Seguidores

sábado, 26 de noviembre de 2016

Tràfec Teatre, premiat a la Mostra de Teatre de Barcelona i seleccionat pel Festival Mundial de Teatre Amateur de Mònaco


La companyia Tràfec Teatre de Berga viu un bon moment en la seva trajectòria artística. Els berguedans han estat premiats a la Mostra de Teatre de Barcelona amb el seu darrer treball, Assaig T-4. El grup amateur va rebre dilluns el premi especial del jurat d'entre les dotze companyies que hi actuaven «per la coherència del treball conjunt, per la molt bona execució del grup d'actors i per l'interès del projecte».
La directora, Lydia Canals, i la resta de l'equip han rebut el premi amb molta il·lusió. «No ens ho esperàvem de cap manera», assegura Canals.
Les bones notícies no s'acaben aquí. La mateixa obra ha estat seleccionada per representar l'estat espanyol al Festival de Teatre Amateur que se celebrarà a Mònaco el proper agost. L'espectacle dels berguedans va ser un dels preseleccionats per Escena Amateur, la federació espanyola de teatre amateur, i, finalment, es programarà al reconegut cicle de Mònaco que se celebra cada quatre anys.
Dani Perona ( Regió7) 


Tràfec Teatre viu un moment molt dolç. Durant els darrers dies, ha pogut celebrar dues bones notícies pel que fa al seu present i futur, dos reconeixements a l'obra "Assaig T4", l'última que van portar als escenaris, que els hi permetran continuar creixent com a companyia. El primer reconeixement va ser aquest passat dimarts quan van rebre el Premi Especial del Jurat a la 21a Mostra de Teatre de Barcelona, que es va realitzar del passat 3 al 26 d'octubre al Teatre Raval.

En aquesta, la companyia berguedana volia aprofitar per promocionar-se a nivell català, amb una proposta transgressora, i un teatre diferent del convencional. L'obra "Assaig T4" va ser, en un primer terme, seleccionada entre onze més, i d'aquestes, un jurat va atorgar diferents distincions, entre les quals el premi al millor espectacle, al millor actor i actriu, el premi especial del jurat i el de la votació popular. 

El primer va ser per a l'obra "Cordones rojos", mentre que el millor actor va ser, precisament d'aquesta companyia, Nicolás Illoro. Pel que fa a la millor actriu, el premi se'l va endur Ivet Zamora per "La trinxera", i el premi a la votació popular va ser per a l'espectacle "La paradoxa de protàgores". Per a Tràfec Teatre, el reconeixement del premi especial del jurat és més que satisfactori, ja que significa un reconeixement a la feina d'aquesta companyia, que sovint s'allunya del teatre més convencional per atrevir-se a explicar històries d'una altra manera, explotant la gestualitat. 

Específicament per a aquesta obra, el jurat ha volgut premiar la "coherència del treball conjunt", la "molt bona execució del grup d'actors i actrius" i "l'interès de la proposta", tres qualitats que així van traslladar als membres de la companyia berguedana, que van baixar a Barcelona a recollir el premi.

Per altra banda, però, les bones notícies per a Tràfec no acaben aquí. Segons els han anunciat, seran un dels pocs grups de teatre de l'estat espanyol que participaran al Festival Mundial de Teatre Amateur que es fa cada quatre anys a Mònaco (França). Una "sorpresa" molt satisfactòria, segons han explicat a NacióBerguedà, ja que tot i superar el sedàs de la Federació Catalana i d'Escena Amateur, a nivell espanyol, era complex fer el salt a nivell internacional.


A Mònaco, Tràfec Teatre tindrà totes les despeses pagades i, una vegada es vagi acostant la data, entre el 21 i el 30 d'agost, ja se'ls especificarà en quin dels quatre escenaris habituals actuaran. Entre aquests hi ha el Casino de Mònaco, dos teatres de la ciutat o l'espai on es fan els sorteigs de la Champions. 



Josep Grifoll " poemes de l' equinocci " - Edicions l' Albí - pròleg de Blanca Llum Vidal i Enric Casasses






martes, 25 de octubre de 2016

GRACIAAAS, GRACIELA!!!

las personas que escriben siempre usan los insomnios, o sueños a deshoras. Ordenaba carpetas de poemas y mira:
EL HOMBRE, SUS OBJETOS
.
.
.............................................................................A Josep Grifoll
.
Y reincide empapado por un rapto
pues flota en los zapatos que lo elevan.
Escoltan sus pisadas al deseo
y se clavan sus uñas, como cactus,
al vuelo en el que sabe y se permite.
Pues siempre -a cualquier hora-
una letra o troquel, plástica surge
como bombín de espuma
en su clara mollera.

