griFOLL DIU BUIXA

griFOLL DIU BUIXA, un álbum en Flickr.

Tweet

grifoll, EL POETA I LA VIDA MATEIXA

el poeta i la vida mateixa

És una tira que tiba en la nit declarada prohibida

quan torna la vida perduda a buscar-se.  S’ agafa d’ un cos,

d’ una llum, d’ un desig

i s’ hi estira.

És xica i te fred i és molt fràgil la vida. Però aventurera,

caimana com ella, tota ella mateixa, s’ omple fins dalt i de tot una boca de riure que,

cada quan vol, explota ( fa xof!) a la cara del qui sols en fa mira.

És un triple mortal increïble en el dia més alt de tot l’ infinit

penjant del teu paladar. Tu només has de moure la llengua

i llepar: coneixeràs el sabor d’ absolutament tots els gustos

entremesclats de totes les coses de cop.

I a vegades baixen un, dos, tres punyals del firmament que se’ t claven endins.

I sents un, dos, tres forats que ets i durant cent mil anys tot és sang...

Fins que plou, un dijous a la tarda plou i aquí descobreixes que va ser un instant.

Només un, dos, tres, tretze punyals d’ una cicatriu que ara tiba en la nit declarada

prohibida, quan torna la vida a recomençar el poema

perdut, a buscar-la, a la musa, i la busca i no la troba i la vida

no hi és, i aquí és quan la ma del poeta diu que no troba la vida i ui.

Xiscla tothom: La ma del poeta no troba la vida!

Mes quan la ma del poeta no troba la vida i la diu,

llavors, llavors neix el poeta, i el poema fa que fa

que inventant, se la inventa. La vida mateixa.

grifoll

16 d’ octubre de l’ onze
Casserres

Tweet

LAURA LÓPEZ GRANELL. EL COFRE.

(poema "robat" del blog JARDINSVERTICALS http://lauralopezgranellpoemes.blogspot.com/ )

El cofre

"Per escriure has de tenir consciència

d'estil, d'artesania, i de la pròpia mort".

Jaume Cabré

Amb consciència de mot i consciència de mort,

que escriure és joc: el joc on em jugo la vida,

invento la mentida on desar els collarets,

els anells i les brides d'or, i el mapa difunt.

Invento fum, que el fum és la pell de la flama;

que el fum és la barana on s'aboca la fe.

Invento el vers, que el vers és la pell de la por.

Al fons de les ninetes i als polsos i als turmells

fogueres soterrades m'encenen els poemes:

veritats que mosseguen malgrat no tenir dents.

Invento el mos, que el mos és el crit de la fam;

que el mos és ham, reclam, caiguda d'ulls, escot.

Invento el brot, que el brot és el braç de la flor.

Brases, les primaveres; brasa, el cos consumit;

i al full, com focs follets, fatus interrogants.

.

Amb consciència de mot i consciència de mort,

que escriure és perdre el joc i guanyar-hi la vida.

Laura López Granell


Tweet

ART de VERITAT!!! al picapicapicarol!!!

No us perdeu el blog de l' Anna Lopez, és més que genial.

ESSÈNCIA de DONA:

http://picapicapicarol.blogspot.com/

VEUS I BEU:

Tweet

Galería de GRIFOLL Art & Folish Games

La galería de GRIFOLL Art & Folish Games en Flickr.

Tweet

EL MEU TREN MÉS PERDUT, de grifoll.

Vas no anar-hi per venir-me a dir que vida,

nits de llums, esperits de vins embriacs de tu, de jo(ventada);

no ens teníem a la punta de la llengua, boca endins anàvem

enganxats

                   estenent lianes de Venus als paladars i viceversa.

Guardo trens perduts i tu ets el meu tren més perdut.

No encarrilo un món sense el teu pòmul a la cantonada.

M’ agafo al teu genoll d’ ahir, al teu peu d’ avui,

els teus cabells em despentinen l’ ànima.

Les campanes viuen altes.

grifoll

tardor del 2011

casserrespoblepoema

Tweet

Seeeempre pintant amb pintura. (griFOLL)

 A qui se li va acudir usar pintura per fer “formes”? És un material, una substància com qualsevol altra. I per fer formes o colors és completament prescindible. També ho són la tela, els bastidors, la imprimació, els pinzells, els esborranys  i tota la mandanga. I els mosaics? Que (a)taquen més que la pintura? –Pregunto. I en tinc moltes més. I cap sospita de resposta.

Es tracta de fluïdesa? De contrast? Exactament, de què? El lleixiu va molt bé, però no per l’ estomac. Per l’ estomac, menta.

Només provo de parlar de pintura, d’ aquestes substàncies que van en tubs o en pots i tenen, depenent de la seva “etiqueta” una qualitat més o menys “bona”. Bona per fer què? Per sopar? No. Estem tan plens de porqueria mental que no veiem la pintura. La pintura es veu pintant les parets de casa i encara poc. Qui compra pintura “artística” amb la intenció d’ omplir-ne gots o de jugar-hi a la banyera?

