...o le roba a la luz su luz más verde,
te desconoces, te desconoces.
Blanca Andreu
Pel fil de llum d’aquesta espelma regalima
una gota que t’ omple de cera els sentits.
Tu ets la foguera daurada:
Encens gats grocs quan passes doblegant-te com
un ram de serps i fas que entre contrallums no hi resti espai.
Com si no fos en el temps, se m’ omple la boca de set, se m’adorm la son
d’ insomne a la falda de palla que cerca paller d’ arterioles i el bosc se’ ns fa verd: és la nit
i la lluna és l’ ull de l’ univers fet ciclop, plou i els exiliats es despentinen
pels castells abandonats i per les fabriques a mig ensorrar com el món o la vida o el desig.
La porta del cel es de bronze i la clau de cristall, venim de l’ època del metall sense conèixer
les pedres, pensen els peus descalços, i que l’ amor és moviment : caminen perduts
pel camí dels seus traus. La sang atreu als vampirs i els boscos i els camps són plens de miralls
rebentant-se núvols a sobre, dins aquest bassal de paraules fet d’ herba on hi bufa el poema
deliris ancestres, l’ olor de qui t’ olora quan l’ olfacte és un reig roig de fageda i se n’està
tocat. Així passa nua la vida i absurda i captivadora com un orgasme xisclant al camí que
viu darrera el cementiri. Eros i Tanatus són bessons, de l’ incest per necessitat. Quina
papallona ens posaríem a la copa? De quina escaiola sortiríem?
Només dic que és més enllà de la bogeria, passat el tercer cercle. Només sense mans
ens podem aguantar de tocar. Som un instrument, la música d’ un huracà que ho esparraca tot
i ens deixa enganxats per la corrent que li és teia, cilindre, centre d’ alés, vertigen d’ àtoms
a la glàndula escopidora d’ hormones sortint de totes les fonts, de totes les aixetes, de sota els
rajols, rius enlaire, nius endins, però així és com ho pensa i s’ expressa el mussol, el mussol que
te els ulls 13 vegades més grans, que aquests que duc no són de duc ni d’ altra au rapinyaire, són
de pas de pardal. I cada zombi al seu corral.
griFOLL
15 d’ agost del 2011
infinit
Tweet