“¿Seré yo el último
mamífero?”
Jesus Lizano
DES DE DINS D'UNA GOTERA
Nu vidre, ulls al
món: l’ encontre de l’ home
amb els homes. Tu
què vas veure? destins?
presencia? cos
que et limita? paisatge?
( m’ aparto del
full, mar agitada, i t’ observo),
véns i vas amb
peus tristos; jo vull dónar-me’ t,
ser teu, cosa
teva dic, prô demano: sóc l’ ego
is més, tot paüra, remot, reviscut, per llençar...
Prô on vols
anar?, dius.
-Amb les pedres,
quiets, allà on no en tingui la culpa.-
-No hi ha camins.
‘Nem.-
S’ ha d’ estar
atent, intuir. Molt atent: tot es mou
tan de pressa que
pot semblar quiet com un món
fet de temps.
Existeixes? Tinc molta por. No dius res.
Esbarzers. Mengem
mores: paladars tenyits i set.
-És inevitable la
tristesa.- Seus, els teus peus tristos
a la font. Bevem
i ens regalima un raig de vida, dos,
més (fan
mandíbula fins la barbeta cercant un cau,
dos muscles, piga
o pèl on arremolinar-se),
ens eixuguem amb
la màniga, osía l’ avantbraç.
Després del pas
de sis falciots, seguim. Passen mil anys.
Estic més bé,
dic. Jo també, mira! Els teus peus riuen.
Una musaranya els
hi regala pessigolles. Gràcies.
Jo també. Des de
sota la Xicranda borda, fonoll roig
i algunes Escabioses
que ens miren baixant dels Rasos,
dient que
rodolem, que rodolem, que no perdem els jocs,
s’ enfila el
primer vers del poema que cercàvem
ignorant-ho. Al
costat tot d’ Ulmus, Jonca Canina, Brolles
Hirsutes,
Satrapies d’ aigua, bardisses multiflora...
Ens hi llencem. (
Per això serveixen els poemes-
que no la
poesia-, per a desarmar tristeses).
Dius que ens vam
començar a moure usant
la poca fe que
ens quedava, que com és
que ara ens en
sobri. I que si la podem repartir,
oferir, dar-li a
algú. I jo no tinc respostes
prô m’ agrada
tant escoltar-te. I també dius
que ens estem
despertant, que per això
feia tant que
dormíem, ens preparàvem. I
que tots aquells
malsons eren batalles
que ens hi duien.
Que qui no es desperta cansat
és que les deu
haver perdut o no lluitat, per això
no s’ acaba mai
de despertar en tot el dia, en la vida,
en l’ existència,
en l’etcètera.
Segueixes, prô (
canviant el compàs): que cada vegada
t’ ho creus més,
que el què ens nodreix és el mateix
que ens destrueix
( tatoo angelina jolie, també és bo
llegir-la) i
viceversa. I que et tatuaràs tota l’ esquena
amb faltes d’
ortografia ( que tampoc existeixen),
perquè els
“errors” són personals i intransferibles,
els errors són
originals i originaris, l’ art ve dels errors,
en surt. L’ home
és un error, ha de fer errors, meravellosos
errors, si fes
perfeccions no les entendria. Dius, dius, dius.
M’ agrades, m’ agrada,
regràcies. Detalls d’ una sargantana
a part (
parint) allà a la vora, et-em preguntes
al vent:
i sí déu meu teu
seu, què, mira, i m’ assenyales al xic rèptil
i a l’ amfibi: uada!
un tòtil. Sempre en passen. Depèn de com
cau la llum dins
les coses, les coses són unes altres.
Al no existir, ja
passa. Passa un trencalós i li riem cridant
que no som el
dinar, s’ emprenya, fa mesos que no menja
i mira que arriba
a ser lleig i trinxeraire. Llença cabres
pels barrancs. I
no és perillós per a l’ home? Si et cau
la cabra a sobre!
( No em tornis mai més al manicomi,
tots els poemes
són fugir-ne, més ja no ho puc dir, cridar
d’ altra manera
més efervescent que jo conega).