.
Graciela Zárate
Sept 2013

lunes, 26 de septiembre de 2016

Tràfec-Teatre, 3 d' octubre al Teatre del Raval.


Maletes plenes!
3 d'octubre a les 20.30 a la Mostra de Teatre de Barcelona
(Teatre del Raval).
Per aquelles i aquells que ens volgueu acompanyar més informació a http://www.teatredelraval.com/assaig-t4/




AL MANEL BOIXADERA, PER L’ ART QUE ÉS PERSONA




AL MANEL BOIXADERA, PER L’ ART QUE ÉS PERSONA

M’ he passat la vida investigant què és això de l’ art. Ha esta perquè un dia em va fer caure la baba i al següent el que em va caure va ser l’ ànima als peus. Em desconcertava, però jo sabia que, malgrat les trampes que gent que hi negociava ( diners, poder, fama,  és igual)  provant d’ estafar-me em posava, quan s’ alineaven els planetes o l’ atzar  em feia un regal, descobria que hi havia Bolaños, Mendietas, Pizarniks, Basquiats i Pattis i Doors  que s’ obrien i em tornaven a fer caure la baba, que l’ art existia i, que encara que llavors no veia què tenien aquests artistes en comú, existien. L’ art existia i jo flipava.
No sé si vaig tardar molt o poc, si va ser gradual o de cop, però quan passava tot això, vaig començar a veure que gent molt propera també em feia caure la baba, que costaven de trobar, molt, però que preciosament estava envoltat d’ artistes que no eren al museu d’ art de nova york ni omplien sales ni tenien cap currículum ple de best-sellers. Aquests encara en van flipar més: no els coneixia ningú i seguien pintant, tocant, escrivint, fent teatre, esculpint...
Eren els mateixos, doncs Bolaños i Mendietas també s’ havien passat la vida fent art sent desconeguts, ignorats, maltractats. Si després van ser coneguts, encara que ho agraeixo infinitament, és secundari. Aquí vaig descobrir què tenien en comú els que em feien caure la baba amb els que encara em feien caure més la baba: eren autèntics, eren persones, no empaitaven diners ni fama ni poder. No mentien. Havien de lluitar contra tot i tothom i no es rendien perquè el que feien era mostrar-se, despullar-se, atrevir-se a ser en un món on ser un és més que valentia, és amor, entregar-se i fer-ho de veritat. Estimaven, per això em flipen i flipaven. Si el món ha avançat, si el món encara dura, si el món encara que massa sovint no ho sembla és ple de persones sinceres i fortes que el canvien a millor, és gracies a ells. No recordo qui va dir ( Hölderlin?) que “ el que és perdurable de debò ho funden els poetes”, i no puc estar-hi més d’ acord: tots aquests artistes que fan poesia, cadascú a la seva manera, però que es despullen l’ ànima més enllà de la tela, de l’ escenari, de la biblioteca, tots aquests que dansen a l’ ombra dels ponts, tots aquest són els que milloren el món, siguin coneguts o no, maltractats o dignificats, és igual, són els "meus" artistes.
Després de passar-me la vida investigant això de l’ art, m’ he n’ he adonat de que els artistes que em fan caure la baba són, i com deia Basquiat “li devem tot”, éssers humans com Van Gogh, que no va ser reconegut en vida i ara és més conegut i valorat que l' oxigen, sent l’ obra la mateixa obra. Diuen que totes les comparacions són odioses, però aquesta, ho sento, és amorosa. Penso que el Van Gogh i el Manel Boixadera són més que molt semblants. Poques vegades poques persones s’ atreveixen a lluitar per allò que són plogui, nevi o faci dol. No cal dir que l’ obra de tots dos em fa caure la baba per igual. Per coses del temps no vaig poder conèixer el Van Gogh, però malgrat les meves “ fòbies socials”, volent ser valent com ells, i necessitant urgentment sentir art de veritat, em prometo, i això sí que és amor per l’ art, que a la que em treguin l’ escaiola del peu i tingui el cap mig pèl restaurat, no perdre' m ni l’ obra ni la persona ( és el mateix) ni l’ evolució del “ Van Gogh” que tenim a Casserres. Als voltants de Casserres ( i amunt i avall)  també hi ha més que molts artistes brutals a qui penso anar a visito-abraçar per la feina que fan només amb el cor, despullat, a la mà...Quins ovaricollons que teniu, guap@s! No vull excloure a ningú, però avui, un dia màgic com tots però d’ aquells que te n’ adones que ho és, he volgut començar pel meu ( sense possessiu) poble, el poble poema, ja m’ aniré estenent,..però és que ja fèia massa temps que volia parlar de l’ admiració que sento per l’ artista Manel, un artista de veritat, un valent. Gràcies. 


