Seguidores

lunes, 29 de agosto de 2011

Blanca Llum Vidal, Enric Casasses i griFOLL. Casserres. Poble poema.

Fotografies de Concepció Casas.


Recital Diumenge tarda dins els actes de la
FESTA MAJOR ALTERNATIVA
de CASSERRES
2011
Muntanyes de gràcies a L' ASSAMBLEA DE JOVES DE CASSERRES!!!!







lunes, 22 de agosto de 2011

Blanca llum Vidal, LA ROSADA ESCOPIDA.






«tanmateix estimes

amb un amor foll»

Montserrat Abelló



LA ROSADA ESCOPIDA



I vinga a córrer,

a esbatussar-s’hi,

a dir-l’hi tot

fins que no es cansi

—el mal de mel,

l’anar perdut,

la por que et fas,

la pau del boig

i la vergonya.

I vinga a córrer,

a entrebancar-t’hi,

a ser-hi sempre,

a ser-hi quan

t’hi vol encès,

t’hi vol a prop,

t’hi vol fugint

i repartint-te

pels abims

fins a estimbar-t’hi.

I vinga a córrer,

a dur-li el clot

de la petxina,

el moraduix,

la casa fosca

i tot un bosc

perquè t’encanti.

I vinga a córrer,

a dar-li el cos

des de la ment

fins al vertigen,

a ser bressol,

a ser-li el braç

que sempre hi és

i el que l’emprenya.

I vinga a córrer,

a córrer amunt

tocant les flors

de l’espinada,

a córrer tant

que ja no es veu

quan és que corres

ni com vas

i a córrer avall

fins a escopir-li

una rosada.

I vinga a córrer,

a fer-li fills

de patiment

prò amb els colors

—com de torrent,

com de mar ampla

i d’infinit—

de la volada.



Blanca Llum

22 d’agost del 2011


FOTO ROBADA DEL BLOG DE "LA CANTÀRIDA". No us el perdeu:





viernes, 19 de agosto de 2011

ESTIC, de DOLORS JUAREZ. (robat directament del seu bloc "apuntsuspensius". l' enllaç el teniu aquí al costat.)

ESTIC






Reconciliant-me amb l’existència, estic.
Provant d’anar passant amb lleugeresa.
Cobrint-me les esquenes amb fulletes.
Carregant-me de pedretes com motius,
les butxaquetes, per anar tirant.
I, provo de comprendre’n, de l’atzar
o quinta essència, per on és que tu hi erres
dels verals. I, Immediatament després,
m’escapoleixo trepant vent, deler i espera
per l’espai. Del lloc mateix, n’empaito idees.
Planto ruda en el balcó i prenc tassons
de te del roig, si es dóna el cas. També
miro com fer-me un petit lloc enmig dels joncs,
per si de cas em cal tenir un lloc calmós
on descansar de tanta pressa irracional.
Desconnectar. I, Elaboro rams de flors
amb flors de bosc, naturalment,
i sense nom però amb tija forta.
Coses així que siguin xiques, les que anhelo
d’admirar. I, fer soroll, de tant en tant,
al picar pedra amb les mans. Me n’adono.
M’he assemblat a un neandertal
en temps estrany. I ara miro de tornar
a allò de sempre: les nits serenes,
silencioses, que em rebenten dintre el cap.
No puc dir que hagi trobat, de l’entrellat,
la solució. Però encara ho penso
com si em morís amb molt de mal.


Dolors Juarez
Agost del 2011



jueves, 18 de agosto de 2011

ÀFRICA A AMÈRICA A EUROPA, de la BLANCA LLUM!!!



