Nosaltres, que
hem respirat dins ventres
color de vi
negre, increïbles, que enCAR-a-
nem ebris. No era
prou bella la (g)ruta dels
rius, teníem més
set, més pecat que originals:
l’ infern
possessiu : més i més, mes de què?
Mil, milers, tot,
infinit. Volíem ser déus, nom
d’ or, pedra
filosofal. Així que van venir les arts
a arruïnar-les, i
vam alçar palaus perquè
s’ havia d’
ensorrar desert, colgar l’ oasi; -no
ens el
prenguessin... Nosaltres, que érem
d’ estrofes amb
gel i llimona, de llum sen-
cera, de menta
oberts, nòmades d’ esperit
fins als peus,
sense fàbriques ni farmàcies
ni culpes ni
jutges ni Lamotrigina ni Freud,
sense
arcàngels...Nosaltres, parits a crits,
que udolàvem, que
no ens reuníem, ens trobàvem
i tocàvem, i rèiem,
i buscàvem, i el fred ens dava
potes fermes, i
la gana ulls d’ àliga...l’ olfacte
s’ allisava com
una serpent, saltava i
s’ empassava la
poma sencera; fèiem pintures
de pau a les
coves, dansàvem amb l’ ànsia
perduda dels
morts sense creus ni no creus,
sense yangs ni
gin tònics. Amb fangs diferents,
pols de sol i
carbons...Nosaltres, trobats
no per sort ni
per això, descoberts per l’ Amor
i tornats, a la
festa infinita que no va per aquí,
que no(n) n’
ava...Era un altre camí.
griFOLL
10.2.14
casserrespoblepoema