griFOLL

sábado, 10 de septiembre de 2016

FRACTURA

Aquest vídeo és per a tu, però ei, que tampoc cal que te’ l miris, hi surto jo i sé que sóc difícil de mirar. Si tan sols l’ escoltes, l’ escoltessis... Deixa’ m, sisplau, conservar la innocència, el cor d’ infant esperançat que em duu per aquest camí tan bèstia de l’ existència i creure que, si ho fas, qui sap? potser t’ ajuda en alguna cosa, en alguna coseta, ínfima...; o somrius, potser somrius ni que sigui una mil•lèsima de segon. Seria preciós, tots dos seríem mig pèl més feliços.

griFOLL

jueves, 18 de agosto de 2016

LA CARTA de griFOLL ( traducción: Rakso Senogara)

Mi amigo Rakso Senogara, me ha traducido al castellano "la carta"....Mil gracias !!! Eres un ángel
L' amic Rakso Senogara, m' ha traduit al castellà "la carta"!!! Ets un àngel!!!
LA CARTA 

Toda la vida he intentado decir algo que sirviera, no que fuera bueno, si no que por alguna extrañísima casualidad llegara, no sé cómo, a tus manos. Ya me sirve. Ahora está. La botella del náufrago ha llegado al mejor puerto que nunca hubiera imaginado. Gracias por abrirla y leerme. No te imaginas el bien que me haces. Yo estoy aquí, solo, hace siglos, en la isla del tesoro sin tesoro. Tú también debes tener tu isla, tu soledad, tu tesoro sin tesoro (¿te puedo abrazar muy fuerte?); y bajas cada día a la playa esperando que llegue un mensaje, una señal; y que no sea otro espejismo. No dejes que los espejismos, cuando se esfuman, te hagan creer que un día no lo harán. Hoy no lo han hecho, no lees mentiras, lees mi única verdad, que viene a ser, más o menos, como la de todos, pero yo no la escondo, ya no. Cómo tú. Es por eso que nos comunicamos.
Soy una persona, una insignificante personita que habita por un brevísimo espacio de tiempo en este planeta; una personita entre millones de mundos rellenos de personitas con más mundos dentro suyo que van a dar al infinito. El infinito es aquello que sentimos a veces, aquella sensación que es como una mezcla de vértigo con belleza extrema y miedo de no poder soportarlo. Hay gente que no lo siente nunca el infinito, yo sé que tú sí, que, a veces, un rayo de luz atraviesa una gota de lluvia, hueles la noche o te despiertas soñando que la gravedad ha dejado de funcionar y lo sientes; lo sientes y no sabes qué sentir. Yo tampoco; a mí tampoco me cabe en la cabeza. No sé por qué nos pusieron a cada uno en una isla diferente. Sentir el infinito juntos podría ser sólo aquello que es bello; quizá sí que es el cómo y no el qué. Y abrazados. Sentirlo muy abrazados.
Si lo miras desde arriba, dos personitas insignificantes o de una en una...la diferencia; mira como se acercan, cuando se miran, cuando se ven y se dejan ver de verdad. Mira cuando se abrazan, mira como lo hacen. Dos personitas entre millones de personitas cada una de ellas sola en su isla que ahora se están encontrando, se descubren, sonríen, flipan, se diría que han inventado la felicidad. Y lo han hecho, lo estamos haciendo, porque la felicidad es como una pelota de tenis, va y viene de la raqueta de uno a la del otro, tienen que ser dos como mínimo para que exista. Hay quien juega solo contra una pared, sí, hay tantísima gente que se engaña por miedo. Es triste, el miedo acaba siendo triste, acaba siendo tristeza sin ni miedo: vacío.
Pero es aquí. Aquí, cuando nos encontramos dos entre millones de años y gentes, cuando empezamos de verdad a vivir, cuando contradecimos la soledad, cuando compartimos todo aquello que hemos experimentado y somos, cuando nos mostramos con más ganas de ver que de ser vistos, cuando los egos se confunden y acaban por fundirse hasta desaparecer, cuando sentimos dentro de nuestro pecho, que existimos y somos existidos, con todo y cada consecuencia con cuidado. ¿Sientes que es como estar dentro y fuera de nosotros? Yo también. Es la sensación más agradable del mundo y nadie se ha fijado. No rechazarnos, al contrario, celebrarnos el milagro por haberlo sabido ver y creer en él, por no habernos rendido y lanzar cada día botellas con cartas y poemas al mar, por haber estado del lado de la magia, de las causalidades, de las serendipias, de las imposibilidades que nunca lo son si no desistimos.