Sí, hi ha de tot
aquí, però sempre és fugir, no només
per covardia,
sinó i sobretot per escapar-se de tanta
hipocresia, és
indigerible, podreix, fa malbé, malalties!
Al mercat hi ha
de tot, sí: budisme, hinduisme, cristianisme,
gnosticisme,
classicisme, capitalisme, nazisme, judaisme,
narcisisme,
nacionalisme, pomes, peres i rellotges gegants,
prô ni que ho
compris, només ho tens. Ho tens, no és tu,
vull dir. I tria!
I remena, que el que no mata és mentida!
Tu creus que
tenim alguna missió?
Sí. La meva és
‘na amb-on tu.
Nooooo; no val!
Sí, crec que sí,
prô no sé quina. I tu?
Genial! Juguem?
Juguem, ha!
Juguem sempre més!
( si algun vers
et varia, per ínfim que sia, l’ estat animós, traça-hi un traç)
Imatges del joc (
verborrea: medicamentosa):
En la tarda que
envaeix, no pensis res, avancen roges llums
cap als endintres
nostres, escalfen i acaricien, no es descuiden
ni una cèl·lula,
ni un àtom, ni un quart de quark: són d’ amor.
(quan hom es creu
faltat d’ amor, que en doni més del que
en pugui rebre,
va dir el comerciant savi, savi prô comerciant
mentre
comerciava, que ho era i no se’ n sabia estar, mira.)
Així los cossos
càlids sobre l’ herba, entre bardisses multiflora
tope kitsch si
vols i brillant tot i posa-li una banda
sonora
més que cursi
però és que l’ enamorament i la lisèrgia, no són
lo mateix:
endògena o exògena, prô iguals?
(Què fa la por?
Diu mentides.)
Dos cossos de pólvora
com una espeteguera de petard’ us
màgico-rituals el
dia de la festa als déus de la follia uni vers
al alts dalt l’
altar ( que no n’ hi ha) volant, gira-volant
l’ un pel damunt
de sota l’ aire just de l’ altre, cargolats
en vol, tombant,
lliscant sense tocar cap terra ni res més,
fent una dansa en
l’ aire tancant-se en ella mateixa
i expandint-se al
mateix temps, com a batecs, lents batecs
de llum encesa
roja suant jocs d’ aire giragonsant-ho tot
fins rebregar la medul·la,
pells de gallina elèctriques
i gens estàtics
súper pessigolles de les bones que enrampen
a la nuca, als
mugrons, a les ungles; quan et sents els cabells,
saps aquella
sensació? Sí, i que els sexes bateguen
prô ni recordes
que tens cos...
Capítol dos o
segon(s):
Quan res ens
vingui d’ aquí...
D’ on?
És un dir, prô a
punt de ser un fet.
La llibertat?
La vols? Podries?
No la vull,
encara no. Hi ha coses que m’ agraden. Tu, això,
recordar l’ olor del
cafè, del pa acabat de fer, la saliva,
aixecar rocs a
veure què hi ha, tastar flors diferents
a veure què
passa, mirar-te quan em mires, mirar-te
quan no em veus,
olorar-te, que, siguem on siguem,
seguem a la
darrera fila, a la darrera pedra, a l’ amagatall
més secret de tot
el (des)comtat, aquests defores tan
de fora, tot és
nou a cada peu o cop d’ ull mínim. Sí,
això m’ agrada.
Que les cases siguin pedres, que les rels
s’ enfilin dalt
dels arbres i les copes siguin sempre plenes,
afruitades, amb
nius i ocells cridaners que demanen cucs.
I la mel, la dels
alquimistes de l’ altre dia, molt, molt, encara
ens en queda?
Sóc molt petit, encara
m’ enyoraria...
Tots som petits.
Jo més!
Sí. Acabes de
guanyar. Rius,
molts, amb
salmons que van ab m’anivella,
ànimes velles fent
l’ amunt dels amunts a fer fills
que després
baixaran, faran salat i torna al born.
Té, tasta això.
No em recorda a
res.
És que ja som
dins l’ ara!
Des de quan?!
Riem segles, sis
o tretze, més crec, molt, sí, vaja.
