Seguidores

jueves, 9 de mayo de 2013

homenatge a la Carmen Amaya a la plaça Raspall de Gràcia amb Núria Martínez Vernis, Davida Castillo, Enric Casasses, Víctor Nubla i Blanca Llum Vidal.


Divendres 10, a les nou del vespre, homenatge a la Carmen Amaya a la plaça Raspall de Gràcia amb Núria Martínez Vernis, Davida Castillo, Enric Casasses, Víctor Nubla i Blanca Llum Vidal.
 
Organitza: Flamenco Barcelona
Col·labora: Unió del Poble romaní, La Llibertària i Llibreria Aldarull
 
Salut!
 

poema de Blanca Llum Vidal:

COR COM BALLA

Ara després de dir-ho ballant, que la pena no es gasta i que el dimoni se’n riu.
Ara després de ballar-la d’antic i de ballar-la ball clus, la humana festa i la paraula.
Ara després d’aprendre el cop, l’aresta fonda i l’amor solt —l’amor de bruixa.
Ara després de fer-se amant del cant endins, del cant de lluny, del cante jondo.
Ara després de seguir el fil de Regla Ortega, La Macarrona,
Pastora Imperio, Carlos Montoya i Raquel Meller.
Ara després de garrotín i tanguillo.
Ara després d’irreverència.
Ara després de bulería i del Carib i la rumba
i ara després de la plana de Lleida i de les places de Gràcia.
Ara després del ritme enfollit i de la pau que travessa.
Ara després del ritme rebel i de la pau s’escampa, roent i pensant, fins a l’estrella.
L’estrella d’en terra i l’estrella gitana.
L’estrella sagnant pels carrers i l’estrella escanyada.
L’estrella de tots i per tots i l’abolida.
L’estrella del duende i l’estrella de pols —la dels camins.
Ara després del romaní, del Trio Amaya, d’Antonio Agüero i dels Tarantos.
Ara després del disset que naixia i del disset de la guerra.
Ara després d’un bolero al Raval i del rostre de pedra i de pedra morena.
Ara després d’arrencar el bull, d’arrencar el vol, d’arrencar el ball.
Ara després de París, de Buenos Aires, de Nova York i Lisboa.
Ara després de l’Espanya del porc del trenta-sis.
Ara després de ballar per la terra ferida i pel món feridor.
Ara després que, com en Lorca, el cos li va dir
que «ángel y musa se escapan con violín o compás»
i que «el duende hiere» i que «en la curación de esta herida,
que no se cierra nunca, está lo insólito, lo inventado de la obra de un hombre».
Ara després que la mà oberta i repicant digués que no,
que la llum de la fama ensenyoreix, que la llum, si de cas, republicana
i que la llum, si de cas, d’espelma rància a la barraca.
Ara després que ella hi ballés, filla d’El Xino, al Somorrostro
quasi abans de caminar-hi, quasi abans del primer alè.
Ara després que ens hagin robat Barcelona
i que ens hagin robat la xaranga i la bulla.
Ara després que ens hagin omplert de no-resos tan plens,
de no-resos lluents i de no-resos sense cançons ni memòria.
Ara després que ens hagin robat el crostó i la sardina.
Ara després que ens hagin farcit de cap art i tant ordre.
Ara després, revolució, ara després tornaran.
Ara després tornarem, Carmen Amaya, per tornar-te la mar i la platja flamenca.

Blanca Llum
Maig 2013