Seguidores

sábado, 21 de diciembre de 2013

ENRIC CASASSES : poemàs-manifest



aquest poema de
LES MEVES UNIVERSITATS
es diu
MANIFEST PER UNA POESIA SOCIAL
i el seu títol és
QUI'T VA MATRICULAR!


m’he fet una casa d’aire amb l’alè
–amb l’alè? –sí, amb l’alè:
m’he fet una casa d’aire amb l’alè
sense base
i s’hi pot viure a dins,
he fet un món amb mots
... és aquest d’ara
que trepitgem,


he fet amb aire amb mots un món
amb forma de bombolla
que va surant,
va rodolant
... la terra


he fet un món amb mots que sura,
vola,
no té base
i s’hi pot viure a dins
però moltes nits em quedo a la taverna
... hi estic matriculat ...



Enric Casasses

miércoles, 4 de diciembre de 2013

Desfermem les Bèsties







S’obre un sobre de plàstic i en surt un pòster. Es desplega. Per una banda apareix la imatge d’un autor universal de mirada inquieta. En blanc i negre, un retrat. Per l’altra, hi ha fragments de la seva obra escampats pel DIN-A1 blanc. En català, traduïts per un poeta actual. És literatura per penjar a la paret.

Bèsties és la nova col·lecció que ens atrevim a desfermar Edicions Poncianes. És l’aposta per autors d'obra imprescindible, una tria de fragments –pòstums, inèdits, oblidats– en un format que defuig la parcel·lació paginada per projectar en un sol llenç el sentit unitari que emana dels fragments. Les acompanya una portada que inclou un pròleg del traductor, que contextualitza el perquè de la tria i ens situa l’autor.

Si des del principi hem estat il·lusionats amb aquest projecte per la frescor i la potència que hi intuíem, ara que ja tenim els pòsters a les mans estem del tot entusiasmats; han quedat brutals. Els primers Bèsties seran ben aviat als nostres punts de venda, si es deixen domesticar:

Samuel Beckett, traduït per Gabriel Ventura; Marguerite Duras, traduïda per Blancallum Vidal i Arnau Pons; Pier Paolo Pasolini, traduït per Francesc Gelonch i Lucia Pietrelli, i Stéphane Mallarmé, traduït per Marc Rovira.


El proper dijous 12 de desembre presentarem les Bèsties a la Sala Mercaders 15. Exhibició, lectura dels traductors i itinerància en un espai d’un altre temps.
Gaudiu de les troballes, la galeria és oberta.

  • Lloc: C/ Mercaders 15 (a dos minuts de L4 Jaume I).
  • Hora: a partir de les 19:30 h.
  • Entrada gratuïta.

Edicions Poncianes

Associació Joan Ponç
667154565
C/ Acàcies, 15
Barcelona 08027

viernes, 29 de noviembre de 2013

TRANSAMOR, de Blanca Llum



TRANSAMOR

De cop un ocell a les mans.
De cop un ocell d’ales immenses
que s’estarrufa i que s’arrup
perquè li paris la llengua i li donis llavors.
De cop un ocell de cos petit i ànima nua.
De cop un ocell que diu, que no diu,
que li diguis que mira, que el sol estrany
té molta pena i la pena canvia
i la pena es transforma —es tradueix
de pena a més pena o de pena a finestra
i de finestra a les mans que, dins les mans,
se’n venen endins —fins al cor d’una idea:
ara que hi ets i que no et llegirem fins el coll,
dimoni d’àngel, aquell resquill de paranoia
que se’m fica pels ossos i que em parla de lluny
de llavors estrellades i de capir una magrana.
Llavors de món, de transamor i del pinyol
encerclat de lletra antiga i de lletra que neix.
De cop a les mans que eren de foc i eren tan buides.
De cop el foc que continua fent brasa
i preguntar-te cap a on vas i amb què tremoles:
i és amb tu. Amb tu que ets l’enyor que rapinya
i l’espelma nuada i la volta impossible de l’ombra.
Amb tu que ets en tu exagerant-me i refent-te.
Amb tu que ets en mi extravagant-te i dient-me.
Amb tu que cercàvem l’ocell
que ara tenim a les mans
i que ens talmuda la nit
i que ens ha dit que l’arca és el mot
i el diluvi nosaltres.

Blanca Llum,.-

27 de novembre del 2013

lunes, 25 de noviembre de 2013

TOCS, de griFOLL




“La primera ventaja, es que cuando el cuento llega al final, no se acaba.
Sino que se cae por un agujero. Y el cuento reaparece a mitad del cuento.
Esta es la segunda ventaja, y la más grande. Que desde aquí se le puede
cambiar el rumbo.”
Julio Medem. ( Lucia y el Sexo)


TOCS

primera part

Neixen imatges, imatges que segellen l’ ull
hi són parides, hi excaven amb potencia,
torren el blanc i n’ estoven la teia.

