Companys i companyes,
Una vegada més vull agrair-vos, com a Jordi i com a Òmnium, la col·laboració en l'acte d'aquest vespre. És bonic comprovar com els fruits d' aquesta activitat tan íntima i solitària com és la poesia, posats en el cistell d'un recital esdevenen una veritable natura viva, compartida i assaborida per tanta gent diversa, agraïda i entusiasta. Els que heu pogut assistir-hi sabeu de què us parlo.
De passada, us adjunto el recull de textos que han estat magistralment recitats per l'Ivan Padilla i l'Alícia Puertas.
Una abraçada poètica,
Jordi
DIA MUNDIAL DE LA POESIA
Manresa, 21 de març de 2012
_____________________________________________
Poemes de poetes de la Catalunya Central
_____________________________________________
No és prou l’enyor
No és prou l’enyor per retenir-me tot
Omplo l’instant d’obert i el faig valer
L’arbre creix lentament en el crepuscle
S’atura el temps i els ulls hi veuen clar
Les arrels cerquen una aigua primera
I les fulles de foc criden al vent
Deixa’t menar fins a la flor de l’aire
Per les ones nocturnes de la música
On tot és nou i únic, renascut
Víctor Verdú
Amor amb la finestra oberta
Sempre volíem fer l'amor amb la finestra oberta.
Vicent Andrés Estellés
No és que vulguem ser explícits
ni famosos,
ni fer bordar el gos del veí,
ni despertar les criatures
o escandalitzar el mossèn.
Però en aquesta casa
de calaixos a vessar
no hi ha lloc per a tothom.
I t'ho dic mentre t'espio
desfent-te dels llençols:
o els gemecs
o jo.
Sònia Moya
Un desert amplíssim
Un desert amplíssim.
El silenci.
La lluïssor última
que amara
cada gra de sorra
com si fos l’únic.
Al centre, la muntanya
com la mare que espera.
Vinc de molt lluny.
No porto res a sobre
ni fujo de res.
Un cos que ascendeix
de pedra en pedra,
amarat de resplendor.
Tremolor d’herbes molt petites.
La pell clivellada de la terra
com un xiscle d’ocell.
Aquesta lentitud.
La lenta, pregona
afirmació.
La meva lava
corre avall.
Em trec sencer.
Res del que he viscut
ja no m’espanta,
ni els meus gossos,
ni aquesta rigidesa
que em pensava que era jo.
El cos al capdamunt,
com una flama.
El cos que ja no és cos.
El cos com una planta
que es trenca i vessa
les petites arrels.
Encara queda
una punta de dia.
A poc a poc es dilueix.
Rebenta la nit amb gratitud.
Em sento esbatanat.
Se m’alcen les mans
i tot el cos.
Els peus se’m fonen amb la terra.
Allibero la llum a poc a poc.
Laia Noguera
El cercador
Cerco. Això és tot.
No duc armes ni hams ni reixes ni trampes.
Aixeco pedres, blego rius, moc muntanyes.
Això és tot: Rasco, remeno, forado,
cerco: Ho he fet sempre.
Volo, capgiro boscos, faig l’ amor amb la terra.
Això és tot. Cerco. I aquesta és la meva feina:
cercar i mai no trobar. Trobar és deixar de cercar
i ja ho he dit: Jo sóc cercador, no sóc trobador.
Josep Grifoll
Si vols venir amb mi
Si vols venir amb mi
serem dues sagetes,
travessarem la mar,
tramuntarem les serres
que hi ha molt més enllà
de la por i les tenebres.
Anirem a escoltar
el plany de les sirenes,
a parlar amb els dofins,
cavalcar les balenes,
i després, terra endins,
jugarem amb les llebres.
Volarem per damunt
dels deserts i les selves,
rodejarem els llacs
a peu o amb bicicleta,
darem la volta al món
que és el món qui ens espera.
I tot això ho farem
amb menys de tres pessetes,
que si vius pels diners
els temps se'n va d'esquena
i allà on hem d'anar
hi anem sense maleta.
Quan ja estiguem cansats,
de tan llarga carrera,
construirem la llar
a sota dues teules,
partirem un pinyó
tot mirant les estrelles.
Quan sentirem l'enyor,
que no arriba a ser pena,
caminarem un xic
fins a dalt la carena
per veure l'horitzó
amb la mirada neta.
I podrem explicar
als que ens vindran darrera:
“Allà, molt més enllà,
hi ha una vida sencera,
heu d'anar-la a buscar
que és el món qui us espera”.
Rossend Sellarés
Capvespre
Una història lenta
amb estremiment de fulles
brisa suau i cel de mil colors
és un capvespre en pau.
I tot té tanta harmonia
que desvetlla fins la por.
