COM EL SILENCI (J.Grifoll). Il.lustració: Edu.

Sec al teu costat sense que tu em vegis.
Em dones tanta pau com la que a tu mateixa et negues.

Però ara fes,
i jo seré les teves ales
i el teu vent. Serà senzill.
N´és tan tot de senzill:
una clau que t´obre la porta de casa,
aquest dia que és encara sempre avui…

Tot que,
quan una pedra et faci mal al peu, aixeca´l:
no hi serà quan el tornis a abaixar. També camino amb tu
quan menys t´ho penses,
perque avui sóc un àngel,
i en aquest dia que és sempre avui
continuare sent el teu àngel
fins que el teu plomatge ja sigui més fort que el meu,
quan les paral.leles se´ns dispersin
i la lluna t´emboliqui amb remolins de llum.

I hauré tingut la millor feina del món en aquesta vida:
la d´haver estat el teu àngel,
quan no pugui dir-te més que gràcies
i el meu batec és quedi amb tu,
mentre tu reps a un nen que plora
perque no troba casa seva i et fas clau
o no sap quin dia és festa grossa i tu l´hi mostres
el calendari de cada dia.

No et pots imaginar com n´és de meravellòs
ser aquest teu àngel i ser fort amb tu, brillant com tu
sense quedar-se sols amb els principis,
que se´ns escolti tan amunt com el silenci…

D´olors (petò de postguerra)

petó de postguerra

M’acosto, ara ja, desarmada de vergonya
com si fos el gat que ens estripa aquesta carta de metralla
i escriure el xàfec d’una vida no viscuda,

segueixo sent el mateix dubte on escollir,
amb extingida lucidesa,
un irreal tan fora de morals que desterra la por d’aquests que som
que després de tot encara lluiten,

aquests que s’estimen d’estimar-se amb la fam de la postguerra,
vencedors o vençuts,
tan se val,
seguim sent l’ànima d’aquells que en van ser víctimes

i entre aquest udol de por que ve al capvespre,
en sabem encara de saber-ne,
d’alimentar-nos l’un de l’altre,

que l’un és el pa de cada dia,
que l’altre l’aliment desmesurat d’una carícia,
fins cada cos es descanvia,

de pell a pell que sumen
i on tot encara hi resta,

com ara dues boques en la bandera del soldat que vam ser un dia;
i dibuixen, ja sense mans (que ni això ens cal),
aquest petó
que borra de la història allò que els altres
van entendre i batejar amb el nom de guerra,

que no va ser-ne pas la nostra,
que si vam aprendre a disparar, va ser aquest verb
que no és de conjugar sinó de fer-ne.

D’olors al 5 de desembre del 2007