He sigut sense
estar-me’ n
i he estat sense
ser quan més hi era.
Jo duia un cavall
fet de troncs
que només bufant es
convertia en moto
travessàvem boscos
sense fondo
no hi havia
destins allà dins, i era al món.
Passaven pocs
ovnis llavors, hi havia
feina a baixar
rodolant pels forats
com per mirar
massa amunt, aquí ja
s’ hi estava bé,
hi havia de tot: abans
del verb ja s’ hi
feien bolets, i el món
era al món, de
dos un, sense fins.
El seu món i el
meu món: dos en un.
Dels capgrossos
en feia granotes,
de les granotes,
cançons; de les cançons
en treia notes per
fer capgrossos nous.
Els rius se m’
enduien a fer viatges
dels quals mai en
tornava, no hi havia bitllets,
tot era massa i m’
hi omnipresenciava.
De cada pinya me’
n sortien cent arbres,
de sota les
pedres, cada escorpí que no em picava
m’ allargava la
vida, i tots me la van perdonar,
i jo els feia
patir pensant que amb la vida
s’ hi jugava, i
ells no em picaven, m’ ensenyaven
a ser dels que entendríem
la vida
per haver-la mort
i la mort per haver-la sigut,
l’ amor pel
començament, el dolor per fer rels;
i era al món, cent
per cent.
griFOLL
19.03.2015
casserrespoblepoema