Grifoll recitat a VOCES PRESTADAS per Alfredo Balanescu des de Mèxic D.F.

Mil i més gràcies, Alfredo. Directes cap a Mèxic!!!!

ZULIMA MARTÍNEZ, presentació del seu llibre MALAS MALÍSIMAS a Manresa. 2010.

perdó pel retard i per la qüalitat

grifoll

el Peque

JUNY .text: Blanca Llum. Iphonegraphia: Jordi Plana

cliqueu, que creix

RITUAL (poesia alquímica). Grifoll.

LA LLUNA SORTIRÀ DESPRÉS DEL SOL

(Poema originari del Zaire)

Assossega’t, germà meu.

El temps guareix totes les ferides.
Encara que la terra s’apressi,
la lluna sortirà després del sol.

Gaudeix dels plaers més frugals.

Menja plàtans i fulles fresques
i no li demanis res més a la vida,
perquè avui i demà i sempre
la lluna sortirà després del sol.

si us hi voleu veure, clicant a baix a la dreta, floop! es fa gran:

RITUAL

per abandonar les reixes:

ovals de vidre( en fràgil transparència) com astres,

diluir amb la sang que és l’ aigua primigènia. Roig

com la follia, fluint fent el joc.( Desactivació del conscient) : POESIA

grifoll

24.05.11

casserrespoblepoema

DOLORS JUAREZ (poema)

Un horitzó arrodonit com una sina

se m’insinua tendre

i aquest sentiment desolador calant-me

en l’espina dorsal del ventre, on

alguna cosa molt íntima se m’hi esberla

fent el so aquest d’entranya articulada

lenta,

aquí no hi ha cap esbós de senzillesa

sóc roja ben igual com un vespre

aguantant-se en l’espetec d’ossos grocs

i febles,

aquesta mort delicada que s’acosta de puntetes

ve, a tenyir-me la ment i l’essència.

Dolors Juarez

23 de maig del 2011

típic, vas a banyar-te al riu i et deixes la banyera...

EL CARRO (...i amb la Zulima a dins! )

Des d’ aquí voldria donar les gràcies a tot l’ equip. Càmeres, il·luminació, producció, càtering, lloguer de limusines...Però per sobre de tot a la model, que ha insistit en que ningú li fes de doble en una escena tan arriscada com aquesta. Zulima, sense tu no hagués estat possible.

Atentament: El director.

EL CARRO

No corris. Ja hi ets.

Ets exactament allà  on tu creus que et dirigeixes.

Observa.  No provis de fer dues coses a la vegada.

Hi ha la llum que t’ agrada,

lenta, raspallant els camps, espessint-ne el color

fins que aprenguem a dir les paraules que hi creixen.

No les que hi creixien o hi creixeran. Ara

és per ara l’ única estació i aquest el carro. Pots pensar com un adult

o

disfrutar com una canalla.

grifoll

21.05.11

DOSVERSUS de grifoll

.

No es tracta de demanar.

Fixa la mirada en un punt i deixa’ t anar.

grifoll

19.05.11

casserRespoblEpoeMa

grifoll de "REVÉS"

No cal que puguis. No és de poder.

Ni tampoc que ho entenguis. No es pot saber.

A vegades la lluita consisteix en no lluitar.

A vegades hem de donar allò que més ens manca

per poder-ho rebre.

Sovint tot és del revés- diem.

I el que passa és que no hi ha dret.

grifoll

17.05.11

casserrespoblepoema

l' artista CARLA FONT "retrata" GRILLART"

KONVENTPUNTZERO: VIDEO PROMOCIONAL

zero a onze

Movimentpuntzero presenta el vídeo promocional de la nova edició de de konventpuntzero

per aquesta ocasió el vídeo promocional l’ha realitzat iñaki otaola i calonge (berga 1985),

pintor i creatiu de l’agencia de publicitat “POKO” màrqueting de guerrilla el qual s’ha inspirat amb el que és el tema escollit d’enguany (1984 George Orwell)

veure vídeo: http://movimentpuntzero.blogspot.com/2011/05/zero-onze.html

www.puntzero.org

konventpuntzero

cal rosal

11,12 i 13 de juny 2011

cal rosal

EMPELTS, amb Miquel Bazares, Lluís Calvo, Josep Maria Fonalleras, Miquel Àngel Llauger, Blanca Llum Vidal, Biel Mesquida, Vinyet Panyella, Arnau Pons, Gabriel de la S.T. Sampol, Francesc Serés i Antònia Vicens

fotografies de sebastià perelló

amb textos de l'un i de l'altre.