Quan ja és tard o massa d’ hora, veure-li
el truc. I tocar-lo. Tocar el truc i a tornar-hi.
Te tacte de trompa de Farlopi, la (ga)Nàpia.

La boca, a sota, s’ hi aboca, s’ hi penja de llavis,
murmura, salta a la corda amb la llengua,
esquitxa, busca altres boques per ficar-hi la cua.

Rodo per la teva galta, vinc del fred als pòmuls,
aquí és més tou, diu l’ excursionista ara al teu rostre,
fent nit a la vall que s’ escapa a tocar-te l’ orella.

Un ram de cabells, abans de fer oïda, s’ enlairen.
S’ omple d’ olor de lianes, verdes, densos eixams
regalimen l’ espai que t’ ocupo, em travessen, m’ hipnotitzen.

Baixo a encerar-me a l’ orella que no tallarem
i pujo carregat d’ espelmes. Ja reies.
Pots obrir un moment la boca, que tinc els mistos a l’ ullal?, demano.

Podria estar segles mirant les teves celles
com van xerrant dissimuladament.
Són els gestos. És moviment...

I pel cap m’ hi perdo:
baixo envelat per la nuca fent-me el tobogan
fins el primer clot de l’ esquena si m’ atura i no hi ha qui.


segona part

És anèmia anímica, va dictaminar-me l’ home sens paladar.
«Retrocedeix mil i una vides, sempre és el mateix rostre, no ho veus?»
Recorda’ t amb banya, quan li poses ets
tu. ( Nota: si em passes per l’ esquena, dóna’ m corda).

tercera part

I tot plegat per dir-me que em salvis de mi, a mi.
No entenc per què, jo només buscava un lloc per dormir.

No m’ ho valc, em diran.
Cabrons, això és posar preu a les persones.

Exemple de que cada part del cos te la seva funció especifica:
Cap: el cap.

Si dic que me’ n vaig per les rames, vull dir pels braços,
vull dir les cames...

Només sóc un feix de glòbuls rojos passant per aquí.

griFOLL
25.11.13

casserrespoblepoema

domingo, 3 de noviembre de 2013

JULIO CORTÁZAR. RAYUELA, cap. 7 toco tu boca

http://www.youtube.com/v/rmfiW47b7H8?version=3&autohide=1&autoplay=1&autohide=1&showinfo=1&feature=share&attribution_tag=SyWO7-URM7Wgu0Q2ouedVA

martes, 15 de octubre de 2013

JOC D’ IGUALAR, griFOLL


Fer-hi joc, joc d’ igualar,
que una foguera de mascares ens inundi,
que el vent disposi, tombi pedestals i tombi.

griFOLL

15.10.13

PUNXÓ, griFOLL


Sortint del nom de cada cosa, foradant-hi,
trobar-se-les de front que és rostre a cara.
Que si ens atabalem sigui per pròpia experiència.
L’ home és el perill i n’ és la flor mig enterrada.

griFOLL
15.10.13

casserrespoblepoema

sábado, 28 de septiembre de 2013

PEDRA NEGRA, AQUELLA, de griFOLL

De pedra partida, la que tremola
i és una llavor, jo l’ hi tinc. L’ hi tinc
a propòsit, entrada per l’ ull. Negra
com recordar que coneix la Pantera
i ha contemplat el Lleó. Desèrtica
pedra Troiana i més, encara més endins,
volcànic aglà de les dinamites daurades
fogueres altes dins el crani, res l’ apaga,
res l’ apagui, no hi haurà més llum en segles,
pedra que sagnes o vesses, quins vins, quines
metzines d’ engarrotar-me tot, tan lúcides?
Pedra que he pres, que vaig prendre, follia
a cara i creu.

griFOLL


griFOLL : TERRA


Torno anant-me’ n: rels i herba;
surto d’ un pinyol amb set de tot
i sento “terra”.


griFOLL

viernes, 27 de septiembre de 2013

griFOLL DÉU ÉS AL REVÉS

“Estic a punt per anar a qualsevol lloc
estic a punt per desaparèixer
en la meva pròpia desfilada”
Bob Dylan



“Res és real fins que s'experimenta”
John Keats



“Contra tota opinió, no són els pintors
sinó els espectadors els que fan els quadres”
Marcel Duchamp


