Lo salvatge penja del paladar
quan t’ hi saps la tenebra, i la tenebra
i l’ orgasme t’ hi fan la mateixa
madeixa. Sinistre cabdell, el cru,
sempre vessa, despulla la capa primera.
En fer-se fosc haurem jugat al dolor
del sexe mortal, de la mort i la vida
esquinçant-nos, pagant ,dels preus, el més gran,
el dels cors petits, tan xics i tan falsos,
tot por de la por per fam de la gran,
la que mata més ràpid que l’ ham.
I per més que tot i pertot , de que ens haguem
llepat, esgarrapat i encès tots els secrets
dessobre teu o al meu damunt serà l’ acte final, el sacrifici.
(Qui serà clavat als glaços més glaçats del més aquí?)
Obrim les mans, que caiguin fulles. No ens tinguem cap protecció.
No ens estimem. Tot brilla i tot fereix, ens girem enganxats,
sagnant de clavar-nos les urpes per por de perdre’ ns.
I en aquest indret de nosaltres, un taüt a l’ entrecuix,
I un “què sents?” D’ un bosc fosc de falòrnies violant,
el senyal més profund, l’ íntim verí, l’ edèn infernal,
dius, nosaltres sense compassió de nosaltres, els ulls dins els ulls.
I dins la casa del sexe florit, els fantasmes. Fortor
de sang amb saliva, una gleva, una pedra, un martell,
l’ esclat de Venus, foc que tot ho crema, descontrol,
la nitroglicerina i el bosc infinit fins la selva promesa.
-Però
ni tu ni jo en sabíem res de que el blanc i el negre, per més
enamorats, no feien el gris. Que sentim molt, però no som res
ni hi ha rastre a deixar.
Després ja es veurà on hem d’ anar,
aquest poema consta ser d’ aquí.
grifoll
26.10.11 Tweet