Sembla cert que neixis de les pedres
que en portis l’espetec a dins els ulls
que s’apressés la carena a fer-t’hi un lloc
com si tornessis de la terra i fossis terra
com si en vinguessis, de l’estrebada
mentre l’ets
que al aguantant-li la mirada quan li vessa
al blau serè, el blau mateix s’enterboleix
l’aire pausat, les teves mans, donant la treva
una remor que diu quietud mentre atordeix
un horitzó tocant la terra i fent-se terra
com si tot, per un moment, hi encaixés.
Dolors Juarez
25 de febrer del 2011