cap d’ any de l’ alcohòlic anònim

 



he vist en avui sota l’ ombra pinyada del rat

que una llum era molta i sortia de la nit com un foc o una mena de

drac

però era de gent que tota s’ havia trobat a fer festa

la visió m’ ha dut en el record a fer una llàgrima de vi

que he estat a punt d’ empassar-me




grifoll


1.1.11

MARSELLEANDO, de Zulima Martínez.

Bar de aguas estancadas

el tiempo

pellizca tus paredes amarillentas

cansancio reposado

polvo añejo

botellas de marca blanca

gentes sin rostro

voces del silencio

ahogadas,

en el fondo del vaso

barbecho del futuro.



Labios anónimos

apagan el fuego en el vidrio y

en la calle,

los besos se cobran por adelantado

cuando la noche susurra voces de otros tiempos

              otros mundos.



El diablo se ha cobrado la deuda,

mañana no recordaré nada

salvo a una vieja bailando el penúltimo vals.

Me reconozco en su risa aletargada

llanto amargo disuelto en la espesura del sabio licor,

agolpado en la garganta.

Súbitamente enmudezco.



Duro y silencioso trago

de un sábado cualquiera

punzada en el estómago

decrépito ascenso al zenit.

Locura.

Zulima Martínez

Diciembre 2010

S.O.S, de Zulima Martínez

El recuerdo se prolonga en la sombra del verso

de fondo el monótono sonido

confirma que soy un habitante más de la infinita pecera

tic-tac

           tic-tac

                      tac

tic



Me juego tu vasta memoria a los dados,

juguemos al todo o nada.



Tictactictac, tictac, tic

                      tac



Atrévete.



Infatigable falsete temporal

líbrame de la rutina pendular

espectro rutilante

dueño del misterio del ritmo

matar al tiempo o perecer en él,

he aquí la cuestión.



Táctica.



Sobre la mesa un cubilete brilla

tictaqueo,

parsimonioso ritmo clavado en la sien

zombi plateado

fúnebre verdugo

lanza los dados o devuélveme al abismo.

Maldito espectro,

mesuras futuro, presente y olvido

dueño impasible del minutero

cadenas del hombre.



Hoy, con soberana indolencia

rompo la cuerda

lanzo un grito al vacío

el eco se hace mudo

ya no se escucha la llamada de socorro,

el silencio confirma que hoy,

aunque sólo sea por un minuto,

he ganado la batalla.

Zulima Martínez

GENER .poema blanca llum.fotografia.jordi plana

es volia menjar el món

BALLARÍ DEL TEMPS DE LA CAMFORA

 

Venia de moure pedres. Era necessari. A sota hi trobava animals que li ensenyaven les coses més importants. Així va aprendre el món, de fera en fera. S’ enrampava amb el fil de les vaques expressament. Deia que era necessari. Que això el despertava. Era un nen que vaig conèixer una vegada, anava empastifat d’ argila i em mirava. Ens vam intercanviar. Era necessari. Així com puc dir que jo vaig esdevenir ell, ell no ho sé. Se’ n va anar fa molt temps. No duia res. Ho duia tot. Era necessari. I sent ell vaig créixer. En totes direccions, que són amunt i avall. Saltar era necessari. I del salt dinou un pou de l’ infern em va escopir sofre als ullals i ara duc em sembla un buit a dins que es necessari destapar. Dinou pous més enllà. Segons l’home del temps això no tornarà a passar.
Pous borratxos de nits fins l’ incert, a tot atzar, molt a prop d’ on cau la felicitat absoluta que no existeix.

Pous cap per avall, vessant fins els racons que la memòria no captura perquè es rovella.

Pous amb miralls barallant-se dins, espetegant fins la trinxada total de tots els conceptes.

Pous estranyíssims basats en l’ equilibri de no sé quantes falòrnies, tantes que s’ hi pot caure.

