Seguidores

viernes, 19 de diciembre de 2008

ÚTER, de blanCalluM.

En el jardí de dins ma cova
hi surten flors de pètals llargs.
Ningú ha vist mai si tenen tija.
Són tan llargs i tan de punta
que al final ho lloen tot només mirant-ho.
S’alzinen rels damunt de l’herba
i no se sap si tenen cara o si somriuen.
Només se sent que parlen fluix
quan veuen nens. Prô una veu
de font celesta brama tant
que eixorda el fetge quan se’n van.
Digereix, llavors, el bosc, la pena.
Després, en un crit com de fenàs
i arran d’un marge tallafoc
surt un nan d’entre la pensa
i se’n recorda, dels infants
que enllà d’enllà de cada astre
s’atreviren i nasqueren...


blanCalluM
18
12
08

martes, 9 de diciembre de 2008

blanCalluM -L´ULL EN FLOR-

Tots mos desigs sobre vós los escamp.
Ausiàs March


L’ULL EN FLOR

L’amor com una sínia
plena d’aigua en dia de vent.
Curull de res em fico dins
i gira tot, també els orígens.
En una barraqueta de no res
hi fou possible l’ull en flor.
Érem autèntics sent de fusta.
Ens explicàrem pans de pedra
i temps de quan bastien ponts,
molins de drap i catedrals.
Nostra llar són els catúfols
vora els horts de regadiu
d’aquest país amb sense mar
que se sap roc tartera avall,
d’aquest indret on lo més nou
són els nans vells repicant boix.
L’amor com una sínia
plena d’aigua en dia de vent.
L’amor les parts, un tros de tot
fins a l’extrem i l’univers.
L’amor tot sol i astre de foc.
L’amor al ras en dia de vent.
I foll m’hi endinso, en la fondària
d’aquest aire que no es pren,
ni que ho intentis...


blanCalluM
7
12
8

******* de J. GRIFOLL

Camina conmigo
quiero ser testigo
ver lo que sabes hacer


(Bunbury)


T´estimo com una manera de ser,
com el dia que et treuen les rodetes de la primera bicicleta,
com un sol suat baixant a refrescar-se al mar
decidit a pondre´s per sempre més
amb tú sota els llençols de la vida. Sent-la.

T´estimo com la bala cerca el blanc
com un enrenou de primaveres
fent saltar taquicàrdies
a l´organització mundial de la salut.

Tu fas que sigui. Siguem , si et plau,
l´arrel profunda d´aquest poema
la llengua que em tens a la boca
amb totes les gallines avergonyint-se de la seva pell.

T´estimo;
no estar sempre junts hauría d´ésser pecat
i a la lluna hi canta una cançó
i ens agrada la xocolata desfeta,
per això, ara que és ara el més preciós episodi de la història,
demanar-te si vols que anem un matí
a fer un café, una xocolata d´aquestes que s´agafen amb guants
i es desdibuixa en l´aire l´alè en cada glop
l´un de l´altre, l´altre de l´un
fins buidar-nos, cadascú al seu ritme,
l´un per l´altre, l´altre per l´un.

Mai cap jo havía estimat així.



J. Grifoll
Casserres, desembre del 2008