Me pregunto por qué hay tanta gente en su isla desconfiando de los náufragos de las islas cercanas, por qué se escapan con trozos de mar de mentira de su esencia, por qué se escapan de ellos mismos con un trozo de tierra que pretenden siempre hacer más grande que el de los de al lado. Me pregunto por qué no se quieren en vez de competir. ¿Qué nos han hecho y quiénes y por qué? ¿Y por qué algunos hemos escogido no jugar a la mentira y el resto sí? ¿Qué es aquello que hace que hayamos creído en nosotros? «Nosotros», sonríes. Los valientes somos los más cobardes y los cobardes somos los más valientes. Todo es a la inversa de cómo lo aprendimos; es que ya lo sabíamos. Antes de nacer ya lo sabíamos. Lo habíamos olvidado porque este mundo no tiene memoria. Los humanos la abolieron para poder repetir los mismos errores, errores que para unos eran peor, más error: aprovecharse del resto, hacer escaleras de valores, diferenciar en vez de igualar...buscaban la felicidad también, nunca más lejos de donde se ha estado. Todavía lo hacen. Y está aquí, en nuestras manos, nuestras manos que podrían ser las de todos si se pararan a sentir y no a pensar pensamientos que ni siquiera son de ellos; han heredado de todas las generaciones el error primigenio, creerse al creído, intentar imitarlo. Su rabia también es miedo, tristeza finalmente acumulada entre barrotes de carne con sentimientos desorientados.
Y dice que todos nos moriremos. Y más mentiras por el estilo. Si estuvieran aquí, si de verdad cuando están con el otro fueran ellos y permitieran al otro ser el otro, comprenderían la relación que tiene el amor con el tiempo: ninguna. Este último no existe. Incluso se les ha demostrado científicamente, pero ellos, emparrados. Del tiempo también han hecho un negocio para que crezca su isla. ¿Por qué no han querido conocer el amor si está por todas partes? ¿Cómo puede un ser vivo temer el amor si es de donde proviene, donde es y donde va? ¿Cómo puede un ser de vida temer la vida? ¿Cómo puede alguien tener miedo de él mismo? Tristeza.
Pero nosotros continuaremos lanzando botellas con nuestro mensaje dentro, y llegarán, un día llegarán. Intentaremos toda la vida decir algo que sirva, que llegue a manos de alguien. Cómo esto. Juntos lanzaremos el doble de botellas.

griFOLL

jueves, 11 de agosto de 2016

Konvent

EXPOSICIÓ AGOST 2016


PABLO LECROISEY – JORDI PLANA – ABEL CASTELLS – GERARD VILARDAGA – CARLA FONT

Inauguració dissabte 13 d’agost – 19:00h

Sopar popular 21:00h

Del 13 d’agost a l’1 de setembre 2016 

         Surrealisme, provocació, textures i discursos visuals. Konvent el dediquem a la fotografia d’autor, però molt enfocada a casa, al territori, al berguedà. Quatre artistes d’aquí i un de madrileny. Vilardaga, Plana, Font, Castells, fotògrafs tots ells molt personals, íntims, amb segell i identitat. Doncs aprofitem que és estiu per posar els punts a les is.
pablo leo

PABLO LECROISEY (Madrid, 1979)

           Fotografies i dramatúrgia. Les seves imatges mostren un instant però a la vegada es tot un paisatge novel·lístic. Les fotografies expliquen una història en la que s’hi combinen simbologies i metàfores amb una exuberant estètica, una coreografia planejada al mil·límetre. Un joc de contrastos entre el seu estil, indubtablement reconegut, el color i la influència de grans clàssics pictòrics en la composició. Àcid, colorístic, publicitari i enigmàtic.
Exposa per primera vegada a Catalunya

DIANA_madonna_009a[1]JORDI PLANA (Berga, 1953)

