Com mirar les coses,
no per fora ni per força,
si no només els ulls,
tenim?
Doncs,
deixant-les dòcils cloure,
les parpelles lentes,
confiades i amatents;
gravitant damunt la pell,
com si entréssim dins un bes
i en fóssim els llavis.
Com si ho haguéssim entès.
Que a fora sols hi ha hagut,
ja des de sempre,
el no-res més absolut.
Ni tan sols misèria.
Només matèria. Fullaraca
que un vent dèbil s’endu.
A dins, emperò
és on queda la idea.
I la fam i la llum i la mort
i l’amor. Menys la por
que se’ns dóna per força
i per fora. Com manilles.
Talment un crostó.
Per això,
que no ens desviïn més la vista, i
que no ens prenguin l’atenció.
Que som fidels de ben endintre,
d’allà on no ens pot robar ningú.
I, proclamem
la devastació de la matèria
i després el nostre indult.
Dolors Juarez
5 d’octubre del 2011