ÀFRICA A AMÈRICA A EUROPA

Que te’n porti els ulls ben plens.
Que m’ha tocat d’anar amb l’ocell fins la piranya.
Que ara és temps de lluna pont, llavò d’hamaca.
Que aquí tenim l’ombra tan curta
que ni el somni ens diu qui som,
només el verd que de tan verd no deixa rastre
i un batec que se sent molt però que no és nostre
ens van dient que aquí tot creix, que hi ha vertigen.
Que te’n porti els ulls ben plens.
Que m’empelti amb cada por
i que de nit les dugui al riu sense estacar-les.
Que n’aprengui d’Awala-Yalimapo,
de l’àvia hmong, de la juïga i del renou Kalawashi.
Que no són pedres, són gripaus.
Que la força del coltell la tingui el mànec.
Que aquesta febre ens ve de l’or.
Que hi ha mercuri, al paradís.
Que no hi ha centres ni ultramars.
Que aquí si caus, floreixes ràpid.
Que m’allari amb la volada
i que més tard surti corrents fins a la plana.
Que te’n porti els ulls ben plens.
Que l’amor s’enfili amunt per l’Apruague
i que s’escampi —repartit— per entre els mons
i per la bolla.
Però ara et vinc amb la mà buida,
amb una arrel de uakapú
i amb el trau dels continents
que sempre es toquen però que no.

Blanca llum, agost 2011


lunes, 15 de agosto de 2011

cucafera neutral

...o le roba a la luz su luz más verde,
te desconoces, te desconoces.
Blanca Andreu



Pel fil de llum d’aquesta espelma regalima
una gota que t’ omple de cera els sentits.
Tu ets la foguera daurada:
Encens gats grocs quan passes doblegant-te com
un ram de serps i fas que entre contrallums no hi resti espai.
Com si no fos en el temps, se m’ omple la boca de set, se m’adorm la son
d’ insomne a la falda de palla que cerca paller d’ arterioles i el bosc se’ ns fa verd: és la nit
i la lluna és l’ ull de l’ univers fet ciclop, plou i els exiliats es despentinen
pels castells abandonats i per les fabriques a mig ensorrar com el món o la vida o el desig.
La porta del cel es de bronze i la clau de cristall, venim de l’ època del metall sense conèixer
les pedres, pensen els peus descalços, i que l’ amor és moviment : caminen perduts
pel camí dels seus traus. La sang atreu als vampirs i els boscos i els camps són plens de miralls
rebentant-se núvols a sobre, dins aquest bassal de paraules fet d’ herba on hi bufa el poema
deliris ancestres, l’ olor de qui t’ olora quan l’ olfacte és un reig roig de fageda i se n’està
tocat. Així passa nua la vida i absurda i captivadora com un orgasme xisclant al camí que
viu darrera el cementiri. Eros i Tanatus són bessons, de l’ incest per necessitat. Quina
papallona ens posaríem a la copa? De quina escaiola sortiríem?
Només dic que és més enllà de la bogeria, passat el tercer cercle. Només sense mans
ens podem aguantar de tocar. Som un instrument, la música d’ un huracà que ho esparraca tot
i ens deixa enganxats per la corrent que li és teia, cilindre, centre d’ alés, vertigen d’ àtoms
a la glàndula escopidora d’ hormones sortint de totes les fonts, de totes les aixetes, de sota els
rajols, rius enlaire, nius endins, però així és com ho pensa i s’ expressa el mussol, el mussol que
te els ulls 13 vegades més grans, que aquests que duc no són de duc ni d’ altra au rapinyaire, són
de pas de pardal. I cada zombi al seu corral.



griFOLL
15 d’ agost del 2011
infinit





viernes, 12 de agosto de 2011

ANEM FENT NO SOLS ANAR FENT, SINÓ TORNANT A DESFER I A REFER I FENT DE NOU. LLAVORS SÍ: ANEM FENT.






Prenc el secret, el tremolor d’ anar d’ un cos a un altre,


miro amunt, fins dalt de tot, fins allà on no hi ha res i salto.


Riuen  quan els hi passo volant per sota, quan rodolo fet un esbarzer


amb les punxes borroses, petites i toves com galtes de molsa.