"avui hi ha formol (juga Nança i M’ handit)"

de grifoll.

 

E, tu, la incertesa

tendeix a estendre’ s,

“a adaptar-se toquen”

diu l’ home-civilitzat,

el zombi més a cony seguit .

(Quin alka- gest-és, quina traka a rep(jahasrebut!)artir

possessions dia-bòlides terri(ble!)ment- in-

formals, amb cinc o sis sets  i pres sis sessions

aU VA(!)scultatives)...Res, pira, pira fondo que ja et toca.

Veus? Què sents? Tres o trent A tristeses, A l·lèrgia,

 A la mort , Al sí-gràcia de torn, A la burra-crazy-A

que cal fer pel sol fet de sortir al carrer rient

(aquí està prohibit). I A veure, què passa? Sento cent i

ments sense nom, ments &

co. Eficients de maduixes del temps ( ara tos-

diu el més totxu)  cuggg cuggghhhh gapu! roges com sang,

sang-loto ràpid ex-pres,  corre! Fuig, pres!

 I fes-me una foto, que tot s’ ha d’ aprop fitar,

que lluny cau molt endins i és un pal; ni un bastó

ni una branca: és un pal, tres lletres

com sis cucSSSSSS cansatSSSSSS de no fer

reSSSSSS. Oh! Quina canya!-doncs ni això.

Les canyes tenen moltes útil i tats i tast ets.

 El pal, cap. Jo sóc un peix i crec en l’ ham

vençuda  l’ hac. Sóc d’ amar. De fer piru(l)etes

com aquestes, sense pirulí c(T)orre i cull oms

amb sirenes  blaves que són com hienes que esperen

peres, els molt uni formats, no pas no formats, no,

fets a mida, formats de tal manera

que l’ únic que (en)tenen com a resposta

és la pista óstia i hola (óstia i hola, sí, dis-no-

parant en aquest ordre). Les forques de segur que clac!

(es fan dir) I Tot seguit, sor presa! Amb tot no s’ altres:

diu la LLEI que aquell xaval que sempre jeu al banc

no hi queda be, que el tanquin; sospiten que fa pudor.

A més, l’ acusat d’ homicidi quedarà lliure, no en fa pas la cara!

Dormiu amb la cony-ciència tranquiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

l·la la la la fins demà, que avui hi ha formol: Juga el Nança M’ handit.

I els altres, els dels patins politics,aquesta demodesgràcia

imperativa i tot el seguit re seguit re re seguit del ram AT

( falta la erra al mig, una erra gegant i de veritaRt)

Re, WarnerBrosEntertaiments tots,

que no m’ empano de re. Només una coS.A:

Com veu contraure aquest bacteri que us va fer creure

a tots que éreu “adults”?  però què què què foteu?

I aquella revolució? Quin dia veu deixar de somiar?

Ara  em parlareu de créixer, em parlareu de canvis,

jo em taparé els ulls i ja no hi seré.

grifoll

9.5.11

casserrespoblepoema

  

digueu, parets:

ENS UNEIX LA PARAULA- poesia a l' hospital st. joan de déu-

Avui, 7 de maig de l’ 11, vinguts de mar, vinguts de muntanya,  però tots “units per la paraula”, hem anat a L’ hospital de St. Joan Déu  de Barcelona a rebre allò que hem fet veure que dúiem  nosaltres: poesia (que també en dúiem, eh?).

Però ha estat allà , amb els nens, els familiars i nosaltres, que és quan s’ ha fet, ha aparegut.  Entre tots

l’ hem fet, la més màgica. Volia agrair-vos a totes, a tots, l’ haver compartit i deixar-me ser en aquesta meravella.

Com diu el Vicenç Zumajo (gràcies per les xapes, els adhesius i etcéteres mil i més...) que diu que avui ha descobert que la poesia no sols li agrada, sinó que, a més a més, té sentit, afegir-hi que potser per això s’ assembla tant a la vida –si és que no és el mateix- i que ja és això: una manera de donar-li sentit a la vida, fer que la paraula, el joc, la màgia, els cors ens uneixin. Gràcies sense límits, GUAP@S!

