Enric Casasses- CARTA A LA FILLA DE L' ESPERANÇA- (febrer del 92)

les noves de LEGNER LIBUGSNI ( podeu escoltar-les aquí)

CONTRADANSA-griFOLL-

“és tal com una dansa de força al volt d'un centre

on es dreça atordit un gran voler.”

Rilke

“P'rò els seus esguards que res no limitava

projectaven imatges en l'espai

i cloïen així un blau cicle de llegendes.”

Rilke

CONTRADANSA

Torno foll de l’ herba i fosc de sota terra,

roig quan sagna la pantera i cec nombrant la primavera.

Gàrgares de pluja amb farigola m’ apaivaguen nafres d’ udolar.

(Quan beus sóc totes les fonts; i sóc tots els càntirs i vasos i gots i porrons,

i totes les tasses, tassetes i copes -perdudes millor que guanyades- del món).

Ho faig, ho dic, m’ hi torço els ulls de dins, és una selva de miralls i lianes que

ondulant escabellades dibuixen totes les formes, i cada paisatge, i cada escena

que em componen ara sí ara no; i perfecte, que el desequilibri no vol grisos, (com tu)

com la vida. ( Ressegueixo les llunes, les pupiles que ens enganyen i torno, tornem a voltar).

griFOLL

25.5.13

casserrespoblepoema

CURAR-SE AMB POR—Blanca Llum Vidal—

CURAR-SE AMB POR

—Blanca Llum Vidal—

Hi ha la por més primitiva i la que no. La por de caure i la por de fer caure; la por del foc i la por bestial de la bèstia: que vinguin les bèsties a menjar-se les cries. Hi ha aquestes pors, que són primeres. Pors de principi i pors sense res —ni refistolaments ni manies. Les pors a pèl. Llavors hi ha les altres. Les pors que traginen diferència, revolucions i humana dèria. Com les altres però més pintades, són tan fondes, aquestes pors, que fan respecte. Fa no res, la poeta Núria Martínez-Vernis va organitzar amb Flamenco Barcelona —i amb col·laboració de La Llibertària, la llibreria Aldarull i la Unió del Poble Romaní— un homenatge a Carmen Amaya a la plaça gracienca del Raspall. Així tal qual, i més enllà de catedrals i de setmanes de la poesia, que la poesia no en té, de setmana, la Núria va fer reviure una mena d’art que de tan seu, que de tan fort, que de tan molt, és un art que t’espanta: l’art de la Carmen. Sense destrals ni budells, sense nines de plàstic ajagudes en matalassos podrits i tacades de fang, sense trinxar la història amb lletres feixistes i amb versos dolents i escrits, de nit i amb claveguera, al taller dels llunàtics i al taller del poder, sense carnesqueixat ni calavera, hi ha pel món un art que fa por: el cor al cos de la filla d’El Xino ballant al Somorrostro; allò de «com més fred, més ardent; com més lluny, més a prop; com més estrany, més meu, i com més insuportable, més feliç» de la Tsvetàieva; allò altre de la Rodoreda, amb la serp enfilant-se-li pel braç i amb la fumera envellutada, de «jo acabaria tancat en aquell arbre amb la boca plena de ciment barrejat amb pols vermella i amb l’ànima sencera a dintre»; o l’engaltada de fosca de La lectura d’en Goya. Hi ha tot això, per exemple, que s’agermana fent punxa i que és l’art que fa por: t’ho torba tot, sí, de l’ànima als peus i dels turmells a la costella, i hi ha perill: si se t’escola per dins potser estira tant que fins i tot t’estira a tu. Tu dins tu, rebregat i furgant-te, essent tu mateix, multiplicat o contrari i després què, eh?

21/5/2013

ART: toutes les femmes du grifoll, per Maria Ballús ( gràcieeeeeeees)

per ampliar cliqueu a sobre

"POETES IMMORTALS", de JOAN VERGÉS

POETES IMMORTALS

( Joan Vergés)

Hi ha poetes

que es diuen immortals

perquè res no els afecta.