DÉU ÉS AL REVÉS




Sols qui empren un viatge llamps de dins endins
sabrà saciar la set dels móns de fora, qui domini
sense que domini venus i mercuris, sols qui hi bufi
desmesures i s’ hi banyi, amb les follies i les bruixes,
caci al vol visions de la fetilleria més ancestre, certa
com un bri de cànem, tindrà la fe que li darà la imatge
de la bellesa -i única-, l’ honra de contemplar-la en vida.
La bellesa és una mossegada a l’ ànima i és un orgasme
d’ ectoplasma a l’ altra banda de la lluna a tot eclipsi,
déus i diables en perpetuïtat d’ un aquelarre sense temps;
el temps se’ l menja l’ home. I l’ home és cec. Sols qui gosi
perdre-hi ossos i, en el retorn, la captivitat que és l’ absència,
la més alta estranyesa, enyor de morts, de tots els morts
mil·lenaris enyorant viure i ho pugui suportar, que miri.
Sols qui observi fins arribar al ritme causal d’ allò
que és observat, ho veurà. Sols qui no desatengui la follia
que ens és part, existirà. Sols qui comprengui que tota salvació
resideix en la imaginació, aprendrà. Sols a qui no li importi
perdre i se la jugui i fugi del ramat, i faci d’ intuir la brúixola
més certa. Sols qui, a mesura que s’ enveli, guanyi en ballar-la,
dansi la dansa quan en toquen una altra, es descarrili afamat,
salti pel barranc més abismal, volarà. Sols qui mori emprenyat
amb la mort serà ressuscitat. Sols “qui no accepti l’ esperit plantejat”,
qui no es conformi amb “el llenguatge de les paraules”.
Sols qui arribi a “ser espantós, serà bell”, coneixerà la bellesa,
que és ser-la, que és veure-la, que és haver-la vist, conegut. Imatge
de les imatges, jeroglífic exacte del caos precís penetrant-te
baix l’ efecte a la sang fins els caps
de la flor sagrada que neix on hi deixa l’ esperma
el penjat, lucidesa in extremis. Sols aquí, qui comprengui
que la comprensió no té res de comprensible,- ni li cal-,
que s’ és o no s’és i tot és misteriós o res ho és. Sols qui, de sobte,
una nit qualsevol o el dia menys pensat descobreix que tot és mentida
i s’ hi posa a jugar:
Comença el joc i és borrós, hi ha molta llum dins les coses, les eleva
d’ esperit. Per exemple sóc enmig d’ uns boixos espessíssims
on hi passa un rierol d’ aigua molt neta, hi ha molsa, sembla que es mogui,
no és plana per sota, em pregunto de qui deu ser la pell i a sobre de quina
bestia o cosa viva puc ser. Ni un instant, em faig xic, caic al riu i em surten rels,
moltes, i de pressa, llarguíssimes. Recorro el planeta, l’ abraço, és calent
però sent fred. Plorem junts, tan junts. La terra, els oceans, la nit i el dia i jo
som una sola cosa, una pilota de molsa i rels enmig del cosmos infinit. O
també, per exemple, quan –depèn de l’ Absurd, Absurd entitat, dic- descobreixo
que se m’ obre un tall blau cel al braç, fa un cop de llums i torno. Però no,
ja no torno jo. Qui hi va no torna. En torna un altre. I cada volta que en torna
és l’ altre, l’ altre, com tot però conscient d’ aquesta bogeria salvatge, foll
d’ amor per fondre’ s amb tot, amb tothom, foll fins l’ Olimp...
Hi jugo des què en sé: deixar-se anar... I prossegueixo ( va, que em faig el serio J
Déu és un atac de riure.
Déu és una planta i una pedra amb una serp a sota amb sotana que pica.
Déu no para d’ explicar-t’ ho, però tu vols paraules.
Déu és si agafes la terra amb els punys i n’ ensumes la força.
Déu, buscat, és déu que acabes de desfer. Dit, assenyalat, tot déu anul·la a déu.
Déu és al revés. Per exemple ( venint dels boixos d’ abans): Tot és borrós, el món