        Per commemorar el 700 aniversari de la mort del gran escriptor català Ramon Llull, l’artista Jordi Plana Pey presenta una nova versió i interpretació visual molt personal de la vida i obra d’aquest singular erudit que va il·luminar l’Europa medieval.
REVERTIMINI és fruit d’un període de reflexió sobre la trajectòria de Llull i les dificultats que va tenir el seu projecte d’aconseguir la unitat de la humanitat sota el cristianisme. Les societats contemporànies, immerses en uns estils de vida consumistes i d’hedonisme banal, han girat l’esquena a les problemàtiques i idees essencials plantejades per Llull.
Els 365 aforismes del Llibre d’amic e amat han servit d’inspiració per representar el món de Llull des d’una perspectiva actual amb 365 fotografies (+1) que il·lustren fins a quin punt l’home modern s’ha girat d’esquena a l’esperit lul·lià. El fet que els personatges fotografiats estiguin d’esquena també podria ser interpretat com a una actitud contemplativa, un altre dels pilars de l’obra lul·liana. El muntatge també vol fer referència de manera molt subtil a les condicions de l’època medieval i, en particular, al paper secundari de la dona. La part audiovisual de l’exposició és una interpretació lliure de la música de l’època.
Les fotografies van acompanyades per una selecció d’aforismes morals del Llibre d’amic e amat, una joia de la literatura mística universal. El tema central de l’obra és la relació entre l’home religiós —l’amic— amb l’ésser transcendent (o Déu) —l’amat— a la llum del vincle que els uneix: l’amor. Conté un aforisme per a cada diade l’any. Per a Llull, cadascuna d’aquestes metàfores morals és suficient per a tot un dia de reflexió.

Plana és fotògraf i creador audiovisual. Als 8 anys ja va decidir que seria artista i va començar a anar a classes de pintura a la seva ciutat natal. Més endavant, fruit dels seus viatges, descobreix la fotografia, a la qual dedicarà bona part de la seva obra, sempre amb una certa enyorança dels olis, les seves textures i l’olor d’aiguarràs. Des de fa uns anys, Plana Pey compagina la fotografia amb diferents projectes audiovisuals.
Fruit de la seva formació com a pintor, la composició i il·luminació de les seves obres transporten l’espectador a una obra pictòrica de gran qualitat, envoltada d’un món ple de sensacions. La seva obra fotogràfica i audiovisual ha estat reconeguda amb nombrosos premis tant d’àmbit espanyol com internacional.

Abel Castells Boixader_21pABEL CASTELLS (Cal Rosal, 1968)       

Particular i personal. És el no-artista, l’artesà de la imatge. La seva evolució i investigació és constant. Sense prejudicis ni connotacions. Fotografies i cossos, sovint anti-estètics, que busquen la bellesa.  Les seves obres són desvergonyides i recreen un univers propi, majoritàriament individuals i recreat als vorals de la població. Personatges i situacions oníriques, asexuals i surrealistes. Gerard Vilardaga el definia com l’últim quixot de Cal Rosal.
L’obra que presenta porta per títol Olympia. Irònics personatges, icones caigudes. Una mirada crítica entre l’esport i la banalitat.

gerard vilardaga

GERARD VILARDAGA (Berga, 1977)       

          Tots els matisos es mesclen a l’hora de definir Vilardaga. Un poema, una imatge, una ironia, un cop de puny, una crítica social, una alenada d’aire pur… un univers personal.
ÈPIQUES és el projecte personal sobre l’heroïcitat que presenta al Konvent.
Èpiques és una interpretació subjectiva de l’heroïcitat gestada durant els últims dos anys al mateix Konvent de Cal Rosal, una reflexió crítica cap a la construcció de la imatge dominant i els referents culturals que identifiquem sovint amb la violència –el poder en definitiva– a partir de quelcom a priori tan allunyat com l’autoretrat i el cos nu. És una via d’exploració personal cap a la creació d’una imatgeria pròpia per a l’èpica contemporània versus un imaginari col·lectiu consolidat, una revisió dels vells clàssics icònics.
Èpiques busca transmetre una visió iconoclasta del culte a la proesa. Procuro establir, doncs, un diàleg que vagi més enllà d’una visió simplista o monolítica de la realitat, ser un mirall, la insinuació de les múltiples lectures d’una èpica qualsevol.
Cal qüestionar, ser capaços de teixir nous axiomes sense ànims que perdurin. Legitimar-nos a través de l’acció creativa, destrucció i construcció crítica és un mecanisme dual necessari per sobreviure a l’homogeneïtat imposada. No som un sol cos, cal defugir la visió monolítica, simplista, estàtica, reduccionista de tot, també dels mecanismes que ens assetgen perquè renunciem a forjar-nos una identitat múltiple i canviant.
Llicenciat en antropologia, diplomat en treball social, educador i submarinista. Obra publicada en diversos gèneres. Memorialística: El Convent del tèxtil: biografies mínimes (2009) Narrativa: IB6123 (2010). Poesia: Diumenge (2011) i Dimarts (2014).

