Al Futur
“Ens toquem com mutilats”
Sylvia Plath
creative commons
HUMANA
Què? Tot menys la por:
l’ orella plena d’
ocells i Tu: l’ aire,
i Nosaltres: la Vida; i
la Vida: plena,
sense mesures i humana; sense
pela
ni motlle i humana, molt
molt humana,
gairebé com un arbre,
una febre molt
alta, molt molt humana,
elevant-se, de nen que delira,
de lliri que salta, de
llac que diu ploure;
i Nosaltres: la pluja, de
pluja a les boques,
de baixa i rellisca, que
salva saliva gastant-la, de visca
la pluja quan plou, de
revisqui el sol quan
escalfa: humana, molt
molt humana,
alada, gairebé un fòssil
de mussols
despertant-se volada, a
volar-la, sense
presons...no hi ha
gàbies tan grans: he dit «humana»:
de la imaginació a tot arreu,
molt humana,
capaç de ser humana; gairebé
com un núvol:
variable, inconclús,
sense frens, vers a vers,
de saliva desagafada,
corredissa,vapor
de favors amb la Mar i les
rius, Femenina, Xamana,
Afrodita i Diana, i
encertar-la: així d’ humana;
però sense la por, tan
humana que pugui, que pot,
ho té tot, ho tenim a la
punta de la llengua del cap
del cos amb cor que es
belluga com tantes guitarres
s’ escaiguin; Humana,
amb atxe sonora, sense
mocadors ni adéus ni
déus, humaníssima:
així d’ Humana, de
valenta, de bona ( més que el pa), capaç
de perdonar i de
perdonar-se; gairebé com un roc
( girant-se), gairebé capaç
de personar-se com una pedra
i no deixar-se tirar,
capaç, així de capaç, gairebé
perfecta, feta d’ ulls
amb peus i rascada, polida
fins els ossos de les
espines, fins les espines
de les espigues, fins
les pigues que dibuixen
constel·lacions a les
pells passades a positiu,
sortint del retrat,
saltant de la pantalla, en tres
dimensions: que s’
olora, que es palpa, que es beu
i emborratxa fins
doblar-se, multiplicant-se
remultimultiplicant-se:
així d’ humana: en mil dimensions,
en tots els sentits, amb
tota la cara i l’ esquena
i el sexe i les ganes i
els fallus i les fartes d’ ortodòncia,
gramaticàrniques i amb canes,
però sense la por: Humana,
Humana: ho mana la
humanitat sencera des dels astres, en mana
de terra, de les fonts,
de sota les ungles, pels descosits
i per què no
descosir-nos i treure’ ns aquesta mentida
de sobre que ens calça
els peus als caminants i caminar?
humans tots, gairebé tan
humans com som, com hem estat
i serem si no fos per la
por de ser-nos, però va, capaços,
capaços de fer-ho com
els nostres ancestres,
com els nostres fills
infinits que, de campanar a campanar-la,
fent el fil, fil de
llum, de saliva, de mel de plata ( poesia)
i que, sense que li umbili-manin,
ens abraça, abracem:
així d’ humans som :Tot
i la por! per això us estimo tant,
tant que no en sé, tinc
massa feina a estimar-vos com per
aprendre’n. Així d’ humà:
Tot tan tant humaníssimament
teu, meu, vostre,
nostre, tots, ToT ( capicua) en la dansa que és,
dansa que som sense
nanses ni brúixola ni mapes: màgica, brutal,
tan brutal com Humana, que
no sé com no podem parar
de donar-nos les gracies,que
no sé com podem estar
un sol instant sense
fer-nos l’ Amor...
griFOLL
29.agost. 2014
casserrespoblepoema