Seguidores

jueves, 18 de agosto de 2016

LA CARTA de griFOLL ( traducción: Rakso Senogara)

Mi amigo Rakso Senogara, me ha traducido al castellano "la carta"....Mil gracias !!! Eres un ángel
L' amic Rakso Senogara, m' ha traduit al castellà "la carta"!!! Ets un àngel!!!
LA CARTA 

Toda la vida he intentado decir algo que sirviera, no que fuera bueno, si no que por alguna extrañísima casualidad llegara, no sé cómo, a tus manos. Ya me sirve. Ahora está. La botella del náufrago ha llegado al mejor puerto que nunca hubiera imaginado. Gracias por abrirla y leerme. No te imaginas el bien que me haces. Yo estoy aquí, solo, hace siglos, en la isla del tesoro sin tesoro. Tú también debes tener tu isla, tu soledad, tu tesoro sin tesoro (¿te puedo abrazar muy fuerte?); y bajas cada día a la playa esperando que llegue un mensaje, una señal; y que no sea otro espejismo. No dejes que los espejismos, cuando se esfuman, te hagan creer que un día no lo harán. Hoy no lo han hecho, no lees mentiras, lees mi única verdad, que viene a ser, más o menos, como la de todos, pero yo no la escondo, ya no. Cómo tú. Es por eso que nos comunicamos.
Soy una persona, una insignificante personita que habita por un brevísimo espacio de tiempo en este planeta; una personita entre millones de mundos rellenos de personitas con más mundos dentro suyo que van a dar al infinito. El infinito es aquello que sentimos a veces, aquella sensación que es como una mezcla de vértigo con belleza extrema y miedo de no poder soportarlo. Hay gente que no lo siente nunca el infinito, yo sé que tú sí, que, a veces, un rayo de luz atraviesa una gota de lluvia, hueles la noche o te despiertas soñando que la gravedad ha dejado de funcionar y lo sientes; lo sientes y no sabes qué sentir. Yo tampoco; a mí tampoco me cabe en la cabeza. No sé por qué nos pusieron a cada uno en una isla diferente. Sentir el infinito juntos podría ser sólo aquello que es bello; quizá sí que es el cómo y no el qué. Y abrazados. Sentirlo muy abrazados.
Si lo miras desde arriba, dos personitas insignificantes o de una en una...la diferencia; mira como se acercan, cuando se miran, cuando se ven y se dejan ver de verdad. Mira cuando se abrazan, mira como lo hacen. Dos personitas entre millones de personitas cada una de ellas sola en su isla que ahora se están encontrando, se descubren, sonríen, flipan, se diría que han inventado la felicidad. Y lo han hecho, lo estamos haciendo, porque la felicidad es como una pelota de tenis, va y viene de la raqueta de uno a la del otro, tienen que ser dos como mínimo para que exista. Hay quien juega solo contra una pared, sí, hay tantísima gente que se engaña por miedo. Es triste, el miedo acaba siendo triste, acaba siendo tristeza sin ni miedo: vacío.
Pero es aquí. Aquí, cuando nos encontramos dos entre millones de años y gentes, cuando empezamos de verdad a vivir, cuando contradecimos la soledad, cuando compartimos todo aquello que hemos experimentado y somos, cuando nos mostramos con más ganas de ver que de ser vistos, cuando los egos se confunden y acaban por fundirse hasta desaparecer, cuando sentimos dentro de nuestro pecho, que existimos y somos existidos, con todo y cada consecuencia con cuidado. ¿Sientes que es como estar dentro y fuera de nosotros? Yo también. Es la sensación más agradable del mundo y nadie se ha fijado. No rechazarnos, al contrario, celebrarnos el milagro por haberlo sabido ver y creer en él, por no habernos rendido y lanzar cada día botellas con cartas y poemas al mar, por haber estado del lado de la magia, de las causalidades, de las serendipias, de las imposibilidades que nunca lo son si no desistimos.
Me pregunto por qué hay tanta gente en su isla desconfiando de los náufragos de las islas cercanas, por qué se escapan con trozos de mar de mentira de su esencia, por qué se escapan de ellos mismos con un trozo de tierra que pretenden siempre hacer más grande que el de los de al lado. Me pregunto por qué no se quieren en vez de competir. ¿Qué nos han hecho y quiénes y por qué? ¿Y por qué algunos hemos escogido no jugar a la mentira y el resto sí? ¿Qué es aquello que hace que hayamos creído en nosotros? «Nosotros», sonríes. Los valientes somos los más cobardes y los cobardes somos los más valientes. Todo es a la inversa de cómo lo aprendimos; es que ya lo sabíamos. Antes de nacer ya lo sabíamos. Lo habíamos olvidado porque este mundo no tiene memoria. Los humanos la abolieron para poder repetir los mismos errores, errores que para unos eran peor, más error: aprovecharse del resto, hacer escaleras de valores, diferenciar en vez de igualar...buscaban la felicidad también, nunca más lejos de donde se ha estado. Todavía lo hacen. Y está aquí, en nuestras manos, nuestras manos que podrían ser las de todos si se pararan a sentir y no a pensar pensamientos que ni siquiera son de ellos; han heredado de todas las generaciones el error primigenio, creerse al creído, intentar imitarlo. Su rabia también es miedo, tristeza finalmente acumulada entre barrotes de carne con sentimientos desorientados.
Y dice que todos nos moriremos. Y más mentiras por el estilo. Si estuvieran aquí, si de verdad cuando están con el otro fueran ellos y permitieran al otro ser el otro, comprenderían la relación que tiene el amor con el tiempo: ninguna. Este último no existe. Incluso se les ha demostrado científicamente, pero ellos, emparrados. Del tiempo también han hecho un negocio para que crezca su isla. ¿Por qué no han querido conocer el amor si está por todas partes? ¿Cómo puede un ser vivo temer el amor si es de donde proviene, donde es y donde va? ¿Cómo puede un ser de vida temer la vida? ¿Cómo puede alguien tener miedo de él mismo? Tristeza.
Pero nosotros continuaremos lanzando botellas con nuestro mensaje dentro, y llegarán, un día llegarán. Intentaremos toda la vida decir algo que sirva, que llegue a manos de alguien. Cómo esto. Juntos lanzaremos el doble de botellas.