carla font

CARLA FONT (Puig-reig, 1990)       

       Ressò del dia a dia. Imatges personals. Captura el moment que l’envolta i els transmet. Moments familiars, natura i figura, llenguatge propi. Les fotografies de Font són com fotogrames d’una llarga història. Parlen i expliquen de manera atmosfèrica.
El fet de retratar el seu entorn, l’ha portat a endinsar-se a colònies abandonades de la llera del riu Llobregat. D’aquesta manera, mostra la seva vida i el patrimoni que també admira, d’una manera molt particular. Territori a través d’un ull romàntic.

martes, 21 de junio de 2016

La lucidez de Esquizo, de Graciela Zárate Carrió.



“La lucidez de Esquizo nos acerca con delicadeza extrema y verdad de hierro, a un mundo triste pero también poderosamente poético y apasionado. Quedémonos pues con la fuerza de sus palabras, en las que el loco es descrito como un ser espiritual y con una fuerza vital grandiosa mientras los otros, los mal llamados cuerdos, lo quieren encauzar por su raíl, pero Esquizo les dice: “…pero soy todo ser que nunca para./ No para si lo atan,/ no para si lo drogan,/ no para ni de muerto./ Y hoy condeno a todos…”. Hay que agradecer a la autora este paseo existencial, hecho poesía, por un mundo difícil y doloroso; hace mucha falta llenar de poemas estos territorios del mal llamado enajenado o enloquecido; gritar al mundo, como hace ella, que allí está en silencio el loco que sueña y no comprende, pero a la vez, es el más conocedor del universo o el infinito”. Princesa Inca (Fragmento del prólogo).

LA NOTICIA!





Ya está en imprenta "Refugiamos", una recopilación de poemas y relatos que coeditan Lastura y Juglar altruistamente.
TODO LO RECAUDADO CON LA VENTA DE EJEMPLARES (200 unidades) será ingresado en la cuenta de Proactiva Open Arms.
Aquí dejo la portada, espero que os guste.
Estoy muy contenta!
En nombre de Lxs Refugiadxs, GRACIAS a todas la personas implicadas en este proyecto por su compromiso y generosidad.
Lidia López Miguel Javier Glez Miguel Ángel BlancoElvira Daudet Ana Montojo Begoña Abad Miguel Martínez López Julio Béjar Carmen Rubio LópezSilvia Cuevas-Morales Katy Parra Carrillo Isabel Miguel Francisco Caro Inma Luna Magdalena Escánez García Amelia Díaz Benlliure Tulia Guisado Marisol Torres José Soria Estevan AnaAna Pérez Cañamares Pilar Quirosa-cheyrouze Iria Fernandez Amaia Villa Andrés Carrillo Heras JM Barbot Carmelo González González Teresa Nuñez Gonzalez Carmen Calvo Cantero M Carmen Fabre González Fernando Labordeta Blanco Juan Pardo Vidal Toño Jerez Liliana Costa Staksrud Pedro Mateos M Isabel Ruano Morcuende Javier IrigarayJuan Carlos Perez Lopez Mariángeles Martín Gallegos Francisco Vargas Fernández Xavier FríasVirginia Cantó Josep Grifoll

domingo, 12 de junio de 2016

sábado, 4 de junio de 2016

BLANCALLUM VIDAL





FÚRIA
Em vénen les mosques
quan estudio la sang.
És un suplici llavors,
furgar-me per dins
i tocar-me la carn.
Però és en la lluita
on trobo l’os i és en l’os
des d’on em cuso, si cal,
la ferida.

Blancallum Vidal 

















Publicacions

Poesia

  • La cabra que hi havia. Palma de Mallorca: Documenta Balear, 2009 
  • Nosaltres i tu. Palma de Mallorca: Documenta Balear, 2011 
  • Homes i ocells. Barcelona: Club Editor, 2012
  • Visca! Palma de Mallorca: Documenta Balear, 2013
  • Punyetera flor. Barcelona: LaBreu Edicions, 2014
  • Maripasoula: Crònica d’un viatge a francesa: Tushita Edicions, 2015. 

