“es tan poco en
el fondo
porque en el
fondo es todo”
Julio Cortázar.
SENZA MISURA
Do’ m va, fem-nos
navalla,
tinguem-nos i no,
on no ets?
‘nem pel camí de
la tarda
encara albes
radiants collint poemes
vorejant vells rius,
transfigurats
en llum, passem junts,
examinem
la terra,
perforem les pròpies ombres
sense somni. Ni
ens ocultem ni fugim:
verds volem verds.
La carn, la fulla,
i els fums que
ens somien. ‘Nem,
‘nem a collir
versos, amiga cansada
de viure, ja
està, ja ha passat, amiga
estimada, llorona, diana, urania, minerva,
lilith, iris, maria,
afrodita, paraula cansada,
gastada; un jonc,
el del dèbil perfum
i la rosa hiperbòlica
inclAnada al teu aire; mira:
fulletes que et
creixen dilatant la immensitat
del llibre dels
vius amamantrats d’ ooooms
d’ haaaams, d’
aaaaaaaais, d’ himnes
a ritme de shauro
amb tambors ximudumbànics,
mivirivis
adagiant allegrettos en clau dinàmica,
fortíssima,
precipitata, senza misura! Endocrinae, endocrinae!
Ja ha passat. Ens
creuem amb Corbière i Verlaine. Tots dos morts
s’ envegen els
bigotis, beuen verds i l’ amarg tròpic;
asseguts sobre la
pedra negra, riuen lliures. L’ Émile
diu que l’ Artaud
i el Panero –el Leopoldo María-
s’ estimen, i els
hi fa poemes. Ells es fan el boig, el leru liru.
T’ agrada veure
el què, el camí inventat?
Ja no estic tan
cansada, s’ està bé aquí al mig.
Villooooooon!
Allegretto vivace passa encés, inspirat,
molt poc andante.
Quan dormim, ens surt del cap
una tulipa, dues
vegades tres tritons, quatre
crisantems, cinc
ciris cremats fets cendra, sis
rams d’ amor amb
ales que suem. Bacus ens rega
els onirismes. Ens
cau la baba, és la més roja:
fruita entre les
dents d’ haver sopat pels arbres.
Aquest camí, en
aquest, aquí, dormim damunt
la terra u fins
la selva inextingible que REM-
enen ulls amunt i
avall en fase piratA. Je t’aime.
Je t’ aime. La
música i la mosca del silenci. De nit
sembla que
plogui: no: és l’ home Pollock damunt
la tapa que ens
tapa. ( Els maten a tots! A tots!
Per Sant Joan
sense creu : fogueres de dòlars!)
No sé pas coma, d’
anar... anar de ‘ nar, de ‘na, des-
Gràcies. No són
concebudes. En mort seva.
De nom, sigui la
guerra amb vostè. Tota, germà.
Ara ja ets gran,
només has de ser el millor en tot:
trepitja a qui
calgui. Electroxoca’ ls!
-Jo tampoc vull
tornar amb els homes.
NostraDóna’ m la
mà, ‘nem munts amunt...
Aquest matí,
abans de sortir, bullim juscall, prenem el pa,
esmorzem. És bell
el sol si et toca a tu, no com la loteria,
és bell he dit.
Mirar-te és bell, quan rius i els ulls se’ t fan com xics
és bell. Quan
reparteixes el pa i parlem esverats amb la boca plena
és bell. Quan
puges el volum, quan xiuxiueges és bell. Quan som lluny,
enlloc, arreu, és
bell. L’ amor. L’ amor i la follia és pura química:
mesclats formen
el paradís. El paradís dura una mil·lèsima de segon
i és etern. No hi
ha temps de pensar, per això l’ és. Esmorzar bé.
Passar-te un dit
pel llavi, robar-te una molla d’ amor i tornar-te-la
fent-nos petons
de mel de roure color d’ ulls vivíssims. Per ‘na bé
mai els uríes de
tancar- faig fent l’ avisa-ocells. Anem tirant:
peus enllà, pedres
al riu, troncs al cel. Salvats!
Nosaltres ja no
hi som.
griFOLL