Es descalcen els noms  i s’ esveren els gests entre els dits que passegen


l’ exili dels llamps que  esborra les primeres pigues de la memòria. Els pensaments


hi sobren. L’ embolcall  de cicutes al toc de les cuixes, i els vidres trencats


que formen l’ estridència silenciosament tràgica dels Maupassants i demès


contorsionistes amb ales de Lilith i llengua dibuixant sobre pell


la joventut aquella, la que mai ens permetem. Com  la joguina i l’ embruix.


No són de llet les dents, s’ han de clavar incisius fins tota pandereta i que soni


el que ha de sonar.  I que plogui tot el que ha de ploure (que diuen, vindrà).


Que menys fer mal s’ hi valgui tot. Que respirar ve del néixer i nosaltres


d’ una parella seguida de moltes més parelles que es multipliquen


i s’ eternitzen fins el primer dia on tornem tots a una sola parella.


Som un peix que es mossega el cap, ja ha arribat. Li agradaria saber-ho


a l’ Alquimista.  I no. Demà no hi seràs. La Màgia és llarga i breu la vida.


L’ existència va a part, amb l’ infinit, que no és al cap on cap,


sinó aquí al pit. Sí. l’ infinit és el secret mateix que he pres i ara


et confesso que tot el que han dit ho han dit els altres. Cadascú és el seu


propi experiment. Hi ha qui s’ hi nega, qui es nega, hi ha qui s’ hi perd,


en la vista.  I després vens tu, que cerques perquè vols experimentar(-te)


i no adoptar les formes que circulen, la grisor dels secs d’ ulls.


Remenar-te ja és ser tu. Potinejar-te.  Fotre’ t mà, que deia un Grillat


amb cara de tanca de publicitat remodelada.


Que surtin sucs, d’ arreu, de l’ esperit i del fetge i del sexe i dels ulls


i de la boca i del buit que ens coagula la meravella que som.


I la Vida serà com sigui, però els sentiments que pots trobar aquí


no els provis de sentir enlloc més.



griFOLL
aquí




la VENUS de griFOLL



lunes, 8 de agosto de 2011

grifoll, l' orella del temps.

Lucharé contra todos los que digan lo mismo que yo
y no me contradigan.
Soy el hombre delgado que no flaqueará jamás.

Enrique Bunbury.


L’ ORELLA DEL TEMPS





Ni sol ni acompanyat, tot al contrari, del revés,


que vinc amb l’ epidermis a eriçar sense que em talli amb cap mirall


i un blanc llenç que em ve al darrera que no sap que té tots els colors o


li fa por  l’ esparracada que caldrà per a ser-los tots


i haver-se de cantar les veritats a la cara:  el blau al verd i el groc al fúcsia i


el verd al blau i el fúcsia al groc i tots amb tots i després


el blau i el verd i el groc i el fúcsia cadascú al propi mirall.


Finalment i terrible(ment), la llibertat d’ escollir, de decidir què voldran acolorir.


 El vermell va dir la sang, i l’ aigua, cap. Això era ahir.


L’ herba es va dir verd, d’ aquí que el fum l’ escupi blanc, originari com


passa amb els núvols que passen i muden i muden i passen com tot (?)


Després la mort, que va dir que volia el més fosc, i li van donar i


no era el negre, no: era el color de la mort, no coneix altre nom.


Al marró se’ l va empassar la terra i el blau es va evaporar.


Enmig del blat daurat, una orella els escolta tots. Amb nom de marca d’ olis,


d’ acrílics, d’ aquarel·les,  de pastels i cavallets i tela molt poc marinera.


No hi ha ningú allà dalt ni res enlloc amb nom de paradís o avern. Colors


i prou,  esperant la mà que prendrà el pinzell fet de pèl púbic i arrels, la mà


que pintarà la vida i pels  uns serà gris i pels altres un joc entre tots:


l’ efímer color d’ un udol, d’ un orgasme, d’ un plor, d’ un crit


quan ja n’ és l’ eco de l’ eco de l’ eco i ressona i ressona


i ressona i...L’  escoltes? Sents l’ infinit? Doncs ja hi pintes. No paris.


