Hi ha mestres, genis i bojos. Mestres com el Joan Queralt, genis com el Manel Boixadera i bojos com jo . Els bojos abundem, però els altres van escassos, els hauríem d’ escoltar, ja sigui amb els ulls, cor a cor o de la manera que més enlaire la bateguem. Després hi ha parets, parets d’ edificis brutals que si no fos pels ovaricollons que hi han posat i hi posen persones amb una ànima que no els hi cap pas al cap, lluiten contra el que calgui per ja no només no deixar que s’ ensorri, sinó que en fan ART, i t’ hi conviden, sí, et conviden a l’ art. Jo crec que convidar-te a l’ art és convidar-te a l’ AMOR, el de veritat, el que parla de persones, el que diu de sentiments, el que se t’ obre en canal i en canal et fa obrir. Surts que vesses. Parlo del Konvent. Abans hi havia hagut monges, moooltes moooltes monges, sí, d’ aquelles en blanc i negre, per això encara hi ha el confessionari, deu ser perquè pequen d’ amor. Hi he conegut gent tan preciosa al Konvent..., i n’ hi segueixo coneixent igual de màgica, de viva, de veritat. De fet( i no sempre he estat d’ acord amb el Konvent, eh?) he de dir que sempre que hi he anat he conegut o m’ hi he trobat a algú que m’ ha ressuscitat, que m’ ha ficat a dins felicitat. Sí, si que existeix. Al Konvent, sí. Gràcies. Tinc tantes coses que agrair-vos a TOT@S que no me’ n sortiria, però hi ha una persona en especial i que m’ estimo l’ òstia ( encara que no sempre hem estat d’ acord, eh? ) a qui vull abraçar des d’ aquí, una persona a qui li dec no sols ser en aquesta exposició, és molt, moltíssim més... gràcies Elsa Guerra, ets un àngel...quan sigui petit vull volar com tu. Infinit.
griFOLL