i tu –i jo- som una pilota de molsa enmig de l’ univers, molsa càlida
i rels, rius, oceans; i l’ univers és rodolar-hi! Moltes pilotes de molsa
baixen boges per la vall del bosc de quan érem petits i tots els nens
d’ ahir, d’ avui i per tornar, correm rient al darrera. Déu és això.
La vall no s’ acaba i ens mirem entre nosaltres i les osties que ens fotem
són l’ ostia. Aquestes osties són més hòsties que les hòsties, són nens rient
que mai es trenquen a la vall del cosmos. I és veritat: no es pot estar trist,
rius. Només es pot estar trist com un nen quan n’ està, la resta és imposat! Déu,
Déu és deliri, desconeixença absoluta, dígue-li viatge, cançó, cantonada amb xaman,
bosc amunt sota la pedregada menjant bolets, desmuntant vaques, finestres
cap a altres realitats, collir les herbes pel reuma, entrar a la granja de pungons
de les formigues a mamar, tornar-se fera. Esdevenir, en el big bang, el mamífer primer,
l’ udol més vell que encara ressona i el pots sentir el tens a dins es diu Vida,
es diu Déu, es diu Tot, es diu Res, és l’ Amor i no l’ és, és un negoci, és un pardal,
és la falòrnia, la CIA, una cafetera exprés, una visió, una tripada, el senyor, és una gràcia,
un bolet barrufet, un bigoti que el mata, llibres i llibres, una sargantana, la de l’ Anna,
la de Ses Illes i la del Roc de la Mel...Prosseguir sempre (qui no plora no mama: pessiga’ t,
arranca’ t un pèl púbic o imita a Rimbaud. Si vols anar-hi,
si enlloc vols anar i de tot arreu fugir, pots fer-ne una cançó: de buscar). Prosseguir
com una mala cosa, que vindrà la mort i tots tindrem la cara del Pavese. Prosseguir
buscant. No importa el què, el “què” és un tot, és Tot. Tot concentrat, fusionat en
un punt il·limitat que t’ hi inclou. La imatge, la “cosa”, el “misteri”, la gràcia i la “gràcia
divina” i la que no.
Prosseguir, que cada passa és un nyac més a la rosca mental de la imaginació.
Prosseguir, moure peces, fer invents, resoldre jeroglífics, jugar a escacs amb els morts.
Prosseguir, que tot això que veus no hi és, ve a ser del revés i ramificat, molt més profund.
Prosseguir. Només prosseguint fem més dèbil la barrera entre la vida i la mort, entre l’ home
I l’ amor. Prosseguim, que estem fent el “moment”. El “moment”
ens que vius i morts ens trobarem i fundarem l’ amor, al fusionar-nos.
Prosseguim, el “moment” en que crearem i serem déu, que no és mort,
és que encara ha de néixer, l’ hem de fer prosseguint. Prosseguint, hi ha mil i un llocs
on agafar-se, tan li val si són certs, res ho és, no pas encara o només sí, prosseguir.
Prosseguir començant des de qualsevol mentida i amunt, fer-la grossa, vici, filia,
necessitat, religió, etcètera. I aquí, rebolcar-s’ hi, quedar-s’ hi enganxat.
Prosseguir, aquesta és la missió i aquest és el sentit i cap ni fora d’ aquests és menys cert
ni més fals. Si tot roda, si tot va cap al mateix lloc, si sols hi ha una sola cosa:
Prosseguir. Prosseguir és fer l’ amor, fer l’ amor és fer a déu, déu és amor fet,
en pausa fent fora el temps, l’ espai...hi deixa la suspensió. Déu és amor en suspensió.
L’ amor en suspensió és tot el què ha arribat a ser-ho prosseguint quan fa l’ udol.
El sents? Esborra-ho tot i sols escolta, jo no existeixo, només prossegueix escoltant.
Sents qui ets? On? Ho sents de veritat? Jo no existeixo, ja t’ ho he dit. On diries que ets?
Saps de què formes part? Saps quin és el teu nom?
Podries resistir-ho?  No m’ escoltis. La veu és en tu.



