Seguidores

sábado, 19 de mayo de 2012

CORRESPONDÈNCIA, d' ALEIX CORT sobre les darreres pintures de griFOLL. MIL i + Gràcies!!!




CORRESPONDÈNCIA



                                                                                                                                                              A Josep Grifoll



El seu cap era ple de noies nues i bufons amb barrets de picarols quan enretirà una grenya que li queia sobre el rostre i les seves nines s’eixamplaren de forma perillosa. Va ésser un gest instintiu però de conseqüències impensables. Fins aquell moment, s’havia esforçat a intentar demostrar que la intel.ligència era sexy, i que les onades provocades per les pedres més petites recordaven el naixement de l’univers. Per demostrar-ho, no li havia fet res empaitar noies de llargs cabells amb els pinzells, ajudar-les a capbussar-se en colors de mar precedides per una contel.lació de bombolletes que eren pensaments, i robar-les un petó quan estaven despistades. Tampoc, penjar dimoniets savis i juganers de les boles de Nadal, ni construir perfils que eren un únic perfil amb tipografies que es podien llegir de cap per avall. Sabia que la informació no implica coneixement però que permet compartir-lo, i que és fàcil que un somni es perverteixi, especialment, després de parlar amb Blancaneus i suportar el plor dels set bessons d’un príncep blau i fugitiu. Tot això sabia quan obrí els ulls i s’adonà que era en un bosc d’arbres pintats amb guix i sol, i que la ferida que tenia en una mà li cremava. L’aire era buit de sons en aquells moments però li semblà que, entre les fulles, cel amunt, un aligot competia amb una cadira en un vol absurd. Va ésser llavors, de sobte i sense saber ben bé per què, que s’adonà que el món seguiria donant voltes quan el seus cabells deixessin d’ocupar vinyetes que no li corresponien, que en aquell bosc d’escorces emblanquinades per les seves mans, el cel seguiria essent cel quan el seu pinzell d’adormís, així és que es deixà d’històries i decidí seguir fent el que sabia fer per desafiar el temps fins a l’últim dels dies. Amb una mica d’humor, això sí. I una mica també de tendresa. Noies, bufons, colors i paraules correspondrien al seu amor no deixant-lo mai sol.



Aleix Cort.