Només dic pintura. No dic dibuix, dic substància líquida o semi líquida  que regalima i esquitxa i enganxa. Hi ha molta gent que dibuixa amb pintures. El dibuix i la pintura han anat molt temps junts. I després s’ hi ha afegit la fotografia, els dibuixos perfectes fets amb llum. Dibuixar, dipositar pintures, pintar, usar pintura feta amb pols o feta amb llum, per mi no s’ assemblen de res. Res amb res.

I a partir de quin gruix el quadre comença a ser escultura? Dubto que mai s’ hagi fet una exposició de pintura. Sense teles ni parets ni pots. Pintura i prou. A diferents temperatures, amb colors que es fonen i en fan de nous, regalimant a diferents velocitats, assecant-se en diferents ambients, cadascuna amb la seva olor, sense sobredosis de trementines o símils del ram.

Quantes exposicions de pintura hem vist on hi havia de tot menys pintura?

La tela ja crida que és un “joc” de pintures, que esdevindrà un desenllaç on les formes i els colors seran anomenats pintura. La tela ja porta el bastidor. I la gent la veu en dues dimensions. Ningú se’ n fa una taula, hi baixa per la neu o es fabrica un estenedor. L’ objecte no existeix.

Però tot això és secundari. Tot el que fa massa que xerro te poca importància. Continuo: som tant rucs que volem la immortalitat. I aquesta li hem atorgat, sobretot, a les arts. Menteixo fent-me l’ il·lús quan abans parlo de la qualitat de la pintura.  Passa el mateix amb la tela, el paper, els pinzells, l’ espàtula, els vernissos, el grafit, el carbonet, el secant i la trementina.  

Passa amb el marc, amb la paret, i passa que no te final. No te final i això és el que s’ empaita: perdurabilitat, eternitat, putes ganes de creure’ s ( no sé el per què) un nou Van Gogh. L’ art “veritable” desconeix l’ efímer, et diran.

A partir d’ aquí, probablement compraràs des de la barreta de carbonet fins el blanc de titani més car del mercat. I per fer els esbossos paper de Ph neutre, que dura tota l’ eternitat. Tot és tant senzill com el sílex que usem. Més que avançar hem fet un pas agegantat del mico enrere.

No veiem les coses. I ens creiem a qui tampoc les veu. Després, en casos greus, rere tot aquest muntatge de “la pintura” , fins pot arribar la pobra persona a haver-s’ hi de “dedicar”. I aquí sí. Sí que no: li venen els “ismes” . Quanta mort. L’ art és ritual, instint, contradicció ( són etiquetes el que poso, sí, com cada mot), lluita, necessitat envers tot aquest xou que s’ han muntat. Culpables? No n’ hi ha. Enganyats? Tots. Incloent-m’ hi. Nit rere nit, però tractant amb passió la troballa inexistent de no saber ( com en tot) què passarà. He visto que las cosas cuando buscan su curso, encuentran su vacío. Lorca sí que és etern.

I deixar clar que res és queixa. Si alguna intenció esquitxa aquest escrit és la de dir-li a qui  “li tibi” que si  te mig llapis, fins aquest li sobra. Eh, però que no el llenci. Si n’ aconsegueix un altre almenys es podrà tapar les orelles.

(Parlant de perdurar: poseu un dit amb aigua i pebre vermell i el del costat a l’ oli).

grifoll

7.10.11

casserrespoblepoema

Tweet

DOLORS JUAREZ: proclamem, la devastació de la matèria‏

Com mirar les coses,

no per fora ni per força,

si no només els ulls,

tenim?

Doncs,

deixant-les dòcils cloure,

les parpelles lentes,

confiades i amatents;

gravitant damunt la pell,

com si entréssim dins un bes

i en fóssim els llavis.

Com si ho haguéssim entès.

Que a fora sols hi ha hagut,

ja des de sempre,

el no-res més absolut.

Ni tan sols misèria.

Només matèria. Fullaraca

que un vent dèbil s’endu.

A dins, emperò

és on queda la idea.

I la fam i la llum i la mort

i l’amor. Menys la por

que se’ns dóna per força

i per fora. Com manilles.

Talment un crostó.

Per això,

que no ens desviïn més la vista, i

que no ens prenguin l’atenció.

Que som fidels de ben endintre,

d’allà on no ens pot robar ningú.

I, proclamem

la devastació de la matèria

i després el nostre indult.

Dolors Juarez

5 d’octubre del 2011

EL POETA

.

Que ell veu coses?  Jo escric.