griFOLL

jueves, 11 de agosto de 2016

Konvent

EXPOSICIÓ AGOST 2016


PABLO LECROISEY – JORDI PLANA – ABEL CASTELLS – GERARD VILARDAGA – CARLA FONT

Inauguració dissabte 13 d’agost – 19:00h

Sopar popular 21:00h

Del 13 d’agost a l’1 de setembre 2016 

         Surrealisme, provocació, textures i discursos visuals. Konvent el dediquem a la fotografia d’autor, però molt enfocada a casa, al territori, al berguedà. Quatre artistes d’aquí i un de madrileny. Vilardaga, Plana, Font, Castells, fotògrafs tots ells molt personals, íntims, amb segell i identitat. Doncs aprofitem que és estiu per posar els punts a les is.
pablo leo

PABLO LECROISEY (Madrid, 1979)

           Fotografies i dramatúrgia. Les seves imatges mostren un instant però a la vegada es tot un paisatge novel·lístic. Les fotografies expliquen una història en la que s’hi combinen simbologies i metàfores amb una exuberant estètica, una coreografia planejada al mil·límetre. Un joc de contrastos entre el seu estil, indubtablement reconegut, el color i la influència de grans clàssics pictòrics en la composició. Àcid, colorístic, publicitari i enigmàtic.
Exposa per primera vegada a Catalunya

DIANA_madonna_009a[1]JORDI PLANA (Berga, 1953)

        Per commemorar el 700 aniversari de la mort del gran escriptor català Ramon Llull, l’artista Jordi Plana Pey presenta una nova versió i interpretació visual molt personal de la vida i obra d’aquest singular erudit que va il·luminar l’Europa medieval.
REVERTIMINI és fruit d’un període de reflexió sobre la trajectòria de Llull i les dificultats que va tenir el seu projecte d’aconseguir la unitat de la humanitat sota el cristianisme. Les societats contemporànies, immerses en uns estils de vida consumistes i d’hedonisme banal, han girat l’esquena a les problemàtiques i idees essencials plantejades per Llull.
Els 365 aforismes del Llibre d’amic e amat han servit d’inspiració per representar el món de Llull des d’una perspectiva actual amb 365 fotografies (+1) que il·lustren fins a quin punt l’home modern s’ha girat d’esquena a l’esperit lul·lià. El fet que els personatges fotografiats estiguin d’esquena també podria ser interpretat com a una actitud contemplativa, un altre dels pilars de l’obra lul·liana. El muntatge també vol fer referència de manera molt subtil a les condicions de l’època medieval i, en particular, al paper secundari de la dona. La part audiovisual de l’exposició és una interpretació lliure de la música de l’època.
Les fotografies van acompanyades per una selecció d’aforismes morals del Llibre d’amic e amat, una joia de la literatura mística universal. El tema central de l’obra és la relació entre l’home religiós —l’amic— amb l’ésser transcendent (o Déu) —l’amat— a la llum del vincle que els uneix: l’amor. Conté un aforisme per a cada diade l’any. Per a Llull, cadascuna d’aquestes metàfores morals és suficient per a tot un dia de reflexió.