Hom diria que la vida s’ha aturat
que no respira
i, amb l’alè retingut,
es contempla ella mateixa
embadalida de tanta plenitud.
Som el mirall per on la vida es mira
i es tan intens el goig del reflectir
que ens commou fins al neguit
iI ens fa mal i nosa
tot nom i tot tenir i tota història,
davant la immensa
evidència anònima
de l’ara i de l’ací
Valentí Parcerisa
Bomba i bombolla
Tal vegada ens uneixi l’etimologia.
Només que tu ets un hivern que crema la mirada dels pobles
i jo o un estiu que refresca la pell dels àngels.
Tu vius en l’obscuritat
enmig d’esguards cecs, freds i tremolencs
de vida morta.
Jo llisco en les rialles
dels infants innocents un dia, declarats culpables sense causa,
i sense causa, bombardejats un altre dia.
Tu mal reposes en lloses brutes
que tu mateixa has enfonsat amb flamarades.
Jo, bombolla blanca, llàgrima oblidada,
sospiro amb l’esperança de néixer cada dia.
Sirena:
Cauen bombes. Patiment.
Joc brut en la negra nit. Sembra clandestina.
Ingravidesa:
Somio volar. Alegria.
Però no puc: del cel cauen les bombes nit i dia.
Tu propagues una llum impossible i aterradora.
Jo em defenso amb un plor íntim i transparent.
Tu, amb tanta matèria pressupostària calculada,
i jo, amb quatre petites gotes d’aigua i tan poc sabó.
Tu, bomba decrèpita de fabricota negra
i jo, joguina blanca amarada en una trista canya.
Però tu, vestida de guerrer ignores
que en l’escaquer de la vida jo valc més, encara:
tu necessites el mat per riure,
en canvi, jo, només la glòria de viure.
Bomba malèfica,
acabaràs enterrada i sepultada, sota vessaments
i tones i tones de runa, mentre que jo,
efímera fantasia,
sé que m’espera la bufera i l’aireig d’un nou nen
que sorprès em farà enlairar i em donarà vida.
Jaume Bonvehí
Solstici d’estiu
( Nit de Sant Joan 2011)
Danseu, flames, danseu;
vincleu-vos fins a l’alba
del país que volem:
lliure i ric d’esperances,
lliure i pròdig i obert,
lliure i net i diàfan,
lliure i ample i complet,
lliure i viu i amb coratge,
lliure i jove i superb,
lliure i pròsper i amable,
lliure, lliure i... res més.
Danseu, flames, danseu fins a l’albada
del dia nou que vol créixer i fruitar.
Un poble amb un sol tronc i amb quatre branques
demana espai per viure i fer-se gran,
un poble ric de somnis i esperances
amb quatre rius de foc per estendard,
un poble amb voluntat de fer miracles
i esquitxat amb la llum de tots els blaus;
el teu poble i el meu, el nostre, mare.
Els camins són oberts. Tots endavant!
Danseu, flames, danseu;
vincleu-vos fins a l’alba
del país que volem:
lliure i ric d’esperances,
lliure i pròdig i obert,
lliure i net i diàfan,
lliure i ample i complet,
lliure i viu i amb coratge,
lliure i jove i superb,
lliure i pròsper i amable,
lliure, lliure i... res més.
Josep Fàbrega
________________________________________________
Poemes de poetes d’arreu
________________________________________________
On trobaré el poeta?
¿On trobaré el poeta? Ensenyeu-me’l,
que en tingui coneixença.
És l’home que davant dels altres homes
se sent com un igual, ni que el rei sigui
o el més pobre de tota la colla de captaires;
o seria potser una meravella: un home
entre Plató i el simi;
l’home que amb els ocells,
els reietons o l’àliga, troba el camí que mena
a tots els seus instints; el qui escoltava
el bramul del lleó i podria dir-nos
què volia expressar aquella aspra gorja;
i el braolar del tigre
li arriba articulat, i dins l’orella
se li enfonsa com llengua de la mare.
John Keats
Poeta de mig segle
Als cinquanta anys,
és cert, la mort es fa més íntima,
somriu amb les dents roges, sembla humil,
i ens recita a l’orella, maternal i bavosa,
que ja tot és inútil.
També és cert que els poetes
quasi sempre tendim a sentir més que els altres,
i si acabem abans, som uns morts lúcids,
i si ja no escrivim, som més sincers
-la canalla s’ho creu, i als crítics els agrada
explicar la impotència.
Arribes al mig segle vulgarment:
enamorat, amb fills, devent diners.
I no ho has llegit tot, i tens amics.
La mal bèstia et parla cada dia
i t’ha gelat els llavis més d’un cop,
però saps com tractar-la.
Saps acabar l’ampolla
i brindar pels poemes que encara no has escrit,
i per la vida lenta
que aquesta nit enceten les estrelles.
