El nostre convidat d’avui ha estat JOSEP GRIFOLL, poeta, pintor, escultor i fotògraf de Casserres, poble poema. S’hi ha pogut escoltar tretze poemes inèdits i anècdotes personals de l’artista plenes de sentiment i humanitat.
Amics, podreu escoltar-lo en directe de dos quarts de vuit a les vuit a ràdio Sant Vicenç de Montalt, a través de les ondes (FM 107.4) o per Internet: http://www.radiosantvicenç.com/escoltar-en-directe/. Tindrà l’al·licient de tretze poemes inèdits i una entrevista.
“Ser una mica bastant boig importa. Riure’s de tot importa. Importa. Portar un llapis a la butxaca importa. Observar.”, diu en un poema en prosa. Artista total que es presenta a si mateix com “un drapaire amateur”, però que tant et pot fer una escultura amb tot allò que ha tret d’un contenidor com una performance amb una taula de planxar i un grapat de forquilles. Ha publicat tres llibres de poesia: En desordre, Dels anys beguts i De paraula. Té un llibre inèdit, Poemes de l’equinocci, amb un pròleg d’Enric Casasses i Blanca Llum Vidal que hem llegit. Segons ell, i ens ho hem de creure, és home de ritualets: “a Paris, vaig aconseguir una miqueta de haixix, molt bo però molt car, en vaig embolicar un trosset i li vaig deixar a sobre la tomba d'en Baudelaire, per lo del seu club dels haixixians i els seus paradisos artificials (...).” Ha fet exposicions a França, Anglaterra i Nord-Amèrica, però també a Casserres, al bosc i a cases abandonades.
Si no podeu per una raó o per una altra escoltar-lo en directe, podreu fer-ho en diferit un parell d’hores després al blog del programa: http://piusmorera.wordpress.com/.
This is the end
Beautiful friend
This is the end
My only friend, the end
Of our elaborate plans, the end
Of everything that stands, the end
No safety or surprise, the end
I'll never look into your eyes...again
Can you picture what will be
So limitless and free
Desperately in need...of some...stranger's hand
In a...desperate land
Lost in a Roman...wilderness of pain
And all the children are insane
All the children are insane
Waiting for the summer rain, yeah
There's danger on the edge of town
Ride the King's highway, baby
Weird scenes inside the gold mine
Ride the highway west, baby
Ride the snake, ride the snake
To the lake, the ancient lake, baby
The snake is long, seven miles
Ride the snake...he's old, and his skin is cold
The west is the best
The west is the best
Get here, and we'll do the rest
The blue bus is callin' us
The blue bus is callin' us
Driver, where you taken' us
The killer awoke before dawn, he put his boots on
He took a face from the ancient gallery
And he walked on down the hall
He went into the room where his sister lived, and...then he
Paid a visit to his brother, and then he
He walked on down the hall, and
And he came to a door...and he looked inside
Father, yes son, I want to kill you
Mother...I want to...fuck you
C'mon baby, take a chance with us
C'mon baby, take a chance with us
C'mon baby, take a chance with us
And meet me at the back of the blue bus
Doin' a blue rock
On a blue bus
Doin' a blue rock
C'mon, yeah
Kill, kill, kill, kill, kill, kill
This is the end
Beautiful friend
This is the end
My only friend, the end
It hurts to set you free
But you'll never follow me
The end of laughter and soft lies
The end of nights we tried to die
Aquest programa es va emetre en directe per ràdio Sant Vicenç de Montalt el dimecres passat, dia 8 de febrer del 2011, i va ser gravat en vídeo per Manel Parcerisas, conductor del programa de l’emissora “La veu de la gent gran”. Al costat del tècnic de so, en Marc Fernàndez, hi havia la poeta Blanca Llum Vidal, convidada el 16 de novembre de l’any passat al programa, i en Josep Mª Castelltort, un brillant creador d’idees. Ambdós s’ho van passar d’allò més bé escoltant les respostes i el recital de poemes del poeta, quatre dels quals pertanyen al llibre inèdit “T’hi sé”. Agraïm des d’aquest blog la deferència que va tenir recitant-los i deixant que punxéssim el poema “Tu, folla”, que musicà Pascal Comelade i que la veu del poeta recita acompanyat de l’orquestra del músic. Es tracta d’una versió també inèdita que s’enregistrà el 2010 al Teatre Principal de Sabadell. L’edició de les imatges és del conductor del programa, que gaudí moltíssim tant fent-lo com editant-lo.
heterodox. from Pius Morera Prat on Vimeo.
Pius Morera ha entrevistat avui Enric Casasses i Figueres, poeta àcid, transgressor i heterodox. En el transcurs del programa ha recitat quatre poemes inèdits i tres més o menys coneguts.
