Té, ja ets sempre
tu, tu més cops, tu més tu, tu que has anat enganxant-te
passant-hi descalça, sense guants ni deixar-te vestir l’
uniforme que tocava; tu,
la bata tacada,
la set estripant-te endavant, l’ onada que saltes, que hi tornes, que brilles.
Ho hauries de
veure. Hauries de saber que cada vegada brilles més.
Hauries de saber
tantes coses de tu. Hauries de saber que
tot t’ estima,
que mai perds,
que res s’ escapa, que ets meravellosa, valenta
com l’arbre,
vergonyosa així com la lluna s’ amaga, i com una sardina, salada;
preciosa com un
foc a terra, exacte com un llamp, innocent com una dent
de llet i alegre
com totes les alegries que portes a dins, que et fan, que sumes;
ets, acumules. No
vas a la mort -en véns- , sempre anem a més vida.
griFOLL
14.02.2015
casserrespoblepoema