Pous infinits de mel i de sucs que es movien per dins, d’ existència extrema que es diria.

Pous de fred que et tiben de les tripes del cervell i tot ho cristal•litzen.

Pous que no eren pous.

Pous de tota mena.

Pous que hi són i dels laberints que ens han acollit i dels caus de més amunt i de la

cabanya a l’ arbre.

Pous qui ho havia de dir?

Pous.

Han estat pous.

Ara ve l’ altre, pensa molt de pressa, fins el final de la por. Llavors, salta i seràs aquí.

Grifoll

15-12-2010

MIRATGE, de grifoll

el xèrif s’ ha escapat de la presó

ja no és entre nosaltres

grifoll

SOL SOLET grifoll de grifeaull a la flauta

L’home no va anar a la lluna, anava begut i

es volia fer l’home, creure en una pastilla, en una veu

totpoderosa i amén i pels segles dels segles

que la vida ja no és boja, que és correctament terrible

prohibit tot per la psiquiatria dels registres i per la policia dels diagnòstics

pantalles de mentides, llibertat amb condicions

el gran reportatge de la teva esclavitud és

la falòrnia que alimentes enganyant-te

el món és teu ens han dit a tots, però és que som més d’ un

cent trenta sis concretament, inventats els drets d’ admissió

en directe: desintegració de l’ àtom a domicili

grifoll de grifeaull

ÀNGEL GUIMERÀ a L' HORIGINAL

LA POESIA COMPLETA DE

N'ÀNGEL GUIMERÀ

presentada per

EDUARD GIRBAL JAUME I VÍCTOR CATALÀ

dijous 9 de desembre

a l'Horiginal (C/ Ferlandina, 29)