Que jo escric?  Ell veu coses.

grifoll

5.10.11

Tweet

SALVADOR IBORRA

Poesia

AFIRMACIÓ POSSIBLE

Salvador Iborra (València, 1978 - Barcelona,2011)

Informació: secció realitzada pel poeta David Madueño

• Encara escoltes música quan l'amor es mor,
• és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
• voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
• somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
• com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
• Les llums s'apaguen i van tancant les portes,
• també els ponts, les cases i les autopistes,
• la memòria gravitant abocant entranyes
• esperant el vespre en una ciutat lentíssima
• on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
• Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
• i crec que he d'escriure, quedar-me despert,
• deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
• que algú haja de llegir, una il·lusió, un rumb,
• mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
• mentre prove de respirar i la solitud m'ofega,
• i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.

• SOBRE EL POETA
• Salvador Iborra ha mort assassinat aquesta setmana al barri del Raval, i des del WeekAnd li retem homenatge amb un poema que pertany al seu darrer llibre publicat, Els cossos oblidats, premi de poesia Jaume Bru i Vidal 2009

`( gràcies al Rossend Sellarès per fer-m' ho arribar)

Tweet

dibuixos, pintures, objectes i etcèteres...

Tweet

somriures poètics

Somriures poètics i que es foti la crisi! (durant una hora)

jpinyol | diumenge, 2 d'octubre de 2011 | 17:43h

Divendres passat a Manresa, el públic que omplia la sala petita del Kursaal (amb gent dreta i tot) se'n va endur a casa una bona dosi de poesia. Però no en forma de llibre exquisit que sembla destinat a quatre selectes que van pel món amb l'etiqueta de poetes i que no volen que mai ningú no els vegi tocar de peus a terra. Aquesta és l'èlit poètica que viu en un altre món tot i fer una llarga temporada en el nostre, en el de les persones que tenen migranyes i somnis, que pateixen per no arribar a final de mes i s'emocionen quan el sol es pon més enllà de llurs horitzons.

Tampoc no es destil·là poesia en forma de recital en què, més que el vers es llueix el rapsode i tot queda en un compromís una mica estèril.

No, no i mil vegades no. Gràcies al grup "Els Carlins" amb l'acompanyament musical de David Martell, divendres engegà el festival literari "Tocats de Lletra" amb un espectacle rodoníssim, amè, simpàtic i d'una factura insòlita que hauria de ser exportada arreu del país.

Drapets al sol és un muntatge poèticomusical creat a partir de textos inèdits, de caire irònic, escrits per diferents autors, sota la direcció de Fina Tapias i amb una exquisita interpretació teatral a càrrec de Montse Mas, Ivan Padilla, Maria Sàenz i Txell Vall, que van posar-se a la perfecció dins el moll de l'os de cada veu poètica, tot jugant amb les paraules i amb les accions que es descabdellen a partir d'un estenedor que fa d'escenografia i de motor del fer i desfer de l'espectacle. Tot plegat conduït pel fil musical del piano creat per David Martell per a l'ocasió.

En definitiva, una proposta escènica àgil, divertida, molt ben lligada, fresca, dinàmica i d'una originalitat que ja m'agradaria trobar en més d'una de les propostes teatrals de la gran ciutat capital de tot i aglutinadora de res que és Barcelona.

Un a un, doncs, i fins a un total de setze poemes de talla irònica, propera i d'aquells que arriben a l'espectador embolcallats en una fina ironia que a vegades es destapa i es converteix en una rialla que fa de bon compartir, les tres actrius, l'actor i el pianista van posar en solfa els poemes Set dotzets, de Jordi Cussà; Experiment, de Rossend Sellarès, En(verinada), de Laia Martínez, I was born in Puerto Rico, de Jordi Julià, Poema alliberat al vol, de Joan Pinyol, Petit inventari d'ironies, de Josep Grifoll, A cada test, de Santi Rufas, Menuts, de Sònia Moya, Més cervesa, de Jordi López; Cu'na ciuccia, de Raffaele Pinto; Sant Jordi (segle XXI), de Josep Fàbrega, Improperis, de Laia Noguera; Recensió musical, de Lluís Calderer, Epitafis, d'Abraham Mohino; Per pur esplai, de Jaume Huch i Guarà, de Celdoni Fonoll.

Per la part que em toca vull felicitar efusivament l'actriu Maria Sàenz per la seva magnífica interpretació del meu "Poema alliberat al vol". Les rialles del públic mentre el recitava van convertir-se en la millor compensació per a les meves il·lusions i alguna petita frustració per altres temes que aquell dia portava també al damunt.

Davant d'aquesta original manera de fer arribar la poesia estaria bé que l'espectacle rodés pel nostre territori. Us ben asseguro que val molt la pena i, si en teniu possibilitats i el vostre no és un poble de gent tancada capaç de mirar més enllà del seu terme municipal, us animo a posar-vos en contacte amb "Els carlins" (elscarlins@elscarlins.cat o bé a través del 93 872 19 24) i programar aquest espectacle...

Val molt la pena!

Tweet

ÍNTIM, pseudònims ja és aquí:

Open publication - Free publishing

Tweet