Seguidores

sábado, 17 de septiembre de 2011

CADA DIA MUDA EL VENT, de Blanca llum


«ens miràvem com si no ens coneguéssim i rèiem i el riure passava pels forats i se’ns ficava en el cargol de les orelles i allí dins encara reia una estona fins que se n’anava a morir a dins de tot del cap»

Mercè Rodoreda





—CADA DIA MUDA EL VENT—



Reien tant que ni ho sabien de per què. La rialla els passava de l’una a l’altra i s’omplia pel mig. Com que era tan gran, llavors, els feia tant riure que el riure els feia mal. Per això se’l partien. Quan l’una el tibava per un costat amb les dents, l’altra empentava amb la llengua fins dur-li tot dins de la boca i després al revés però diferent. La del riure a la boca s’anava acostant cap a l’altra amb el riure caient-li pel coll i una mica a l’espatlla. A vegades li quedava un tros de riure a la nou i l’altra, rient, li duia el riure més avall. I un altre cop no era un riure partit perquè dos riures que s’aferren en fan un de sol que fa tant riure que sembla que el riure tingui fills. Després aguantaven el riure ajuntat entre les panxes i, fent força cap el riure, quasi es tocaven de tan riure fins que sí, que estaven tan juntes que el riure agafava formes diferents perquè entre les panxes no hi cabia i molts cops s’enfilava dels pits cap a l’esquena i fins al cap o dels pits cap a la cua i pels garrons. Les envoltava però no hi havia voltants perquè el riure els venia de dins i el feien elles i reien tant que riure tant era com néixer i tornar a néixer i tenir el vent per anar naixent —que ho bufa tot i ho deixa créixer i cada cop creix diferent...



Blanca llum

17 de setembre del 2011