Pere Rovira
Recital
Els poetes són rere d’una taula
sense mantell damunt de l’escenari.
Des de primera fila tinc els ulls
mol,t a porp i a l’alçada dels seus peus.
Mirant sota la taula, en la penombra,
em vaig quedant absort en les sabates,
en el desgast que es patentitza,
talment com en les ungles dels quadrúpedes.
Els mitjons cauen al garró, i els baixos
dels pantalons mostren el frec, la pols.
La poesia és com la pell de l’aigua
d’una piscina en una nit de lluna.
Però també és la queixa de les bèstia
que alça des d’una cova pestilent
la mirada arrasada per la por.
Joan Margarit
A la poesia
Oh Poesia, emmotlla en els avenços
l’orgull de poder dir company o pàtria;
els rics detalls han enevelat les fustes
dels brots del cant.
Cada hora modifica’t, Poesia;
fes campejar severa fantasia
amb l’escalfor de l’esperit del poble
del meu país.
L’art del carrer on has estat bastida,
l’escultura de ferro que afaiçones,
no els vols un quadre mort. De vida intensa
forja el record.
Esmena’t de l’afany dels qui et fan fosca,
poetes de la mel i la melassa,
capells de copa groga i cementiris,
productes bords.
Treu-te la cucurulla dels diumenges,
posa’t a lloc i reparteix els gustos
per al coronament d’un goig estètic
amb vida al fons.
Sigues mestressa amb seny en la manera
de referir-se als homes i a les coses;
constant corrent de brisa, ret justícia
a pobres flors.
Torna, amor meu, integra’t a les vides,
uneix les fletxes a la senzillesa;
deixa de banda els fòssils de les bèsties
fets de més tro.
Enrotlla’t al meu cos. Però il·lumina,
com el feix lluminós d’una lent clara,
la molta empenta d’aquest sol concepte:
la llibertat.
Joan Brossa
Retrat del poeta
Xiula el vent, l’aigua s’ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que és fosc
i es formen caramells de gel
a les teulades.
Que n’és de bo tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d’aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d’aquest petit moment de plaer
que tot s’ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira, adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
¿Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l’encontre de la llum?
Francesc Parcerisas
Sobre els poetes
Poema útil tant per als editors com per als poetes
A tots els companys de l’ofici
algunes idees
entorn dels cors humans (per la paraula incendiats).
Què és la poesia?
Una fotesa.
Una facècia.
Com a especialista d’un art ben similar
(a mi mai no em molesteu)
us comunico una recepta universal:
la novetat
és que amb el meu mètode
els grums de redacció substitueixen els poetes.
La recepta:
Les regles són totalment senzilles,
set en total:
1. S’agafen els clàssics, se’ls enrotlla ben enrotllats i
es passen per la trinxadora.
2. El que surti
es llença al sedàs.
3. Després s’exposa a l’aire lliure
(No badeu, que sobre les “imatges” no s’amunteguin
les mosques)
4. Més tard es remou una mica.
5. Es deixa assecar (perquè no tingui temps d’eternitzar-se)
i s’escampa per sobre la màquina d’escriure com es fa amb l’usual pebrera.
6. Després
es posa sota la màquina
paper engomat (per agafar les mosques)
7. Ara és més senzill:
es fa girar la maneta
i es vigila que les rimes no s’amunteguin en una pila.
“sang” amb “fang”
“entorn” amb “jorn”,
que s’aparellin bé,
una després de l’altra.
Pren la recepta i ja et pots disposar a usar-la:
per a la lectura,
per a la declamació,
per al cant.
Vladimir Maikovski
Final de recital
A la cova de jazz, on el poeta
els recita els seus versos més recents
que impúdicament mostren correccions,
la llum s’ha rebaixat i el cos projecta
una ombra sobre el full que té a les mans.
La seva dicció fonda i modulada
crea en molts dels oients una impressió
tangible de la idea del Poeta:
les punxes del dolor de les imatges
els recorda la mort de qui estimava,
i els cucs que van podrint la seva carn.
L’esglai d’estremiment que fa la llum
fa aparèixer aquests sons als ulls d’uns altres,
i van intercanviant sentit i música,
fins que és un lleu record d’un fil de la narració
i símbols dins d’un eco que s’apaga.
I mentre l’auditori esclata en èxtasi,
un home obscur s’isola al fons de tot,
s’està amb els ulls tancats mentre aplaudeix:
medita sobre els mots i els tons canviants,
el moviment de la imaginació,
i la figuració i l’efecte del poema.
Per vers, fa una teroria de l’Autor,
mentre qui ha dit se’n va de l’escenari
per deixar que s’apropin al Poeta.
Jordi Julià
Quatre paraules
Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.
Narcís Comadira
.jpg)