Planxats i clenxinats

tenen dolços esclats

i fan el seu paper

de poetes de bé.

Hi ha poetes

que es diuen intemporals

i només els captiva

la rosa,

l’ alosa

o una paraula viva.

I si parlo d’ això

és perquè hi ha poetes

que es diuen immortals

perquè toquen timbals

i trompetes.

Jo els conec

de quan era un noiet.

Una tarda,

armats dels instruments,

em van venir a buscar

i vam anar tots junts

a la casa de la vila.

Recordo l’ espinguet,

i les roses a la paret,

i la música del sonet,

el vi ranci, i el pastisset,

i el somriure de l’ alcaldessa.

No vaig tornar-hi més.

Deu ser per això

que, quan em troben pel carrer,

certs poetes immortals

no em saluden.

JOAN VERGÉS

aquí una mica + :

http://florencisalesaspla.blogspot.com.es/2013/03/lobra-completa-de-joan-verges-un-poeta.html

griFOLL - parell de poemes

MICOS

Aquesta nit dibuixarem el mapa del tresor,

resseguirem la carn del sotabosc (mandrils!)

les rels endintre i els bolets de ben tocats. I

dansarem invocacions de bruixa a Gran Mussola,

aquesta nit amunt i avall despentinada selva

esgarips d’ estrena amb trenes infinites, lianes

que s’ hi alien, serps i serpentines, xiscles ( mandrils!)

a petar de galtes i cruixir de pòmuls. Contràriament

a tota mòmia, fotrem l’ animal. Què peus de plom?

Peus de grapal! Aquesta nit tant si plou com si neva o fa sol

dibuixarem el mapa del tresor. Sí, el que no ens durà enlloc.

( Mandrils!)

griFOLL

17.5.13

casserrespoblepoema

DÉU

és aquell nen de la darrera fila del bus

que no va veure ningú i ara en parla tothom.

Té els peus freds i està enamorat del xofer.

Somia que se’ n van a fer la volta al món

amb l’ autocar; i cada nit l’ amor, el paradís.

Déu és ateu, no creu ( una altra creu) en ell,

per això els seus pares el porten al psicòleg

( que també és ateu i no es creu ( una altra) que el nen

sigui déu). Ara el mediquen. Seu a la penúltima,

però els peus no els hi escalfa ni ell, si

té al xofer un pèl menys lluny, si ja no pot

viure anant a peu o amb bicicleta. Quan sigui gran

déu és algú que hi ha o no hi ha a la parada de bus.

griFOLL

16.5.13

casserrespoblepoema

PostMortem - David Caño

Recital de PostMortem, dins del DVD conjunt de PostMortem / I del no-res TOT, 
DVD exclusiu per mecenes del llibre.

I del No-res, tot i PostMortem són dos poemes llargs, mòbils, canviants, no finits, gairebé improvisats, urgents, que potser deixen de ser, fins i tot, un poema. Podríem qualificar-los de reflexió crítica escrita en vers, o d'un assaig d'allò, de tot allò, que podria Ser i/o Esdevenir; Però també són un cant o càntic inevitablement líric, i una provatura, i una necessitat, i una evocació, i segurament, també, un desig.
Un desig que camina paral·lelament a aquests mots que s'interpel·len i avancen sense punts suspensius ni la rigidesa d'unes guies excessivament definitòries; tot com una mena de re-apropiació d'espais i verbs que ens re-situen a l'ombra del gest/fet/lloc d'on no hem marxat mai i que sempre hem reconegut. I com que la radicalitat s'allunya de les prestatgeries mortuòries de qualsevol cementiri, s'hi respira pensament i literatura, poesia i violència, concreció poc realista i simbolisme comú, tot amb absoluta coherència no-coherent per convicció i amb gran desmesura dubitativa.
Malgrat que segurament totes aquestes afirmacions són fàcilment qüestionables i àdhuc rebatibles. I un llibre només és això. Un llibre. I aquest pretén compartir totes les metàfores quotidianes d'aquest Art de Viure en rebel·lió contra l'emmetzinament i la grisor que l'Imperi ens imposa llaurant llavors d'espectacle, usura i subordinació mesella.
Lluny de la resistència i ben a prop de totes les possibilitats possibles. Ben poc i tant, que aquí ho deixem. Que vol dir que aquí comença. I com bé diu en Carles Hac Mor:
Aquest poema no vol dir res, i tanmateix ja ha dit massa.

