignats:

—Sobre la nacionalització de la banca i contra les finances mundials.

Ja ho he dit: abolició del diner. La repartidora. L’entre tots ho farem tot. Poden dir que això és una utopia però no ho és. És molt més fàcil d’organitzar aquesta suposada ‘utopia’ que no pas les terribles complicacions místico-econòmiques de la borsa, els tipus, els valors, el crèdit i tota la pasterada actual. El crèdit! Això ja ho explicava García Calvo, el diner metàl·lic, la moneda, va essent substituït pel crèdit, que vol dir fe, fe en el diner. És una religió: l’economia capitalista és una religió.

—Sobre l’abolició de la monarquia. La tercera república.

Els països catalans fa segles que han estat abandonats per la monarquia espanyola. Monarquia i república, tal com es planteja a l’estat pseudo-espanyol, m’és ben indiferent. Per començar hem de crear la confederació catalana-valenciana-i-balear, i així que aquesta s’hagi declarat independent, la convertirem en una gran plaça Catalunya. D’aquí la foguerada es propagarà a altres llocs d’Europa i del món...

—Sobre l’exigència de transparència política. «No ens representen». Més democràcia. Vot i veu per a decidir. Ni PP, ni PSOE, ni bipartidisme.

Democràcia directa: les coses es decidiran des de baix. L’única feina dels ‘polítics’ serà dur-les a terme. Exemple: nosaltres, entre tots, de plaça en plaça, de barri en barri, de poblet en poblet, decidirem quins temes ha de preferir la investigació científica (potser refer l’ozó, substituir el petroli...). No es mirarà si tal cosa o tal altra és més ‘rendible’. Es mirarà quina és més necessària. De recursos, ara com ara, n’hi ha per tots. Que hi hagi gent que no en tingui ni per pa és criminal. Resoldre-ho és una simple qüestió d’organització. El vigent sistema legal és il·legal. Tots els governs haurien d’anar a judici, i ells mateixos s’haurien de condemnar a la «incapacitació professional» perpètua.

—Contra els sindicats i partits del Règim (interlocutors del Govern).

No calen.

—Contra els parlamentaris, que retallen drets i legislen contra el poble.

No calen, i a més són, objectivament, aliats de la trista colla de multimilionaris egoistes gelosos i infantiloides que acaparen els recursos i ens fan anar a tots de bòlit.

Hi ha alternativa al capitalisme?

Sí. El capitalisme és una contradicció incomprensible: d’una banda hi ha quantitats de coses per fer, o a mig fer, i de l’altra milions de persones a l’atur. Com més coses hi ha per fer, més aturats hi ha. L’alternativa: oblidar la idea nociva de negoci i l’obsessió malèfica dels beneficis i organitzar-nos com una família: tot és de tots, la fruita i la feina. Ningú mana: tothom s’organitza.

Qui és l’enemic?

Ja ho he dit: primer, els quatre immadurs que acumulen els milions. Segon, els que els fan de pantalla (els governants, tots els polítics). Tercerament, els seus esbirros (el sistema judicial i penal, la policia). I finalment els pobres desventurats que es creuen les mentides que els han inculcat i les van repetint com si fossin els manaments de la llei de déu. Aquests darrers són els que sostenen el sistema dels de dalt, els que els voten, sense adonar-se d’allò que deia Ausiàs March: «en contra nós, per nós són elegits»

Tu que ets també artista i dibuixant, ens podries regalar, enlloc de fotos, un autoretrat?

....

Gràcies