Bes Nagana, Enric Casasses

sábado, 30 de abril de 2016

jueves, 21 de abril de 2016

Jennifer M. Espelt, creativitat i disseny








La Jennifer M. Espelt és una dissenyadora gràfica establerta a Berga (Barcelona).
Entén la creativitat i el disseny com a potents eines de canvi i, lluny de bonics projectes buits, 
els seus dissenys intenten aportar quelcom diferent i profund, derivat d’un extens anàlisi 
i un detallat procés creatiu.
També forma part de Fame Chimica, un grup híbrid d’art contemporani.
(34) 618 20 39 41
hello@mespelt.com

jueves, 7 de abril de 2016

LA POR I ELS DINERS, per Montse Vergés ( Moon, no m' he n' he pogut estar de penjar-lo, és tan bo, urgent i necessari...)






Jo et parlo de la meva amb el cor obert. I tu, vols parlar-me de la teva por?

Va per tu si, com a mi, algú t'ha volgut convèncer que tot sol nodreixes la por.

LA POR I ELS DINERS

Cada dia em fa més ràbia tenir por i així i tot no aconsegueixo dominar-la. Penso que en som una pila els qui tenim una por serval que ens corre per les venes. Por del dolor dels fills, por d'estimar i de l'abandó, por de la pederàstia, de la guerra, de l'enyor: por de la por. Hi ha qui necessita medicar-la perquè se sent incapaç de caminar si no ho fa. Hi ha qui la pinta, l'escriu o la balla. Tots fem el que podem, però lluitar contra aquesta mala bèstia que engreixem nosaltres mateixos és esgotador.
Jo també tinc un cos llaurat de por que va esclatant petites bombes de mà cada vegada que la vida em regala un somriure o una llàgrima nova. és una por radioactiva que crema com la benzina. Ferides obertes que viuen sota la pell i ningú no diria quan em mira en la distància sagnen alguns dies totes alhora. Sentiments de culpa de fets que no tenen volta enrere, records d'haver traït o d'haver estat traït, nàusees d'absurd que s'aboquen a glopades fuetejant l'esperit.
La por encadena baules de por. Una suma amb l'altra fins a l'infinit. I aquesta mateixa cadena al final et deixa immòbil. Saps que ets tu mateix qui construeix les cadenes, amb els anys aprens que no és res més que el teu cervell. Els neurotransmissors es passen la xuleta i tots ells parlen el mateix llenguatge: no ho resistiràs.
La por, en si mateixa, no és dolenta. Gràcies a ella, mil vegades que hauríem perdut la vida si no existís, l'hem salvada. Quants cops hem dit:
- Menys mal que no em vaig tirar de cap!
La reflexió sobre la por d'avui, però, va cap a una altra banda, i no la faria en veu alta si no pensés que pot anar bé a algú més que a mi.
tu que també tens por... T'has plantejat alguna vegada els diners que dóna la por i quines coses subvenciona? Per mi, avui, ha estat un estimulant a procurar de veure els paranys que ens paren.
NO ÉS VERITAT que siguem nosaltres tots sols qui nodrim la por.
Si estàs passant uns mals dies no ho llegeixis ara, perquè faré una cadena de pors i ja sabem tots que hi ha alguna cosa compulsiva sempre, però et diria que llegeixis aquesta cadena quan puguis.

1. La poca confiança que inoculem als nens de coses alienes a la seva voluntat: cauràs, et faràs mal, hi ha homes dolents al parc, m'han dit que et mous massa, que plores massa, que menges massa poc, que t'adorms massa tard...
Aquesta por que la societat ens inocula a nosaltres i nosaltres als nostres fills o alumnes, acaba derivant en fòbies i calaixos plens per a les farmacèutiques: invenció de trastorns, de medicaments per fer venir gana, son, perquè el nen estigui quiet, etc.

