AL MANEL BOIXADERA,
PER L’ ART QUE ÉS PERSONA
M’ he passat la vida investigant
què és això de l’ art. Ha esta perquè un dia em va fer caure la baba i al següent
el que em va caure va ser l’ ànima als peus. Em desconcertava, però jo sabia
que, malgrat les trampes que gent que hi negociava ( diners, poder, fama, és igual) provant d’ estafar-me em posava, quan s’
alineaven els planetes o l’ atzar em
feia un regal, descobria que hi havia Bolaños, Mendietas, Pizarniks, Basquiats
i Pattis i Doors que s’ obrien i em tornaven a fer caure la baba, que l’ art existia i,
que encara que llavors no veia què tenien aquests artistes en comú, existien. L’
art existia i jo flipava.
No sé si vaig tardar molt o poc,
si va ser gradual o de cop, però quan passava tot això, vaig començar a veure
que gent molt propera també em feia caure la baba, que costaven de trobar,
molt, però que preciosament estava envoltat d’ artistes que no eren al museu d’
art de nova york ni omplien sales ni tenien cap currículum ple de best-sellers.
Aquests encara en van flipar més: no els coneixia ningú i seguien pintant,
tocant, escrivint, fent teatre, esculpint...
Eren els mateixos, doncs Bolaños i
Mendietas també s’ havien passat la vida fent art sent desconeguts, ignorats,
maltractats. Si després van ser coneguts, encara que ho agraeixo infinitament,
és secundari. Aquí vaig descobrir què tenien en comú els que em feien caure la
baba amb els que encara em feien caure més la baba: eren autèntics,
eren persones, no empaitaven diners ni fama ni poder. No mentien. Havien de
lluitar contra tot i tothom i no es rendien perquè el que feien era mostrar-se,
despullar-se, atrevir-se a ser en un món on ser un és més que valentia, és
amor, entregar-se i fer-ho de veritat. Estimaven, per això em flipen i
flipaven. Si el món ha avançat, si el món encara dura, si el món encara que
massa sovint no ho sembla és ple de persones sinceres i fortes que el canvien a
millor, és gracies a ells. No recordo qui va dir ( Hölderlin?) que “ el que és
perdurable de debò ho funden els poetes”, i no puc estar-hi més d’ acord: tots
aquests artistes que fan poesia, cadascú a la seva manera, però que es
despullen l’ ànima més enllà de la tela, de l’ escenari, de la biblioteca, tots
aquests que dansen a l’ ombra dels ponts, tots aquest són els que milloren el
món, siguin coneguts o no, maltractats o dignificats, és igual, són els "meus" artistes.
Després de passar-me la
vida investigant això de l’ art, m’ he n’ he adonat de que els artistes que em
fan caure la baba són, i com deia Basquiat “li devem tot”, éssers humans com
Van Gogh, que no va ser reconegut en vida i ara és més
conegut i valorat que l' oxigen, sent l’ obra la mateixa obra. Diuen que totes les comparacions
són odioses, però aquesta, ho sento, és amorosa. Penso que el Van Gogh i el
Manel Boixadera són més que molt semblants. Poques vegades poques persones s’
atreveixen a lluitar per allò que són plogui, nevi o faci dol. No cal dir que l’
obra de tots dos em fa caure la baba per igual. Per coses del temps no vaig
poder conèixer el Van Gogh, però malgrat les meves “ fòbies socials”, volent
ser valent com ells, i necessitant urgentment sentir art de veritat, em prometo,
i això sí que és amor per l’ art, que a la que em treguin l’ escaiola del peu i
tingui el cap mig pèl restaurat, no perdre' m ni l’ obra ni la persona ( és el
mateix) ni l’ evolució del “ Van Gogh” que tenim a Casserres. Als voltants de
Casserres ( i amunt i avall) també hi ha més que molts artistes brutals a qui penso anar a
visito-abraçar per la feina que fan només amb el cor, despullat, a la mà...Quins ovaricollons que teniu, guap@s! No vull excloure a ningú, però avui, un
dia màgic com tots però d’ aquells que te n’ adones que ho és, he volgut començar pel meu ( sense possessiu) poble, el poble poema, ja m’ aniré estenent,..però és que ja fèia massa temps que volia parlar de l’ admiració que sento per l’ artista Manel, un artista de veritat, un valent.
Gràcies.
griFOLL