griFOLL
27.09.2013

casserrespoblepoema

domingo, 22 de septiembre de 2013

griFOLL DES DE DINS D’ UNA GOTERA

“¿Seré yo el último mamífero?”
Jesus Lizano

 DES DE DINS D'UNA GOTERA 

Nu vidre, ulls al món: l’ encontre de l’ home
amb els homes. Tu què vas veure? destins?
presencia? cos que et limita? paisatge?
( m’ aparto del full, mar agitada, i t’ observo),
véns i vas amb peus tristos; jo vull dónar-me’ t,
ser teu, cosa teva dic, prô demano: sóc l’ ego
is més, tot paüra, remot, reviscut, per llençar...
Prô on vols anar?, dius.
-Amb les pedres, quiets, allà on no en tingui la culpa.-
-No hi ha camins. ‘Nem.-
S’ ha d’ estar atent, intuir. Molt atent: tot es mou
tan de pressa que pot semblar quiet com un món
fet de temps. Existeixes? Tinc molta por. No dius res.
Esbarzers. Mengem mores: paladars tenyits i set.
-És inevitable la tristesa.- Seus, els teus peus tristos
a la font. Bevem i ens regalima un raig de vida, dos,
més (fan mandíbula fins la barbeta cercant un cau,
dos muscles, piga o pèl on arremolinar-se),
ens eixuguem amb la màniga, osía l’ avantbraç.
Després del pas de sis falciots, seguim. Passen mil anys.
Estic més bé, dic. Jo també, mira! Els teus peus riuen.
Una musaranya els hi regala pessigolles. Gràcies.
Jo també. Des de sota la Xicranda borda, fonoll roig
i algunes Escabioses que ens miren baixant dels Rasos,
dient que rodolem, que rodolem, que no perdem els jocs,
s’ enfila el primer vers del poema que cercàvem
ignorant-ho. Al costat tot d’ Ulmus, Jonca Canina, Brolles
Hirsutes, Satrapies d’ aigua, bardisses multiflora...
Ens hi llencem. ( Per això serveixen els poemes-
que no la poesia-, per a desarmar tristeses).
Dius que ens vam començar a moure usant
la poca fe que ens quedava, que com és
que ara ens en sobri. I que si la podem repartir,
oferir, dar-li a algú. I jo no tinc respostes
prô m’ agrada tant escoltar-te. I també dius
que ens estem despertant, que per això
feia tant que dormíem, ens preparàvem. I
que tots aquells malsons eren batalles
que ens hi duien. Que qui no es desperta cansat
és que les deu haver perdut o no lluitat, per això
no s’ acaba mai de despertar en tot el dia, en la vida,
en l’ existència, en l’etcètera.
Segueixes, prô ( canviant el compàs): que cada vegada
t’ ho creus més, que el què ens nodreix és el mateix
que ens destrueix ( tatoo angelina jolie, també és bo
llegir-la) i viceversa. I que et tatuaràs tota l’ esquena
amb faltes d’ ortografia ( que tampoc existeixen),
perquè els “errors” són personals i intransferibles,
els errors són originals i originaris, l’ art ve dels errors,
en surt. L’ home és un error, ha de fer errors, meravellosos
errors, si fes perfeccions no les entendria. Dius, dius, dius.
M’ agrades, m’ agrada, regràcies. Detalls d’ una sargantana
a part ( parint)  allà a la vora, et-em preguntes al vent:
i sí déu meu teu seu, què, mira, i m’ assenyales al xic rèptil
i a l’ amfibi: uada! un tòtil. Sempre en passen. Depèn de com
cau la llum dins les coses, les coses són unes altres.
Al no existir, ja passa. Passa un trencalós i li riem cridant
que no som el dinar, s’ emprenya, fa mesos que no menja
i mira que arriba a ser lleig i trinxeraire. Llença cabres
pels barrancs. I no és perillós per a l’ home? Si et cau
la cabra a sobre! ( No em tornis mai més al manicomi,
tots els poemes són fugir-ne, més ja no ho puc dir, cridar
d’ altra manera més efervescent que jo conega).
Sí, hi ha de tot aquí, però sempre és fugir, no només
per covardia, sinó i sobretot per escapar-se de tanta
hipocresia, és indigerible, podreix, fa malbé, malalties!
Al mercat hi ha de tot, sí: budisme, hinduisme, cristianisme,
gnosticisme, classicisme, capitalisme, nazisme, judaisme,
narcisisme, nacionalisme, pomes, peres i rellotges gegants,
prô ni que ho compris, només ho tens. Ho tens, no és tu,
vull dir. I tria! I remena, que el que no mata és mentida!
Tu creus que tenim alguna missió?
Sí. La meva és ‘na amb-on tu.
Nooooo; no val!
Sí, crec que sí, prô no sé quina. I tu?
Genial! Juguem?
Juguem, ha! Juguem sempre més!
( si algun vers et varia, per ínfim que sia, l’ estat animós, traça-hi un traç)
Imatges del joc ( verborrea: medicamentosa):
En la tarda que envaeix, no pensis res, avancen roges llums
cap als endintres nostres, escalfen i acaricien, no es descuiden
ni una cèl·lula, ni un àtom, ni un quart de quark: són d’ amor.
(quan hom es creu faltat d’ amor, que en doni més del que
en pugui rebre, va dir el comerciant savi, savi prô comerciant
mentre comerciava, que ho era i no se’ n sabia estar, mira.)
Així los cossos càlids sobre l’ herba, entre bardisses multiflora
tope kitsch si vols i brillant tot i posa-li  una banda sonora
més que cursi però és que l’ enamorament i la lisèrgia, no són
lo mateix: endògena o exògena, prô iguals?
(Què fa la por? Diu mentides.)
Dos cossos de pólvora com una espeteguera de petard’ us
màgico-rituals el dia de la festa als déus de la follia uni vers
al alts dalt l’ altar ( que no n’ hi ha) volant, gira-volant
