Caminant fins que nyac (CASASSES i COMPANYIA)

caminant fins que nyac

EXPO ST. HAGEMANN,

E.CASASSES i COMPANYIA

a RIPOLLET

S'inaugura el dilluns 31 del 3 del 8.

Acte en directe de poesia-música-pintura

el 17 d'abril a dos de vuit,

al centre cultural de la rambla de ripollet!!!!!!!!!!!

28 de març:els mestres

http://labreu.wordpress.com/

I UN GOS LLADRANT (Blancallum)

Se deixaria escalivar per una rondaia.
Víctor Català


I UN GOS LLADRANT

Ara véns i em mossegues tot el ventre.
No en tens prou i t’agafes del meu coll.
Ara hi tornes i em llepes tot el temple.
M’assenyales i m’ensenyes el cos moll.
Te m’acostes i em preguntes tu d’on surts?
i et dic que sóc de la cirera i sense murs
i em respons i perquè jo si sóc mentida?
perquè l’has i l’he sentida...
I a més em dius que hi ha molins,
pagesos vells amb espardenyes,
dones lluna fent cigrons
i un gos lladrant si li fas senyes...
En vull més i llavors ve la rondalla...
diu que diu que hi ha un amor que ja no calla...

blanCalluM
25
3
8

TITELLAIRES I POETES, EH!!!!

Va per tots, va per totes. US ESTIMO INFINIT.

La gent que diu que es conèix, es conèix?

calen anys o minuts per conèixer a algú?

hi pinta res el temps en tot això?

No. Hi ha més.

Darrera els rellotges hi ha mons,

tots els altres que no son aquest.

Vols venir amb mi a recorre-ho tot

per sempre més?

Nomes és infinit.

Griffi. març del dos-mil-ple.

CONVIT (BlancaLlum)

perquè no ho fas

m’estripes el mal
m’arranques ferides
t’empasses el crim
em poses al llit

i m’acostes la lluna?


perquè no vens

em vomites un tro
em dibuixes un crit
em mates la por
m’ encens l’infinit

i existeixes, de cop
una estona?

DOLCÍSSIM CAMÍ de la mega BlancaLlum!!!!

DOLCÍSSIM CAMÍ

en el dolcíssim camí d’anar per l’herba
vetllant per no xafar cap flor
ens oblidem terriblement
de cada tronc, de cada fulla,
i fins i tot de la llavor.
en el dolcíssim camí d’anar vivint
[i jo també m’he l’estim molt aquesta vida]
ens oblidem, a pics,
de la potència, de la possibilitat de l’existència.
duim la condició de ser possibles
entaforada a dins el ventre
com una llança tirant la llum dins la tenebra,
com una llança plena de polls, plena de molsa.
lo verdet elemental
i la força brutal de son instint
l’únic auguri, l’única base, el fonament.
en el dolcíssim camí d’anar per l’herba
tocant-me el ventre
m’aparte una puça perquè hi capi un moment
i Babel s’estronca al fer l’amor.

blanCalluM
16
1
8

ICS, de Josep Grifoll

ICS

Contra el diner ,amb amor,

i per més inri, el nostre.

Recorro el que em dius fins l´alé que em descalçes,

aprenc a ballar sense aprende´n sabent-te el melic, cau de vida

on hi vinc a somniar-te que em somnies jugant-t´hi els mugrons

abans d´una llengua. I m´hi poso: t´escric com si aquestes lletres fossin pintura

que ens xopés les pells on relliscar-hi els colors, les suors,

els fluids orgàsmics d´on venim

o

entre les herbes fent de cabells teus, despentinant-te

despentinant-me, cuits de tant ser-nos, besties al sol

abraçats com lleons

o

de seguida, anar-nos-en de tot arreu mentre et pinto les llunes dels peus

i toques amb un cop de llavis la punta de venus, que avui és ben roig

com l´aigua d´amor. I aquest curar-se estimant

amb ulls fent de mirall. Trobar-se d´aquesta manera en l´altre,

sent tu i jo els més genitals a ventilar turons enllà de corves

que hem vingut a flexionar,

empapant-ho tot com una pluja d´escalfors,

diamants com gotes de suor per esmorzar,

xupa-xups l´un de l´altre

i dos tés de menta i taronja.

Taronja, que els grills espeteguen de suc a la boca; de menta,

que frega l´alé com te´l frega la llengua de l´altre.