Mal de panxa de
riure, i a les galtes ( quan fa?)
Les caço amb la
mà. Té, més! D’ Ara ara!
( Atura’t. Juga.
Res és. Tot també: paraules de la veu.)
Explica’ m coses,
més coses, dic.
Haha hi havia una
redada que es comprava l’ escale-
xtric i una pompa
enveritable que li deia al seu mir d’ all:
i quina tres
orquetes i no sé quants nans són els més
llops? I els nens
li passaven un tronc a la bruixa més
malvada del
far-west, amunt, molt. Què?
Ja està?
No, no. L’ acabes
tu, com tu, lector-visor-visionari A:
Qui ets?
Què sents?
Què saps?
Sóc el què sento
quan no ho sé. Si ho sé, només ho sento; i sí,
ho sento, llavors
ja no sóc. Encara em dic culpes, perdona.
Sentir “culpa” et
ve de demanar tant “perdó”.
Tu, jo, trobats,
el món, més coses, el poema, la poesia,
està succeint? La
nostra mort és verge?
La nostra mort?
La nostra mort.
Sempre és verge,
com la vida. Que reptes bobines? Uf!
Fu.
I la por?
Ahir tenia gust d’
aigua seca a la boca, no la podia obrir,
com si fos un
bolet, que no en te. Ahir se’ m va quedar
la mà enganxada
entre paraules més mudes que una llengua
sense cos fent
salts, els últims, sobre gel. Vaig hivernar
un moment ahir,
em feia mal l’ ànima i el reuma del pus
aquell, te’ n
recordes? que se me’ n va ‘nar a nedar
a les sangs,
doncs hi era, però ara ja visc, mira.
A mi també em
vénen filferros al fetge a vegades,
i encara tremolo
i vesso cera bullint per les orelles,
les abelles em
raspallen els fiblons pels ganglis
i avisen a les
serps i als escorpins i a les escopinyes,
aquestes últimes
res, prô vénen igual i també
faig hivernacles
per dins.
Que ens acostem a
la mort?
És que és una
roda. Ens hi acostem i ens n’ allunyem.
Ah.
Tot i res som una
paradoxa. Saps que és una paradoxa?
No.
Jo tampoc.
Millor.
Dient res es pot
dir tot i viceversa, no? És que no és qui diu,
és qui ho rep,
com ho fa. De fet, també ho rep el que ho diu.
Tot és rebre per
tornar-ho a donar. Rebre i donar. I qui
se n’ encarrega
de què les coses vagin allà on han d’ anar?
Ningú, tots, és
lo mateix. Hi van, tenen totes les formes,
és com si ni els
hi calgués ‘nar-hi. És una paradoxa.
No sé què és.
Jo tampoc. Per
això mateix.
Et puc fer un
petó?
Es va ficar un
roc a la boca: arra gí!
Era un còdol. Proveu-ho,
prô no aneu molt enrere que escanyussa
a matar. Morir d’
un petó ja s’ ha fet, sense pedra, prô. Llisa, fa
com una tercera
llengua solta, pesada. S’ ha de fer amb ous,
ous de perdiu o d’
oca o d’ estruç o de dinosaure. O li trobes
més sentit al què
remou a la gran massa? Quina mena de truita
més xunga, no?
passo del revoltijo.
Tens més fe?
No sé en què, prô
sí.
La fe vol carn! Haha
La carn vol, vol,
volem!
La volem! Volem!
Demà serem
absurds, prô demà tampoc existeix i ser absurds
serà està en
contacte amb l’ absurd, gran meravella, no?
Total!
Sí, total...Qui
ho diu tot això? Qui xerra? De què? De quins?
Ve de l’ home, de
quan es troba amb l’ home.
Diu de la
soledat, i diu de la por, i també diu l’ amor i la mort, diu
la llibertat i
els cossos i el poema i prova de trobar-hi poesia, que hi és,
a fora, que és a
dins teu, hi és. Enlloc més.
( ara corre i ho
vas a dir als papes, que quan siguis xic
vols ser poeta).
griFOLL
casserrespoblepoema
des de dins d’ una gotera
23.09.13