Tornarem!

griFOLL

QUANT i TAL, carta-postal de grifoll

Als amargadors en general. Amb l’ esperança als dits.

Quan ja t’ importi l’ altre molt més que tu,

quan el risc deixi de semblar-ho per excés de fragilitat al conscient

i un vertigen sigui un temporal inacabable, llavors

sentiràs l’ olor del bosc.

Quan pengis de la corda fluixa, només passarà que te’ n recordaràs de volar.

Cercaràs lianes i no en tindràs mai prou. Quan la teva veu

s’ escalfi de tant giravoltar i et caigui el melic de Narcís

al vàter i tibis. Això serà trencar cadenes.

Quan deixis de llençar els ulls a l’ horitzó, aurora o ponent:

Ei, tu ets aquí, enmig de tot. Quan ho vegis,

deixarà de pesar tot el que es pot pesar. Quan

et curis de l’ enveja, de la gelosia, de l’ odi

que no et deixa estar, si te’ n pots curar, llavors viuràs.

Tu sabràs.

grifoll

5.5.11

casserrespoblepoema



ENRIC CASASSES a Llull tv -entrevista-

DIRAN d' Anna Aguilar-Amat. Del seu nou llibre CÀRREGA DE COLOR.

A la manera de Maram al-Masri

Diran



Diran que tu m' estimes només
perquè et dono el meu llit i
també les estances del meu cor.
Però jo sé que m' estimes perquè
allà endins, res no és teu, res meu.

Diran que jo t' estimo només
perquè tinc por de la soledat,
però tu saps que són molts els ocells
que visiten els meus dies
i marxen plorant
perquè t' escullo a tu.

Diran que tu m' estimes només
pels luxes que trobes en la meva
companyia, però jo sé com
et criden les cireres de bosc
des del fons del jardí,
vermelles com rubís,
demanant que les miris i les toquis.

Diran que tu i jo som diferents en tot,
mentre els nens que érem
juguen a xarranca,
s' amaguen rere roques de suro,
fan rius de paper de plata
en un pessebre,
llancen pedres planes que boten damunt l' aigua
...
i riuen.


                                                  

Anna Aguilar-Amat.

http://poeticacrapulistica.blogspot.com/2011/01/nou-llibre-d-anna-aguilar-amat-carrega.html

http://www.editorialmeteora.com/

griFOLL "duc els papers molls"

GRIFOLL " duc els papers molls" - diapositivas

I shot the sheriff, de grifoll

.


L'inconscient està estructurat com un llenguatge.

Jaques Lacan

I SHOT THE SHERIFF

Has fet de mi la cosa que sóc. I la cosa que sóc no la sé. I m’ has dit: Sigues . I jo he corregut cap al full a dir-te que m’ hi quedo si m’ hi escrius o m’ hi dibuixes mil mandrils. La cosa va que rasca, baixa com una oreneta, sobrevola rasa l’ aigua i obre el bec per una mil•lèsima d’ eternitat en blanc i negre i beu, beu i torna a fer la volta en l’ aire que li és pupila oberta en expansió que et mira i remira i mira com passa ruixant-te els cabells i per dins de la boca, una oreneta per dins els ulls, per dins de les coses vives que passa i tot és en ella o ella en tu. Beu, però hi veu en blanc i negre com un quadre d’ aquell pintor que va caure en un pot de tinta i només tenia llençols amb lleixiu. Mai va saber del llapis aquest que no ho és i te forma de petxina sense closca, de petxina dissecada i envernissada molt brillant. És un berberetxu. Del revés sembla un pingüí petit, sense ulls.

I s’ ha desprès una crosta de la paret de tu. Mira, mira com tremola tot. Això és perquè canvies la pell. Rasques pels rocs i les punxes s’ enamoren de tu, les agulles, les serres, els esbarzers, tot allò que diu sang ai, ai sang, opero, raja i: suc aquí, suc allà, capital de cal trinquelis? Eren tres i la maduixa voladora, eren sis i psicotèrmics en amunt com una canya de mercuri en copa explotadora, posa-me’ n un altre. Doble. Sis, sí. Sis de dobles. Som dos. Sí. I? Tu quants n’ ets? Jo treballo fent forats, a mi no m’ atabalis. No puc ascendir. De què? De nivell? Vols mesurar més? O menys(,) quan? . Es tracta d’ agafar un atac de nervis i escoltar. És molt ruc. I molt cabrón.

