«tanmateix estimes
amb un amor foll»
Montserrat Abelló
LA ROSADA ESCOPIDA
I vinga a córrer,
a esbatussar-s’hi,
a dir-l’hi tot
fins que no es cansi
—el mal de mel,
l’anar perdut,
la por que et fas,
la pau del boig
i la vergonya.
I vinga a córrer,
a entrebancar-t’hi,
a ser-hi sempre,
a ser-hi quan
t’hi vol encès,
t’hi vol a prop,
t’hi vol fugint
i repartint-te
pels abims
fins a estimbar-t’hi.
I vinga a córrer,
a dur-li el clot
de la petxina,
el moraduix,
la casa fosca
i tot un bosc
perquè t’encanti.
I vinga a córrer,
a dar-li el cos
des de la ment
fins al vertigen,
a ser bressol,
a ser-li el braç
que sempre hi és
i el que l’emprenya.
I vinga a córrer,
a córrer amunt
tocant les flors
de l’espinada,
a córrer tant
que ja no es veu
quan és que corres
ni com vas
i a córrer avall
fins a escopir-li
una rosada.
I vinga a córrer,
a fer-li fills
de patiment
prò amb els colors
—com de torrent,
com de mar ampla
i d’infinit—
de la volada.
Blanca Llum
22 d’agost del 2011
FOTO ROBADA DEL BLOG DE "LA CANTÀRIDA". No us el perdeu:
Tweet