Plana és fotògraf i creador audiovisual. Als 8 anys ja va decidir que seria artista i va començar a anar a classes de pintura a la seva ciutat natal. Més endavant, fruit dels seus viatges, descobreix la fotografia, a la qual dedicarà bona part de la seva obra, sempre amb una certa enyorança dels olis, les seves textures i l’olor d’aiguarràs. Des de fa uns anys, Plana Pey compagina la fotografia amb diferents projectes audiovisuals.
Fruit de la seva formació com a pintor, la composició i il·luminació de les seves obres transporten l’espectador a una obra pictòrica de gran qualitat, envoltada d’un món ple de sensacions. La seva obra fotogràfica i audiovisual ha estat reconeguda amb nombrosos premis tant d’àmbit espanyol com internacional.

Abel Castells Boixader_21pABEL CASTELLS (Cal Rosal, 1968)       

Particular i personal. És el no-artista, l’artesà de la imatge. La seva evolució i investigació és constant. Sense prejudicis ni connotacions. Fotografies i cossos, sovint anti-estètics, que busquen la bellesa.  Les seves obres són desvergonyides i recreen un univers propi, majoritàriament individuals i recreat als vorals de la població. Personatges i situacions oníriques, asexuals i surrealistes. Gerard Vilardaga el definia com l’últim quixot de Cal Rosal.
L’obra que presenta porta per títol Olympia. Irònics personatges, icones caigudes. Una mirada crítica entre l’esport i la banalitat.

gerard vilardaga

GERARD VILARDAGA (Berga, 1977)       

          Tots els matisos es mesclen a l’hora de definir Vilardaga. Un poema, una imatge, una ironia, un cop de puny, una crítica social, una alenada d’aire pur… un univers personal.
ÈPIQUES és el projecte personal sobre l’heroïcitat que presenta al Konvent.
Èpiques és una interpretació subjectiva de l’heroïcitat gestada durant els últims dos anys al mateix Konvent de Cal Rosal, una reflexió crítica cap a la construcció de la imatge dominant i els referents culturals que identifiquem sovint amb la violència –el poder en definitiva– a partir de quelcom a priori tan allunyat com l’autoretrat i el cos nu. És una via d’exploració personal cap a la creació d’una imatgeria pròpia per a l’èpica contemporània versus un imaginari col·lectiu consolidat, una revisió dels vells clàssics icònics.
Èpiques busca transmetre una visió iconoclasta del culte a la proesa. Procuro establir, doncs, un diàleg que vagi més enllà d’una visió simplista o monolítica de la realitat, ser un mirall, la insinuació de les múltiples lectures d’una èpica qualsevol.
Cal qüestionar, ser capaços de teixir nous axiomes sense ànims que perdurin. Legitimar-nos a través de l’acció creativa, destrucció i construcció crítica és un mecanisme dual necessari per sobreviure a l’homogeneïtat imposada. No som un sol cos, cal defugir la visió monolítica, simplista, estàtica, reduccionista de tot, també dels mecanismes que ens assetgen perquè renunciem a forjar-nos una identitat múltiple i canviant.
Llicenciat en antropologia, diplomat en treball social, educador i submarinista. Obra publicada en diversos gèneres. Memorialística: El Convent del tèxtil: biografies mínimes (2009) Narrativa: IB6123 (2010). Poesia: Diumenge (2011) i Dimarts (2014).

carla font

CARLA FONT (Puig-reig, 1990)       

       Ressò del dia a dia. Imatges personals. Captura el moment que l’envolta i els transmet. Moments familiars, natura i figura, llenguatge propi. Les fotografies de Font són com fotogrames d’una llarga història. Parlen i expliquen de manera atmosfèrica.
El fet de retratar el seu entorn, l’ha portat a endinsar-se a colònies abandonades de la llera del riu Llobregat. D’aquesta manera, mostra la seva vida i el patrimoni que també admira, d’una manera molt particular. Territori a través d’un ull romàntic.