l’ un pel damunt de sota l’ aire just de l’ altre, cargolats
en vol, tombant, lliscant sense tocar cap terra ni res més,
fent una dansa en l’ aire tancant-se en ella mateixa
i expandint-se al mateix temps, com a batecs, lents batecs
de llum encesa roja suant jocs d’ aire giragonsant-ho tot
fins rebregar la medul·la, pells de gallina elèctriques
i gens estàtics súper pessigolles de les bones que enrampen
a la nuca, als mugrons, a les ungles; quan et sents els cabells,
saps aquella sensació? Sí, i que els sexes bateguen
prô ni recordes que tens cos...
Capítol dos o segon(s):
Quan res ens vingui d’ aquí...
D’ on?
És un dir, prô a punt de ser un fet.
La llibertat?
La vols? Podries?
No la vull, encara no. Hi ha coses que m’ agraden. Tu, això,
recordar l’ olor del cafè, del pa acabat de fer, la saliva,
aixecar rocs a veure què hi ha, tastar flors diferents
a veure què passa, mirar-te quan em mires, mirar-te
quan no em veus, olorar-te, que, siguem on siguem,
seguem a la darrera fila, a la darrera pedra, a l’ amagatall
més secret de tot el (des)comtat, aquests defores tan
de fora, tot és nou a cada peu o cop d’ ull mínim. Sí,
això m’ agrada. Que les cases siguin pedres, que les rels
s’ enfilin dalt dels arbres i les copes siguin sempre plenes,
afruitades, amb nius i ocells cridaners que demanen cucs.
I la mel, la dels alquimistes de l’ altre dia, molt, molt, encara
ens en queda?
Sóc molt petit, encara m’ enyoraria...
Tots som petits.
Jo més!
Sí. Acabes de guanyar. Rius,
molts, amb salmons que van ab m’anivella,
ànimes velles fent l’ amunt dels amunts a fer fills
que després baixaran, faran salat i torna al born.
Té, tasta això.
No em recorda a res.
És que ja som dins l’ ara!
Des de quan?!
Riem segles, sis o tretze, més crec, molt, sí, vaja.
Mal de panxa de riure, i a les galtes ( quan fa?)
Les caço amb la mà. Té, més! D’ Ara ara!
( Atura’t. Juga. Res és. Tot també: paraules de la veu.)
Explica’ m coses, més coses, dic.
Haha hi havia una redada que es comprava l’ escale-
xtric i una pompa enveritable que li deia al seu mir d’ all:
i quina tres orquetes i no sé quants nans són els més
llops? I els nens li passaven un tronc a la bruixa més
malvada del far-west, amunt, molt. Què?
Ja està?
No, no. L’ acabes tu, com tu, lector-visor-visionari A:
Qui ets?
Què sents?
Què saps?
Sóc el què sento quan no ho sé. Si ho sé, només ho sento; i sí,
ho sento, llavors ja no sóc. Encara em dic culpes, perdona.
Sentir “culpa” et ve de demanar tant “perdó”.
Tu, jo, trobats, el món, més coses, el poema, la poesia,
està succeint? La nostra mort és verge?
La nostra mort?
La nostra mort.
Sempre és verge, com la vida. Que reptes bobines? Uf!
Fu.
I la por?
Ahir tenia gust d’ aigua seca a la boca, no la podia obrir,
com si fos un bolet, que no en te. Ahir se’ m va quedar
la mà enganxada entre paraules més mudes que una llengua
sense cos fent salts, els últims, sobre gel. Vaig hivernar
un moment ahir, em feia mal l’ ànima i el reuma del pus
aquell, te’ n recordes? que se me’ n va ‘nar a nedar
a les sangs, doncs hi era, però ara ja visc, mira.
A mi també em vénen filferros al fetge a vegades,
i encara tremolo i vesso cera bullint per les orelles,
les abelles em raspallen els fiblons pels ganglis
i avisen a les serps i als escorpins i a les escopinyes,
aquestes últimes res, prô vénen igual i també
faig hivernacles per dins.
Que ens acostem a la mort?
És que és una roda. Ens hi acostem i ens n’ allunyem.
Ah.
Tot i res som una paradoxa. Saps que és una paradoxa?
No.
Jo tampoc.
Millor.
Dient res es pot dir tot i viceversa, no? És que no és qui diu,
és qui ho rep, com ho fa. De fet, també ho rep el que ho diu.
Tot és rebre per tornar-ho a donar. Rebre i donar. I qui
se n’ encarrega de què les coses vagin allà on han d’ anar?
Ningú, tots, és lo mateix. Hi van, tenen totes les formes,
és com si ni els hi calgués ‘nar-hi. És una paradoxa.
No sé què és.
Jo tampoc. Per això mateix.
Et puc fer un petó?
Es va ficar un roc a la boca: arra gí!
Era un còdol. Proveu-ho, prô no aneu molt enrere que escanyussa
a matar. Morir d’ un petó ja s’ ha fet, sense pedra, prô. Llisa, fa
com una tercera llengua solta, pesada. S’ ha de fer amb ous,
ous de perdiu o d’ oca o d’ estruç o de dinosaure. O li trobes
més sentit al què remou a la gran massa? Quina mena de truita
més xunga, no? passo del revoltijo.
Tens més fe?
No sé en què, prô sí.
La fe vol carn! Haha
La carn vol, vol, volem!
La volem! Volem!
Demà serem absurds, prô demà tampoc existeix i ser absurds
serà està en contacte amb l’ absurd, gran meravella, no?
Total!
Sí, total...Qui ho diu tot això? Qui xerra? De què? De quins?
Ve de l’ home, de quan es troba amb l’ home.
Diu de la soledat, i diu de la por, i també diu l’ amor i la mort, diu
la llibertat i els cossos i el poema i prova de trobar-hi poesia, que hi és,
a fora, que és a dins teu, hi és. Enlloc més.
( ara corre i ho vas a dir als papes, que quan siguis xic
vols ser poeta).


