i amb guix l'escric a sota.
Maria-Merçè Marçal
Hola,
sóc un ésser humà i tinc por.
Dins meu hi tenen cabuda totes les emocions
fent l’ uníson. No pretenc escriure bé, sinó bo,
de bondat. I en dic poesia, però n’ hi puc dic calamar.
Invoco a la senzillesa, que és la meravella
gens vulgar del que en diem vulgaritat.
M’ agrado valent i em faig ràbia poruc.
No demano res, només pretenc donar
allò que em manca com una manera
de compartir-nos aquest tros de temps
pensant, ingenu, que en podríem fer un petit pastís
on riure i plorar, sobretot riure, riure i amar.
I si parlo d’ amor i parlar d’ amor és cursi,
sapigueu que sinó en parlo també ho soc,
però no només cursi, també sóc un romàntic perdut,
un ingenu incandescent i el més utòpic de tots.
Això no treu que m’ agradi el sexe ( millor en companyia)
ni que no m’ emprenyi quan les coses s’ enpolicíen.
No tinc cap mena d’ ordre perquè l’ ordre és natural
i a mi, ésser humà, se’ m va acudir portar-li la contraria
a l’ existència que ja és, que era i l’ érem.
Ningú havia d’ inventar-se res. Ho érem tot, i tot ens era.
Em sembla que ens van donar un xiclet i a ningú se li ha acudit
començar a mastegar.
grifoll
30.11.11casserrespoblepoema
Twittear