Que ens retornin la quietud enlloc de pedres –i-
no un tronc quasi ferit o mig trencat –tampoc-
branquetes dèbils d’un desmai que s’ha vinclat
més aviat, uns pètals llisos blancs i suaus i una certesa –o-
una plugeta dèbil tendra sobre el cap –potser-
l’exactitud del pensament quan se’ns dispersa –o-
una tarda silenciosa perforant-nos els timpans
com si fos cert que amb un oïda som capaços de sentir-nos
el cor, quan de veres la memòria l’usem sols per a oblidar
cada perill –que- en un obrir i tancar ja no assumim –car-
la primavera segueixi tenint –encara-
un caient de pestanyes provocador].
Dolors Juarez 29 de març del 2011