Prenc el secret, el tremolor d’ anar d’ un cos a un altre,
miro amunt, fins dalt de tot, fins allà on no hi ha res i salto.
Riuen quan els hi passo volant per sota, quan rodolo fet un esbarzer
amb les punxes borroses, petites i toves com galtes de molsa.
Es descalcen els noms i s’ esveren els gests entre els dits que passegen
l’ exili dels llamps que esborra les primeres pigues de la memòria. Els pensaments
hi sobren. L’ embolcall de cicutes al toc de les cuixes, i els vidres trencats
que formen l’ estridència silenciosament tràgica dels Maupassants i demès
contorsionistes amb ales de Lilith i llengua dibuixant sobre pell
la joventut aquella, la que mai ens permetem. Com la joguina i l’ embruix.
No són de llet les dents, s’ han de clavar incisius fins tota pandereta i que soni
el que ha de sonar. I que plogui tot el que ha de ploure (que diuen, vindrà).
Que menys fer mal s’ hi valgui tot. Que respirar ve del néixer i nosaltres
d’ una parella seguida de moltes més parelles que es multipliquen
i s’ eternitzen fins el primer dia on tornem tots a una sola parella.
Som un peix que es mossega el cap, ja ha arribat. Li agradaria saber-ho
a l’ Alquimista. I no. Demà no hi seràs. La Màgia és llarga i breu la vida.
L’ existència va a part, amb l’ infinit, que no és al cap on cap,
sinó aquí al pit. Sí. l’ infinit és el secret mateix que he pres i ara
et confesso que tot el que han dit ho han dit els altres. Cadascú és el seu
propi experiment. Hi ha qui s’ hi nega, qui es nega, hi ha qui s’ hi perd,
en la vista. I després vens tu, que cerques perquè vols experimentar(-te)
i no adoptar les formes que circulen, la grisor dels secs d’ ulls.
Remenar-te ja és ser tu. Potinejar-te. Fotre’ t mà, que deia un Grillat
amb cara de tanca de publicitat remodelada.
Que surtin sucs, d’ arreu, de l’ esperit i del fetge i del sexe i dels ulls
i de la boca i del buit que ens coagula la meravella que som.
I la Vida serà com sigui, però els sentiments que pots trobar aquí
no els provis de sentir enlloc més.
griFOLL
aquíTweet