griFOLL
casserrespoblepoema
des de dins d’ una gotera
23.09.13










sábado, 21 de septiembre de 2013

DÓNA’M PAU, de griFOLL


 Dóna’ m pau que això és el viatge,
tot s’ esberla i jo camino entre peus, llibres, fetges i
ulls desorbitats que sé que em poden veure
i no trobem la boca per fer el crit.
Dóna’ m pau, sóc fràgil, d’ una espècie feble
que s’ espanta per tot. Un soroll, una llum,
qualsevol imprevist; i tot ho és, que això
és el viatge. Dóna’ m pau, res més, després
ja m’ espavilo.


griFOLL

AGUANTA LA FELICITAT, de griFOLL


Aguanta la felicitat.
Pots resistir-la
la felicitat? La teva?
No pot existir ni aquesta
ni tanta ceguesa.
I juntes! De la mà!


griFOLL

viernes, 20 de septiembre de 2013

griFOLL, SENZA MISURA

“es tan poco en el fondo
porque en el fondo es todo”
Julio Cortázar.

SENZA MISURA

Do’ m va, fem-nos navalla,
tinguem-nos i no, on no ets?
‘nem pel camí de la tarda
encara albes radiants collint poemes
vorejant vells rius, transfigurats
en llum, passem junts, examinem
la terra, perforem les pròpies ombres
sense somni. Ni ens ocultem ni fugim:
verds volem verds. La carn, la fulla,
i els fums que ens somien. ‘Nem,
‘nem a collir versos, amiga cansada
de viure, ja està, ja ha passat, amiga
estimada, llorona, diana, urania, minerva,
lilith, iris, maria, afrodita, paraula cansada,
gastada; un jonc, el del dèbil perfum
i la rosa hiperbòlica inclAnada al teu aire; mira:
fulletes que et creixen dilatant la immensitat
del llibre dels vius amamantrats d’ ooooms
d’ haaaams, d’ aaaaaaaais, d’ himnes
a ritme de shauro amb tambors ximudumbànics,
mivirivis adagiant allegrettos en clau dinàmica,
fortíssima, precipitata, senza misura! Endocrinae, endocrinae!
Ja ha passat. Ens creuem amb Corbière i Verlaine. Tots dos morts
s’ envegen els bigotis, beuen verds i l’ amarg tròpic;
asseguts sobre la pedra negra, riuen lliures. L’ Émile
diu que l’ Artaud i el Panero –el Leopoldo María-
s’ estimen, i els hi fa poemes. Ells es fan el boig, el leru liru.
T’ agrada veure el què, el camí inventat?
Ja no estic tan cansada, s’ està bé aquí al mig.
Villooooooon! Allegretto vivace passa encés, inspirat,
molt poc andante. Quan dormim, ens surt del cap
una tulipa, dues vegades tres tritons, quatre
crisantems, cinc ciris cremats fets cendra, sis
rams d’ amor amb ales que suem. Bacus ens rega
els onirismes. Ens cau la baba, és la més roja:
fruita entre les dents d’ haver sopat pels arbres.
Aquest camí, en aquest, aquí, dormim damunt
la terra u fins la selva inextingible que REM-
enen ulls amunt i avall en fase piratA. Je t’aime.
Je t’ aime. La música i la mosca del silenci. De nit
sembla que plogui: no: és l’ home Pollock damunt
la tapa que ens tapa. ( Els maten a tots! A tots!
Per Sant Joan sense creu : fogueres de dòlars!)
No sé pas coma, d’ anar... anar de ‘ nar, de ‘na, des-
Gràcies. No són concebudes. En mort seva.
De nom, sigui la guerra amb vostè. Tota, germà.
Ara ja ets gran, només has de ser el millor en tot:
trepitja a qui calgui. Electroxoca’ ls!
-Jo tampoc vull tornar amb els homes.
NostraDóna’ m la mà, ‘nem munts amunt...
Aquest matí, abans de sortir, bullim juscall, prenem el pa,
esmorzem. És bell el sol si et toca a tu, no com la loteria,
és bell he dit. Mirar-te és bell, quan rius i els ulls se’ t fan com xics
és bell. Quan reparteixes el pa i parlem esverats amb la boca plena
és bell. Quan puges el volum, quan xiuxiueges és bell. Quan som lluny,
enlloc, arreu, és bell. L’ amor. L’ amor i la follia és pura química:
mesclats formen el paradís. El paradís dura una mil·lèsima de segon
i és etern. No hi ha temps de pensar, per això l’ és. Esmorzar bé.
Passar-te un dit pel llavi, robar-te una molla d’ amor i tornar-te-la
fent-nos petons de mel de roure color d’ ulls vivíssims. Per ‘na bé
mai els uríes de tancar- faig fent l’ avisa-ocells. Anem tirant:
peus enllà, pedres al riu, troncs al cel. Salvats!
Nosaltres ja no hi som.