• 
  
• 
  

peus, cercles i Vampy

COMENÇA LA SEGONA ERA PATUMAIRE DE L’ERA CRISTIANA

                       http://www.produccionseldar.com/calendari_patum/calendari2013_p.pdf

COMENÇA LA SEGONA ERA PATUMAIRE DE L’ERA CRISTIANA

Comença la segona Era Patumaire de l’era cristiana. Per davant, 12 anys que marcaran l’entretemps que va de Patum a Patum. Després d’un any d’impàs torna el calendari de Patum. Amb una innovadora proposta i una nova forma de distribució. Durant aquests 12 anys seran dotze també els artistes, de diferents disciplines, que s’encarregaran de donar imatge al calendari a través del seu traç, fotografia, escultura, so, gastronomia, poesia, relat curt… Tot un seguit de llenguatges que permetran enriquir, encara més, la ja de per si rica i variada posada en escena de la Patum.

Per tal que el calendari s’adapti als nous temps es distribuirà a través de les xarxes socials, permetent així una major difusió i l’interactivitat directa amb l’usuari que podrà deixar, al moment, la seva opinió, si ho desitja. 

Esperem així també que, aquest calendari de la segona Era Patumaire, arribi al màxim possible de persones.

DIVERTIMENTSIS, amb ADA TERCEÑO, ANNA LÓPEZ, MONTSE COGUL, PERE ADELL, RAMON PIN i SUSANA SIGIRAN

homenatge a la Carmen Amaya a la plaça Raspall de Gràcia amb Núria Martínez Vernis, Davida Castillo, Enric Casasses, Víctor Nubla i Blanca Llum Vidal.

Divendres 10, a les nou del vespre, homenatge a la Carmen Amaya a la plaça Raspall de Gràcia amb Núria Martínez Vernis, Davida Castillo, Enric Casasses, Víctor Nubla i Blanca Llum Vidal.

 

Organitza: Flamenco Barcelona

Col·labora: Unió del Poble romaní, La Llibertària i Llibreria Aldarull

 

Salut!

 

poema de Blanca Llum Vidal:

COR COM BALLA

Ara després de dir-ho ballant, que la pena no es gasta i que el dimoni se’n riu.

Ara després de ballar-la d’antic i de ballar-la ball clus, la humana festa i la paraula.

Ara després d’aprendre el cop, l’aresta fonda i l’amor solt —l’amor de bruixa.

Ara després de fer-se amant del cant endins, del cant de lluny, del cante jondo.

Ara després de seguir el fil de Regla Ortega, La Macarrona,

Pastora Imperio, Carlos Montoya i Raquel Meller.

Ara després de garrotín i tanguillo.

Ara després d’irreverència.

Ara després de bulería i del Carib i la rumba

i ara després de la plana de Lleida i de les places de Gràcia.

Ara després del ritme enfollit i de la pau que travessa.

Ara després del ritme rebel i de la pau s’escampa, roent i pensant, fins a l’estrella.

L’estrella d’en terra i l’estrella gitana.

L’estrella sagnant pels carrers i l’estrella escanyada.

L’estrella de tots i per tots i l’abolida.

L’estrella del duende i l’estrella de pols —la dels camins.

Ara després del romaní, del Trio Amaya, d’Antonio Agüero i dels Tarantos.

Ara després del disset que naixia i del disset de la guerra.