Jugar així, de totes les maneres que es juga,

enganxats com dues serps fins llimar-se les cues,

desvestits d´uniformes que ens posen,

treient fum amb la pipa de l´indi

com núvols que ens desempassem

o

en doble fila, a la sala del nostre horitzó,

morta la solitud tan seca

i els estafilococs, tan ple jo abans de coneixe´t;

deixa´m que et llepi la cara

i ens fem tres petons a la galta,

que avui no ens vestim

i no anem a la feina ni sortim del llit,

que és festa grossa al pubis d´aquest nostre món

més profund que tots els petrolis del vostre.

Josep Grifoll.

març del 2008

RECITAL, sopar i plàtanets (Sou genials, gente!!!)- pa más detalle clicar encima la afoto-.

No se li conèix títol. Poema de la D´olors.

Si has de venir vine
si has de marxar marxa
si has de volar vola
si has de ballar balla
si has de saltar salta
si has de plorar plora
si has d'enganyar enganya
si t’has d’amagar amaga’t
si t’has d’aixecar aixeca’t
si has de callar calla
si has de mirar mira
si has de follar folla
si has de besar besa
però si has d’estimar
estima’m.

D’olors5març2008

LI CALO FOC (BlancaLlum)

no marxaré sense haver après abans
la sintaxi de les pedres.
tampoc ho faré sense haver estat del tot
l’amant de les tenebres.
de les que vinguin de terra endins!
em cal el rou, el cascall, la soleiada.
vull saber què hi ha
a l’altra banda del saber.
em penso quedar
fins que germini el dolor,
fins que grani la pena,
fins que floreixi la mort.
després, potser esbuco la cabana. li calo foc.
després, potser me’n vaig d’aquest moment.

blanCalluM
1
3
8

Poesia a l´ESPUNYOLA 1

Poesia a L´ESPUNYOLA 2

Em sap molt greu no haver pogut grabar ni al Jemi&Co ni a Katovit (que sou la rehòstia), però em vaig quedar sense cinta i sense batería. Eis, però us farem un monogràfic!!!

Vinga, aquí teniu doncs una mica de resumet en dos videos de la poesia a l´ESPUNYOLA.

DE MARBRE, de D´OLORS

El xerric de la porta quan repica el darrer llamp
no fa pas més por que l’assassí que t’estripa la pell cada dia
ni que el llençol cosit amb verí que t’acotxa les nits.
He tingut el cianur entre els llavis algun cop;
i he vist la tremolor d’un fantasma de marbre que li resava a la mort
amb la negra cicatriu al rostre d’una nina vella.

Per què negar-ho? Era jo el fantasma que li resava a la mort;
era jo.
I ara mira’m. Tinc tota la força dels vents.
M’alço discreta; no ho veus?
Febril de vida. Camino amb silenci i tinc el crit que aboca a la vida.
Encara tinc por però no pas de tu.

Mira’m bé. Estic al teu mirall quan menys hi penses.
No acoto el cap ni arronso el pit. Et somric.
Sóc jo; i només et somric.
Tinc la pell tan forta com aquest mateix vidre,
i tan suau com tu mai vas tocar.

Sóc l’arbre sec que s’aferra a la vida
Sóc l’arbre que quan plou es va perfilant.


D’olors*******

PLOUEN CATXIMBES (extret de l´individual)

www.plouencatximbes.net

CALENDARI MARÇ del Mestre PLANA

DONES I VIDEOART

VOLAR, d´Anna Aguilar-Amat

Les sargantanes es belluguen tan de pressa

que sembla que mai no hagin d’estar tristes.

Diries que la tristesa és una cosa quieta,

contrària a la lluita per la vida,

a les batusses per un pessic de síndria.

I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,

sostingudes per invisibles fils d’espera atenta

que també és lluita per la vida.

Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,

s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa

des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.

Voldria saber si els avions de paper que sempre fas

són perquè vols volar.

Els fills dels llops caminen, i els de les oques neden.

Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar del drama

de llençar-se perdudament al buit.

Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís

com lava.

¿No voldries ser un carnc, un talp cec, un arbre?

¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?

Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols

fer res, haurà de ser amb paraules.

Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me

si en lloc de ser un pardal sóc una sargantana.

Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,

els paisatges que veig són, t’ho asseguro,

unes vistes magnífiques.

GENT, PASSEU i COMENTEU

http://blogs.ya.com/seton/

GRILLART i TITI: Gran descoberta al laboratori de GrillArt, despres de la seva mort.

Entre munts de paperassa, panflets, sprais, stencils, quaderns i demès, s´ha trobat aquest video al que era el laboratori de GrillArt. Una mena de video que aquest havía realitzat, segons sembla, tancant bars amb el TITI. Heus-lo ací.