griFOLL

viernes, 13 de septiembre de 2013

expo griFOLL: EL PREU LI POSEU VOSALTRES

EL PREU LI POSEU VOSALTRES
( preus de les obres
-expo griFOLL-llibreria4cantons-BERGA. 13 de zetretze del 13. N’ hi ha 13 –de quadres-)

Fa temps vam descobrir que el pa era necessari pel cos, així que ara hi ha establiments on en venen.  Tristament el món encara no ha sabut espavilar-se sense l’ ús del diner i el pa l’ hem de pagar. El pa, però, més bo o no tant, encara te un preu més o menys igual en totes les fleques dels països on ens podem permetre anar amb l’ estomac ple. No hi ha pans que valguin milions. Com ho entendríem si així fos i ho entenguéssim?
Però com que dic el pa, anem al grà, que va (i no va) d’ una altra cosa, la cosa. Si el pa és necessitat pel cos, l’ art ho és per l’ ànima ( esperit, intel·lecte, cor, ment...) Jo ho veig així. Anem necessitats d’ emocions, hi volem música, formes, colors... Poesia, en definitiva. Poesia, deia el Miró, li era la millor paraula per parlar de l’ art sencer, tot ell.
Partint de que ens cal tot, mireu: sortiu de la fleca i ara entreu en una galeria d’ art. Ah! generalitzaré, “jutjaré” i seré molt dolent: A quant van els quadres? Però si són de plàstic, no hi ha esperit que els digereixi. No, no; és que valen un pastón per la firma. Ah! A més, l’ art no és aquí, ni als museus, l’ art l’ has d’ anar a buscar i si en diuen art, ho serà? Tu mateix, no? Però em sembla que no cal dir-hi gran cosa ni afegir-hi més. Vull pensar que la gent no som tant rucs, que sabem que això és un negoci d’ uns quants mafiosos que en aquest cas trafiquen amb quadres però que ho podrien fer amb el què fos. Ha anat així, tu!
Però com que a mi no m’ agrada. I no sols no m’ agrada, és que em fa por que aquesta confusió pugui arribar a ser una pesta que acabi amb l’ art ( art vull dir el dibuix del nano que hi disfruta, el poema que escriu l’ adolescent enamorat, el quadre que pinta el sonat perquè ha vist déu o anava tripat, el tros de fang cuit amb dol que ha ajudat a no suïcidar-se a l’ escultor del pis de sota, la guitarra amb tres cordes a les mans de l’ amic que et posa la pell de gallina...) se m’ ha acudit, ara que tinc una exposició a Berga ( a la llibreria4cantons, passeig indústria, 29) de posar-hi un preu “diferent”( a les obres, dic), un preu-queixa, un preu-tornem-ho a provar, un preu-crec-que-no-anem-bé, un preu, a veure què en penseu, si més no per pensar-hi una mica, si més no perquè a mi m’ agrada i m’ és una necessitat crear, on el resultat ( per a mi, secundari)  pot o no agradar, només faltaria... Creant, un ha de ser fidel a sí mateix i prou, que és molt, opino. Per tant, després de xerrar tela per a no dir res, anunciar que: A QUALSEVOL DELS QUE PASSEU PER L’ EXPOSICIÓ, SI VOLEU UN QUADRE, ANEU I EL COMPREU. I ara ve lo bo, l’ “experiment” : EL PREU LI POSEU VOSALTRES. El què importa és que si us agrada, el tingueu. I no tingueu por, cap. El valor que li doneu és el valor que te. Gràcies.


griFOLL
foto i fotomontatge de Concepció Casas ( la mare que em va parir)