a les 20:30 h

VERS i REVERS. Dolors Juarez

Com tu tot sol aquí estant-hi i ensems

Mentre s’està esberlant la nit, mig l’horitzó

Com que avortés l’heura de sang a cel obert

Potser, constel•lacions que habiten en els ulls

Còdols molls que fan lliscar pel seu damunt

Així com tu tot sol i ensems així quan jo, la nit desprèn

Gebrades dèbils en les copes dels xiprers

Rajos de sons amb tons de nana que després

Les mans del fred que fan del dit el dit enterc

S’arrapa fort al blanc gelat del llençolet

Si amb una espelma pogués fondre’s tant de gel

Potser amb un buf s’apagaria aquest infern

De tu tot sol restant així un mil•lenni més

Aspira a fons fins a les pleures l’ univers

Constreny-lo fort fins que esdevingui com si res

El fet més simple d’un narcís però sense ofec

Que costi gens veure desfer-se el què està fet

Que costi molt morir de mal i por i ensems

Desar l’amor sota els coixins com un misteri

Murmuri suau que se’ns resguardi sempre més

El vell secret que passi etern de llavi a llavi

El bell secret de no saber per què és tan bell

Que aterri molt aquest sacseig de no saber

El sorollet de fulles roges sota els peus

Que espanti tan obrir aquests ulls sempre lluents

Pot ser que caigui el meu destí en un floc de neu

Pot ser l’argila fent-me forma i fent-me veu

Pot ser tan llis com una mar fent-me la pell

Ensems que tu tot sol, l’onada, fes-te vent

Porta’t enllà més lluny del temps i dóna’m temps

Ensems que tu tot sol, l’onada, fes-te vent

Pot ser tan llis com una mar fent-me la pell

Pot ser l’argila fent-me forma i fent-me veu

Pot ser que caigui el meu destí en un floc de neu

Que espanti tan obrir aquests ulls sempre lluents

El sorollet de fulles roges sota els peus

Que aterri molt aquest sacseig de no saber

El bell secret de no saber per què és tan bell

El vell secret que passi etern de llavi a llavi

Murmuri suau que se’ns resguardi sempre més

Desar l’amor sota els coixins com un misteri

Que costi molt morir de mal i por i ensems

Que costi gens veure desfer-se el què està fet

El fet més simple d’un narcís però sense ofec

Constreny-lo fort fins que esdevingui com si res

Aspira a fons fins a les pleures l’ univers

De tu tot sol restant així un mil•lenni més

Potser amb un buf s’apagaria aquest infern

Si amb una espelma pogués fondre’s tant de gel

S’arrapa fort al blanc gelat del llençolet

Les mans del fred que fan del dit el dit enterc

Rajos de sons amb tons de nana que després

Gebrades dèbils en les copes dels xiprers

Així com tu tot sol i ensems així quan jo, la nit desprèn

Còdols molls que fan lliscar pel seu damunt

Potser, constel•lacions que habiten en els ulls

Com que avortés l’heura de sang a cel obert

Mentre s’està esberlant la nit, mig l’horitzó

Com tu tot sol aquí estant-hi i ensems.

Dolors Juarez

2 de desembre del 2010

CLAUS DE LLUNA- Blanca llum

Clavos de luna nos funden —això és en Lorca— com ara un flash que després surt, que de nit torna i que una tarda ens diu que no. Després un llom de verd de plata i vull Ubú. Ens abeurem d’amor que es perd i a l’altra banda tindràs fred, li diu, seràs com l’alba, una persona. S’han estrafet, fantasiat, que jo és un altre i rima amb o. Declinats com els tres móns, s’han fet de fusta —esperit aspre— i el dibuix fóra d’un riu però és d’una agulla. Ha fet la volta un llangardaix fins que ha trobat la llangardaixa. T’envies mel per la costella. Trobes la nena amb dona a dins i amb dona a fora i nena fou. Dóna a la mar l’amar la mà i la mare mà. Seràs com gel, fill, que això s’esquerda i que això ens cau. Érem el crit sense persiana, el sentir l’ai no sols al cor, també a la melsa, en el desert. I si són bones, déu meuet, el coll tombat, la camisa esqueixada, amb una llàgrima i ai la figa! La... la poesia.. la poesia no és altra cosa que trencar-se les costelles, ara en Max. I amb tot, mos pareixia beníssim. I mos punyia.

Blanca llum

2-12-2010

PENADA. Blanca llum

«Què és el començament d’un desert?»

Blai Bonet

PENADA

Que això em fa pena, et dic. Que és una pena més buida que buida i que és una pena que només s’omple amb la fressa dels arbres sense fulles i embogits —com les moreres que aixequen les mans cap a la lluna i que tenen els dits com d’home gras— i que és una pena que quan s’omple no s’omple de vent ni de resina, sinó de més pena. Que és una pena que sols s’omple de pena, et dic. Que és una pena que impressiona com una vella que es fa vella i la pexuga del pollastre se li enganxa a la nevera i tota sola ja no pot ni amb una escarpa. Que és una pena que m’espanta i que em travessa com a la dona que de nit busca coloms que s’hagin mort, que després treu els xisclets que hi ha en el terra i que fa temps se li morí amb l’estufa encesa la seva tia i un seu cor. Que és una pena abandonada, et dic, com els quinze anys d’un noi malalt que va pel poble fregant les persianes amb la punta del dit i fent dibuixos de pols en un mirall. Com ell, és molt blanca, aquesta pena, i una mica de groc li fa unes taques. I com el noi que va sol pels carrers quan ve la tarda, a vegades s’atreveix i surt al camp, aquesta pena. Arrabassa fonoll i se’l frega pel front. Tira pedres dins un pou. D’amagat roba un pollet i el deixa córrer. Es fa més tard, li ve més tos, se’n torna a casa i pel camí li fa la rateta a una nena veïna que un dia li féu la camalleta. Que aquesta pena em tossir. Que aquesta pena em fa més pena i plorar fort és com parlar amb una pedra dins la boca, diu en Blai. I quasi travelo.

Blanca llum

1-12-2010