I no estic pas per ser-hi aquí. Sobrevolo l’ estació i, m’ esperes? Ens escaparem per l’ altra banda dels forats, serà inconscient la nostra curació. Anirem fins l’ amor, que és d’ on som i tota cuca viu. serem com som quan més ho ignorem. Serem quan siguem tant que no ens n’ adonarem. Serà com és. Ara. La velocitat d’ una gueparda pardalant com una rata de fira que fa de vampira a les hores lliures al circ del ninot perquè li agrada i és lo seu i s’ ho passa pipa, la rata pinyada que s’ emborratxa de sang i l’ endemà no se’ n recorda dels glòbuls vermells i se’ n va descolorit pel món a rata-fiar-se. No. aquesta és una altra. Jo dic la que vola i té radar i ullets de cap d’ agulla rodona ben foscos i juga amb els fanals i les torretes dels balcons pintades a mà , que les veu com un exercici del Jung i no en sap res, però entra en estat de borinot hipnotitzat i esquitxa pol•lens escrits lluny del dolor físic, de la incomoditat que a tots ens comporta, menys quan ho agraïm, això d’ anar per aquí amb el cos posat. El cos és fica com el condó. A l’ hora de fer-ho.

Jo el deixo al cotxe. Mai se sap. En tinc un de granota gegant que te l’ has d’ emprovar. D’ aquí a Venècia amb un salt. (Vostè es troba aquí.)

Descarpentajant la memòria, hom comença a recordar futurs que ja pintarà la setmana passada. I s’ esgarrifa al veure el poc joc, el pes de la individualitat. S’ esgarrifa la fera que escriu automàtica per, més enllà del jeroglífic, experimentar. A vegades és aquesta la màgia. Del nen, del que juga i dispara i la caga i torna a tirar perquè no li toca. El nen que t’ estima, sí, que es declara definitivament no-adult, que creix del revés o tort o cap ensota o serpentejant. Sí. És serpentejant. I ballo fent palmes. I danso fent peus. No pot viure la serpent que em sento sense aquesta rumba psicodèlica del que és viu i ho proclama en contra dels grisos i la grisor i les tortugues més lentes que la pròpia closca sola. Jo tinc pressa i no la faig servir, m’ ho agafo pel nervi, però m’ ho enganxo a la trampa. A vegades, una planta carnívora em diu: Mu. I d’ altres seré el tronc gran que corre a dar cops de cap a la closca aturada. I va. I va. Tot això em sona que demà passat m’ arriba per correu, i dic, mira: una mandarina. I, absurda, segueix la comèdia més tràgica de l’ alegria i la tristesa enamorades.

D’ això se’ n dirà lucidesa absurda o pinyol, a mi m’ agrada més pinyol, pinyol d’oliva que remenen per sobre la taula, la taula de joc de la vida. I no apostem. Ens el passem. Ens el passem pipa. I també perquè no hi ha res més que l’ atac que no ataca, és l’ atac que cura. Ara, l’ atac és capturat aquí. Cada poema és un intent per a capturar un dimoni que ens posseeix. I per sota de les costelles trencades a veure sí neix que fa mal tanta òstia i res d’ escaiola per posar. Sanitat respon. Au. I te’ n tornes d’ un cop de metralla que es diu despertador al món dels tediosos, a la plaça dels caps sense res més. Sense cor ni fetge ni sexe ni estomac ni res...Centenars de cervells estesos al sol i au. No passa res. Tot ple de mosques. I au. ningú s’ immuta. S’ assequen. I au. No se n’ adonen...Què no se n’ adonen?

No. Van sempre conjuntats i diuen la mateixa frase tots. En tenen dues i una amb pregunta que no s’ ha de respondre: com va? Bé- no diguis res més. Podries empitjorar . Tu dius que perdonin, éssers humans, però que t’ has deixat la closca d’ escarabat a fora i que ara tornes. I tornes. Però no pas amb els adults, tots ui, ui, tots tu, tu, tots ...Collons, tiren rocs! Clar: ho ha fet un! ...I en aquest instant en que l’ escriptura és vertiginosament vertiginosa, escampada de papers per tota la casa en un dir xinxeta rera xinxeta, cola blanca a la banyera i a la finestra només aigua...pluja...pluja. Sóc aquí. Pluja (ploc ploc ploc ploc...)