Fill de bona família, pare i mare químics i el primer també poeta, ha fet de tot per guanyar-se la vida o passar-s’ho bé i ha corregut món. Ha estat actor de cinema i, fins i tot, ha rentat plats, com confessa en algun lloc. Però allò que sap fer més bé és escriure poesia, ha escrit una vintena de poemaris, i també ha traduït. Li han concedit dos cops el Premi de la Crítica Serra d’Or; el 1991 per un poemari La cosa nostra (seguit de Sense trofeu i Text llest) 1 el 2011 per la traducció de El gobelet de daus, de Max Jacob. A banda d’altres premis, ha obtingut els premis més importants de poesia: el 1995 el Premi Carles Riba pels poemari Calç i el 1997 el Premi Ausiàs March i Premi Ciutat de Palma Joan Alcover pels poemaris D’equivocar-se així i Plaça Raspall. Ha estat el curador d’obres de Jacint Verdaguer, Juli Vallmitjana, Eduard Girbal i Jaume, William Blake i d’altres autors. És un esplèndid recitador, tant de l’obra d’altri, com Mercè Rodoreda, com de la pròpia. Cal remarcar els dos CD on ell posà els versos i la veu i Pascal Comelade la música, que interpretà la seva orquestra; La manera més salvatge i N’ix.
A l’inici i a l’acabament del programa hem punxat dos poemes recitats pel poeta i musicats. Cal dir que la versió de Desert era coneguda, però no pas la de Tu, folla, amb música de Pascal Comelade que interpreta la seva orquestra.
Durant l’entrevista, Enric Casasses ha mirat de sorprendre, fet que li agraïm. “Aquell que no sap què fer i que ho està fent”: ni contradicció ni paradoxa, simplement la veritat, i res a veure amb J. V. Foix, ha dit en un to seriós. Potser ha publicat pocs poemes en prosa, però n’ha escrit molts, ha seguit dient, i ha semblat que esquivés la pregunta sobre Max Jacob citant a Vinyoli. Ha admès que li agradaria ser un artista total; té afició pel dibuix i la pintura, però no està ben dotat per la música, tot i que sí per la música de les paraules, ha puntualitzat. Té molt mala traça per idear projectes, no tant en dur a terme aquells que li surten sense idear-los. La vida quotidiana no és un poema sinó diversos, potser un darrera l’altre? Que perquè està emprenyat? Perquè hi ha qui menysté els altres causant-los dolor; una cosa és aquest dolor, l’altre el d’una malaltia, que no es pot evitar. No ha volgut definir la poesia, però el conductor del programa ha aconseguit que esmenés Albert Tarrés, que en una altre programa havia dit que era una ferida, dient que més aviat era el pegat que es posa damunt, fet que ha omplert de joia en Josep Mª Castelltort, que acompanyava el tècnic de so al costat de la poeta Blanca Llum Vidal, perquè feia una setmana que ell ho havia escrit en el blog Els Tres Turons literari.
Amics, demà, dia 8 de febrer del 2012, podreu escoltar-lo en directe de dos quarts de vuit a les vuit de la tarda per ràdio Sant Vicenç de Montalt o bé a través de les ondes (FM 107.4) o bé per Internet: http://www.radiosantvicenç.com/escoltar-en-directe/. Serà entrevistat per Pius Morera, conductor del programa, i recitarà alguns poemes coneguts i tres del llibre T’hi sé, inèdit.
Fill de bona família, pare i mare químics i el primer també poeta, ha fet de tot per guanyar-se la vida o passar-s’ho bé i ha corregut món. Ha estat actor de cinema i, fins i tot, ha rentat plats, com confessa en algun lloc. Però allò que sap fer més bé és escriure poesia, ha escrit una vintena de poemaris, i també ha traduït. Li han concedit dos cops el Premi de la Crítica Serra d’Or; el 1991 per un poemari La cosa nostra (seguit de Sense trofeu i Text llest) i el 2011 per la traducció de El gobelet de daus, de Max Jacob. A banda d’altres premis, ha obtingut els premis més importants de poesia: el 1995 el Premi Carles Riba pels poemari Calç i el 1997 el Premi Ausiàs March i Premi Ciutat de Palma Joan Alcover pels poemaris D'equivocar-se així i Plaça Raspall. Ha estat el curador d’obres de Jacint Verdaguer, Juli Vallmitjana, Eduard Girbal i Jaume, William Blake i d’altres autors. És un esplèndid recitador, tant de l’obra d’altri, com Mercè Rodoreda, com de la pròpia. Cal remarcar els dos CD on ell posà els versos i la veu i Pascal Comelade la música, que interpretà la seva orquestra; La manera més salvatge i N’ix.
No podem dir tot el que ha fet aquest personatge, però vosaltres mateixos, si teniu curiositat, podreu investigar-ho anant al Google.
Si no podeu escoltar-lo en directe, podreu fer-ho un parell d’hores més tard en diferit anant al blog del programa: http://piusmorera.wordpress.com/.