(llapis lliures com l’ aigua dels rius i la pluja)
Amb un compàs viciat a fer rodones no fem res.
Em menjo la corba: No hi ha canvi. Vull
giragonses, gira dallonses, substàncies
impures com l’ aigua dels rius on tot muda.
Sense pausa coneguda i per conèixer. Tot,
capicua, muda. Mai calla, la muda. L’ aigua
que mai és la mateixa, sempre mulla. Mai
toquem un riu dues vegades. Ni el veiem.
No som a temps de captar la bellesa de la cosa.
Cosa d’ humans tal volta i volta el compàs
tan poc musical, igual igual igual...
Sí. Això és fer apologia dels llapis lliures.
I sí, dels plastidecors i dels carn-i-de-cors.
Tampoc faig cas de les arnes, si s’ha de passar,
s’ acaba passant (malament pels verins, però
passant). Passar de tot, cada any mil estones,
va bé. Mil i una produeix efectes nocius per la sal
au, ut! I caput, quina de què, ah, s’ ha mort
amb salut i ha quedat beeen igual. Gent. Corre de tot,
molt de tort. A l’ hora de la veritat, importa l’ amor,
el que dons, el que reps, el que fas. El que hi és.
L’ amor. No sé de res més i d’ amar en sóc aprenent,
però ja se de l’ infinit amb la pluja alguna cosa,
trec excel·lents a classe de follia
i a l’ hora del pati, guixem amb colors
el cole, el pati del cole, el carrer del cole,
i les cases i els cotxes i tot és total
i veure l’ univers pintat als ulls del nen pintor
que diu amor sense paraules, just l’ instant
en que s’ hi observa i brilla. Qui romp
aquest somriure no sap què fa.
Grans plagues de somriures fets amb compàs,
terribles plagues d’ amargats amargadors,
l’ Infern! L’ Odi, fa!
I senzillament no fa res més que el què
li van fer a ell els capellans que feien
de professors i també eren militars i alçaven el tret
disparant no mataràs! I reien com grapals.
I el món és així. Tu vas aprendre a pintar lo que veus,
però jo vull pintar-hi a sobre fins que m’ agradi
el que tan bé saps pintar.
grifoll
30.10.11arreu
Tweet