Talla’ t l’ orella només si la gent et diu que (hi) pintes malament.


Escolta’ t a tu, però ni sol ni acompanyat, tot al contrari, del revés,


persona estimada color d’ ànima fosforescent. Que no t’ enganyi


qui viu enganyat. No ho fa amb mala fe, però veu el què pintes tot gris:


li sobren els ulls per a sentir-hi, per veure-hi en colors


fa massa cas de la vista i no hi veu ni te vot. Tu tampoc tens vot


sobre la gent, pinta-hi colors i prou. Només colors, que cridin fort,


que esquitxin alt, que curin els blaus i els morats i diguin amor.


Serà tot.





griFOLL
8.8.11
Aquí, molt lluny.
Lluna creixent color d’ aigua de màgia efervescent esperant un miracle.



En aquella patria a la que llaman lejos
allí me podréis buscar
donde se funden un siglo y un segundo

y hay algo que cantar.

Enrique Bunbury.

martes, 2 de agosto de 2011

griFOLL, planeta TERRA.





No, colors aquí no,  que tot el bosc es en blanc i negre per no molestar- em va dir emprenyat.



 L’ ésser humà diuen que es diferència de la resta de mamífers i demès animals perquè “pensa”. Per començar, sempre que t’ ho expliquen ho fan dient-te que això ens fa “superiors”.  El sentit de superioritat humà envers la natura ( com si ell no en formés part, ja es veu) no es perquè “pensi”, es perquè s’ ha pensat que la terra es seva i no al revés.

Freqüentment se m’ apareix un “amo” cridant, un “policia” a interrogar-me, un “no sé qui” a fer-me fora de “fora”,  etc...  Exemples:  jo estic posant tot de miralls trencats a terra perquè vull fer un riu de núvols o fent-li fotos a aquest cos que porto barrejant-se amb llots o herba perquè vull sentir com batega la vida i bategar amb ella. Jo estic omplint una cova d’ espelmes perquè el foc cura i purifica i em fascinen les seves formes, jo he estat  pintant palla amb aigua i pols de carbonet per fer una figura d’ àngel o posant una pedra sobre una altra per jugar amb els 9’ 8 no sé què que té la gravetat xucladora (això és un joc amb la terra, una forma de comunicació, i a més, relaxa . Estar relaxat m’ agrada més que estar nerviós. Va com va).

Resultat, que quan els hi explico ( si em deixen), no m’ importa si em comprenen o no, el problema es que no se’ m creuen. Faig una cosa “estranya”. I les “coses estranyes” estan prohibides com els arbres i cada tronc i cada pedra i tot té propietari i no es toca. Però a qui se li acudeix “variar” el paisatge? Per favor!

Jo, “estrany”, opino que “variar un paisatge” és deixar morir de gana i malalties milions de persones, de cultures, de maneres de “mirar-s’ ho”,  és posar-hi un gratacels rere l’ altre, omplir de fabriques el món i esclavitzar als de dins, o posar-hi, ja no reixes, sinó camps de mines, o llençar-hi bombes atòmiques i no tan atòmiques, segar l’ Amazones...(diuen que donant-li voltes al planeta hi ha des d’ una coca-cola fins a quatre-cents coets fallits.

Jo vaig cap a dins, vull formar part de l’ escorça, del riu, de la fera i d’ aquell neandertal que anava per “homo magicus” i es va deixar enganyar per un “sapiens”

Abans d’ ahir vaig jugar amb una guilla tot el dia i no ens coneixíem de res. Fa cinc anys que tinc els mateixos veïns i ens diem “hola”. A vegades.

Plou. Me’ n vaig a xafar bassals a veure si no m’ enxampen.



griFOLL

la bauma

planeta terra i sento calor