2. La por a estar malalt és una de les grans pors del nostre segle. Les xarxes socials han ajudat a escampar coses bones però també coses dolentes i les obsessions compulsives s'alimenten de mitges veritats. No hi ha dia que no ens arribi pels diferents mitjans d'informació (televisió, diaris, internet) una nova malaltia, un nou famós malalt o una síndrome estranyíssima que no té cura.
Aquesta segona por és una de les més esteses, per això les farmacèutiques són tan riques i la sanitat està tan malament.
No cal dir que la sanitat privada està en creixement constant: ens hem de fer proves, moltes proves: mamografies regulars, analítiques per precaució, radiografies per si el doloret, scanners pels maldecaps, TACs per si de cas, citologies regulars...
Després resulta que t'assabentes que aquestes proves són sempre perilloses per al cos si no són necessàries: risc d'infeccions, de radiacions, etc. A més... Quantes coses no arribem a saber que tenim i es curen soles!

3. La por a l'abandó és la tercera gran por, però no és ben bé tant a l'abandó com a la solitud, a no ser capaços d'aixecar-nos. Llavors, com en els altres dos casos comencem amb els ... I SI...?
I si els fills no m'estimen si prenc aquesta decisió? I si els amics se'm giren d'esquena si saben això? I si els pares em tanquen la porta en assabentar-se d'això altre? I si em quedo sense feina quan hi hagi una reestructuració? I si? I si? I si?
Aquesta por és molt maligna i té uns mecanismes motoritzats que no s'aturen si no és amb mooooltes abraçades.
Però, novament, no és una por individual sinó dirigida. Se'ns explica el que sent una mare desesperada amb el niu buit (i no se'ns diu que ha emmalaltit, només com si això fos el comportament habitual i el sentiment de tota mare quan els fills creixen), el suïcidi de persones aturades, grans traïcions, grans desamors... Telenovel·les, reallitys and company ens ajuden molt. I no, jo no miro cap tele però només d'anar al bar a fer una birra amb col·legues i la tele encesa després tinc una ansietat del 1000.
I de nou, cap al psiquiatre, psicòleg, farmàcia... Diners per pagar als fills els afectes que no es poden garantir, diners per pagar metges, medicaments...

4. Una altra por comuna, aquesta en dones, es deriva de tota la seva sexualitat, afectivitat i maternitat. Que si dec ser nimfòmana perquè em passaria el dia tenint sexe, o dec ser frígida perquè no gaudeixo, o tinc una malaltia que em baixa la libido, o estic malalta perquè tinc tendències polígames, o apatia, o 1000000000000 de coses més que ens passen pel cap - llibres, pastilles, metges-. Que si tinc massa regla o massa poca, que si la sang em fa olor... Que si no em quedaré embarassada - predictors mensuals-, que si perdré la criatura que espero -ecografies repetides-, que si no podré parir -cesàries assegurades-.
Novament, una por que dóna diners i més diners, a més de convertir-nos en subjectes passius sense criteri i en mans dels altres.

Podria fer una llista llarguíssima de pors atàviques que han afectat l'home des de la seva existència: la por a la mort, a ser enterrat viu... Pors naturals pel desconegut i terribles si es desboquen. Tant de bo actualment només tinguéssim aquestes pors, però, com veieu, el món s'encarrega d'anar-nos fotent entre cap i coll un bon reguitzell de malalties relacionades també amb la consciència: cada dia, als diaris, la tele, internet o la ràdio se'ns parla de nenes violades, d'homes degollats, de dones mutilades i assassinades, de guerra, guerra i guerra, d'homes rics que no fan res, d'homes pobres que llencen la tovallola...

Veieu ara que la por no és cap malaltia que fabriqui el cervell i que hi ha una direcció clara per part d'un director d'orquestra l'objectiu del qual és empetitir-nos i fer diners? Diners, amb la nostra por GUANYEN DINERS!!!!!! Veus com no ets només tu qui nodreix la bèstia de la por? veus quants interessos creats?

Què es pot fer?

Ni idea. Puc dir què faig jo. Si fa temps que no m'enamoro, que no ric, que no escric o que no abraço, és que m'estan inoculant el virus. Llavors, tanco amb pany i clau l'entrada de notícies. Sóc extremadament curosa en no llegir titulars, en no entrar a bars on hi hagi tele. Abraço més als meus, els dic més que els estimo i busco trobar estones de silenci que no es pugui trencar. Només així es van trencant les baules d'aquesta cadena que m'empresona. la gent com jo som molt incòmodes perquè veiem i no callem, per la qual cosa se'ns ha de fer callar ràpid, però, per sort, sempre hi ha algun àngel de la guarda que ens ajuda a objectivar.

Ah... i llegeixo NOMÉS poesia Emoticono heart

I tu, vols parlar-me de la teva por?



Montse Vergés