Venia de moure pedres. Era necessari. A sota hi trobava animals que li ensenyaven les coses més importants. Així va aprendre el món, de fera en fera. S’ enrampava amb el fil de les vaques expressament. Deia que era necessari. Que això el despertava. Era un nen que vaig conèixer una vegada, anava empastifat d’ argila i em mirava. Ens vam intercanviar. Era necessari. Així com puc dir que jo vaig esdevenir ell, ell no ho sé. Se’ n va anar fa molt temps. No duia res. Ho duia tot. Era necessari. I sent ell vaig créixer. En totes direccions, que són amunt i avall. Saltar era necessari. I del salt dinou un pou de l’ infern em va escopir sofre als ullals i ara duc em sembla un buit a dins que es necessari destapar. Dinou pous més enllà. Segons l’home del temps això no tornarà a passar.
Pous borratxos de nits fins l’ incert, a tot atzar, molt a prop d’ on cau la felicitat absoluta que no existeix.
Pous borratxos de nits fins l’ incert, a tot atzar, molt a prop d’ on cau la felicitat absoluta que no existeix.
Pous cap per avall, vessant fins els racons que la memòria no captura perquè es rovella.
Pous amb miralls barallant-se dins, espetegant fins la trinxada total de tots els conceptes.
Pous estranyíssims basats en l’ equilibri de no sé quantes falòrnies, tantes que s’ hi pot caure.
Pous infinits de mel i de sucs que es movien per dins, d’ existència extrema que es diria.
Pous de fred que et tiben de les tripes del cervell i tot ho cristal•litzen.
Pous que no eren pous.
Pous de tota mena.
Pous que hi són i dels laberints que ens han acollit i dels caus de més amunt i de la
cabanya a l’ arbre.
Pous qui ho havia de dir?
Pous.
Han estat pous.
Ara ve l’ altre, pensa molt de pressa, fins el final de la por. Llavors, salta i seràs aquí.
Grifoll
15-12-2010