Des de xic que tinc la sensació de que no serveixo per a res. Des de xic
que em sento culpable. Sempre recordo que, a pàrvuls, em vaig fer un trau al
cap ( quan vaig arribar a casa, la sang m’havia tacat tota l’esquena de la
bata) i no vaig dir res a la professora per no molestar. Quan arribava a casa
del col·le i ma mare em demanava com havia anat, sempre responia no incloent-m’hi;
les meves respostes eren «Els altres han
jugat a futbol» o «Els altres han
començat a aprendre a sumar”. “Els altres...»,jo
no hi era. Sempre m’he amagat; m’amago d’uns perquè els admiro i m’amago dels
altres perquè son “els que juguen a futbol i aprenen a sumar”, els que fan lo
que fa “la majoria”. No sé el per què. Escric, pinto, faig fotos, etc..., no
puc parar de fer de tot perquè em sento invisible, i no és per guanyar en res,
és per compartir, és per comunicar-me, és perquè lo que més m’agrada del món
sou les persones. Fa trenta anys que volto psiquiatres, i fa 15 o més
psiquiatres que em posen diagnòstics diferents (i tractaments, clar), m’he menjat farmàcies senceres, he provat mil
i una “alternatives” i ara no sé per què escric això. Tant internet com el putu
covid han fet, i fan, que encara estigui més enclaustrat. Fins i tot tinc
vergonya d’entrar a una xarxa social, cosa que crec que no mostro, com tampoc
mostro qui crec que sóc en molts aspectes. Avui que la majoria de gent vol ser
“rara”, a mi m’agradaria ser “normal”. No m’estic fent el màrtir ni molt menys,
no canviaria la meva vida per cap, doncs (moltes vegades borratxo, sí) però he
sigut feliç, com deia el Bolaño “cada día, aunque sea un minuto, hasta en los
días más terribles de mi vida he sido feliz”; i m’he enamorat de veritat, i he
tingut i tinc amics de veritat encara que ens vegem un cop cada déu sap quan. Lo important és que,
al cor, hi sou sempre. També he fet i viscut totes les gamberrades del món i
més. Ja he dit que no sé per què escric això, però l’altre dia vaig llegir que
escollim el nostre caràcter durant els primers cinc minuts de vida i sempre he
cregut en allò de que “la veritat ens farà lliures”. Ah! Tampoc sóc el paio
sempre seriós que veieu a les fotos. A la “vida real” jo sempre ric ( sempre
dic sempre, sóc un exagerat).
(josep grifoll)