No resoldré re. I això pretenc i no. Ara no pas. Ara salto, corro. Sóc el més veloç de tots els coixos i el mes cent-peus de tots els mil crosses de causes trobades i duc patinet sense frens i la boca com fent un petó molt llarg perque així el vent m’ ajuda. Per frenar, ara no, obriré la boca poum com un globus-bomba, frenaré d’ una esgarrapada...No hi entenc de màquines. Encara que no puc entendre la vertiginositat que m’ envaeix. Tal velocitat taquicàrdica i nuclear que no em deixa deshipnotitzar. Cada cop és més profund. Sóc dins. Molt endins. Aquí hi ha res. Avall i fosc. Un abisme. Sóc un peix. Un peix que diu a tothom que és un ocell però (veu)que no, que vol el silenci abismal, la rebel•lió contra la superfície. Res d’ allò. Per aquí hi ha d’ haver el camí. El meu camí misteriós on mai s’ acaba el misteri...No, no s’ acabarà mai, com la meva part de mi que sempre és el vertigen hipnòtic i verd, infinit, cura. Dona. Seu i digues la paraula u, la dos, la tres.... Fins que no puguis parar. No li busquis significat. Ja s’ ha fet als diccionaris. Fes com si tu no hi fossis però sàpigues que escups el vi que s’ ha de beure l’ altre.

I només n’ hi ha mil. O sis. queda esquizofrènix tres? No m’ agraden les etiquetes perquè rasquen tot el putu estiu a l’ esquena i quan decideixes tallar-la ja fot set anys que torna a fer fred. Osti el superjò, ha tingut la Nàusea! La Kriptonita. Però jo era del Mazinger Z! I del Tom Sawyer...

No pot haver-hi realitat. Si no, on has estat tant temps? I ara, on pares? No pots parar. Te n’ has anat de veritat (recordatori: no ensenyar al psiquiatra. És perillós. Molt. El psiquiatre mata sentiments i més. Matar sentiments, sensacions? I de què està feta la vida? Mata vides el putu assassí. Droga als nens amb amfetamines perquè parin atenció al que diu el professor! La follia extrema regna en ell. Seu gras en un despatx d’ hipopòtam i et destrossa la vida, au...Deixa de ser, que no t’ agrada ser...A ningú ens agrada...Ai pobret, té aquestes, aquestes i aquestes merdes, no fan res. Llavors per què les vull? Les vols perquè les necessites. Sóc l’ amo del teu cervell. Tranquil. Molt, però Et desenganxarà la seva mare!!! Mitja vida meva no és res. I els altres? Aquí, com el Leopoldo María Panero, em pregunto pessimista sí això serà mai llegit. La vanitat. L’ ego. Narcís el terrible. Aquest és l’ enemic. I la plata. Vull anar al bosc a viure en un forat, faré foc per coure les feres que em mengi i no em veureu mai més. Mai més? Prohibit viure al bosc. Prohibit fer foc al bosc. Prohibit tocar feres. Prohibit matar aliments. Prohibit no ser ningú. Prohibit tot. Torna i paga. Pots anar a la presó o al manicomi. Paga a tot arreu.

L’ animal que sóc no pot entendre. A l’ animal que sóc no li cap al cor el comportament humà. Hi ha un nen dient que res és de ningú i li passa l’ exercit per sobre venent papes fregides de plàstic (Brainstorming?) No sé idiomes. Faig l’ indiu.

Recordo al meu pare explicant-me alegre que quan era petit havia vist una pel•lícula on els indius van guanyar als americans. I tots dos rèiem perquè havien guanyat els bons.

Jo em continuo guiant pels xamans, esperits de les feres ancestres, mags de la cerimònia de pintar-se el símbol i fumar la pipa de la pau...Sempre he viscut en ells...Sóc un d’ells.

I seré jo qui matarà al xèrif.

griFOLL

4.5.11

casserrespoblepoema

flor u, de grifoll

qui orquídia passa, any empeny

griFOLL

4.5.11

TALL, de Blanca Llum Vidal

http://poeticacrapulistica.blogspot.com/2011/02/blanca-llum-vidal-ja-arreu-el-seu-nou.html

 

d' "el pèsol negre", numero 51 (febrer-març de l' 11)