Ara després d’un bolero al Raval i del rostre de pedra i de pedra morena.

Ara després d’arrencar el bull, d’arrencar el vol, d’arrencar el ball.

Ara després de París, de Buenos Aires, de Nova York i Lisboa.

Ara després de l’Espanya del porc del trenta-sis.

Ara després de ballar per la terra ferida i pel món feridor.

Ara després que, com en Lorca, el cos li va dir

que «ángel y musa se escapan con violín o compás»

i que «el duende hiere» i que «en la curación de esta herida,

que no se cierra nunca, está lo insólito, lo inventado de la obra de un hombre».

Ara després que la mà oberta i repicant digués que no,

que la llum de la fama ensenyoreix, que la llum, si de cas, republicana

i que la llum, si de cas, d’espelma rància a la barraca.

Ara després que ella hi ballés, filla d’El Xino, al Somorrostro

quasi abans de caminar-hi, quasi abans del primer alè.

Ara després que ens hagin robat Barcelona

i que ens hagin robat la xaranga i la bulla.

Ara després que ens hagin omplert de no-resos tan plens,

de no-resos lluents i de no-resos sense cançons ni memòria.

Ara després que ens hagin robat el crostó i la sardina.

Ara després que ens hagin farcit de cap art i tant ordre.

Ara després, revolució, ara després tornaran.

Ara després tornarem, Carmen Amaya, per tornar-te la mar i la platja flamenca.

Blanca Llum

Maig 2013

RECITAL POÈTIC JOSEP MARIA ISANTA

lletres

Mans, de qui palpeu que sento meves?

D’ on m’ arribo en vida i què és? Cossos.

Són envasos? M’ agraden. S’ obren?

griFOLL

5.5.13

casserrespoblepoema

L’ESPERA, de Blanca Llum

                                                            aqui, més: http://blancallum.com/

L’ESPERA

Vam néixer a posta. Expressament per estimbar-nos.

Ascendents l’un de l’altre, expulsats de la matriu a prop de mar i a ple migdia,

vas patir amb la flor salvatge i amb un pou que era bonic però era una trampa.

Era el silenci. Jo després vaig venir amb l’arc i amb les cireres.

Vaig venir amb la casa buida i vaig tenir-te, molt després, multiplicat damunt l’esquena.

Algú va dir-me «fes-li espai, sereu el temps, res serà vostre».

I eres tu, que disfressat amb la gonella i fent-te el sord, eres lluny per ser falcó. Estripant-me amb la por als ulls, vas deixar-me un remolí ben al damunt de l’espinada. Llavò vas anar-te’n. Encara lluny de ser falcons, pegàvem junts la falconada.

Tu a peu dret arran de costa on hi era jo —ajaguda mirant-te.

I Venus banyant-nos. I la mar, venint del fons, removent l’alga.

Allà hi ha bales. Ressons de poemes que ara hi són perquè ara hi tornes.

L’ametlla mig blanca i tu acostant-te i travessant-me.

M’ensenyes la taca i no és un temple, dius, només viatge.

Començo a esperar-te molt abans i abans te’n tornes.

Redéu de nimfes plens de nins, potser diràs.

Redéu d’amor, punyeta flor, potser vaig dir-te.

Vas aparèixer ajupit i pensant la paraula perduda i la que falta.

Vas aparèixer amb el sol diferent d’una nit llarga.

Vaig acostar-me amb un llibre a les mans

i vas trobar-m’hi l’esquerda i el trau i l’error que batega:

la història ferida i la història que cura i que de sempre comença.

Només en sabíem l’imant que enfolleix, l’amor de lluny i el paratge canviant:

una plorera estrellada i el cos amb el cos sense costums ni miraments.

Només en sabíem l’amic i l’amant i ja n’havíem après,

a tremolar de pertot i a preguntar-ho fluixet però seguit:

que què farem, que què direm, que què serem quan ens digui per què?

Blanca Llum

abril 2013 

griFOLL - obra recent