“Estic
a punt per anar a qualsevol lloc
estic a
punt per desaparèixer
en la meva
pròpia desfilada”
Bob Dylan
“Res és
real fins que s'experimenta”
John Keats
“Contra
tota opinió, no són els pintors
sinó
els espectadors els que fan els quadres”
Marcel Duchamp
DÉU ÉS AL
REVÉS
Sols qui empren
un viatge llamps de dins endins
sabrà saciar la
set dels móns de fora, qui domini
sense que domini venus
i mercuris, sols qui hi bufi
desmesures i s’
hi banyi, amb les follies i les bruixes,
caci al vol visions
de la fetilleria més ancestre, certa
com un bri de
cànem, tindrà la fe que li darà la imatge
de la bellesa -i
única-, l’ honra de contemplar-la en vida.
La bellesa és una
mossegada a l’ ànima i és un orgasme
d’ ectoplasma a l’
altra banda de la lluna a tot eclipsi,
déus i diables en
perpetuïtat d’ un aquelarre sense temps;
el temps se’ l
menja l’ home. I l’ home és cec. Sols qui gosi
perdre-hi ossos i,
en el retorn, la captivitat que és l’ absència,
la més alta
estranyesa, enyor de morts, de tots els morts
mil·lenaris
enyorant viure i ho pugui suportar, que miri.
Sols qui observi
fins arribar al ritme causal d’ allò
que és observat,
ho veurà. Sols qui no desatengui la follia
que ens és part,
existirà. Sols qui comprengui que tota salvació
resideix en la
imaginació, aprendrà. Sols a qui no li importi
perdre i se la
jugui i fugi del ramat, i faci d’ intuir la brúixola
més certa. Sols
qui, a mesura que s’ enveli, guanyi en ballar-la,
dansi la dansa quan
en toquen una altra, es descarrili afamat,
salti pel barranc
més abismal, volarà. Sols qui mori emprenyat
amb la mort serà ressuscitat.
Sols “qui no accepti l’ esperit plantejat”,
qui no es
conformi amb “el llenguatge de les paraules”.
Sols qui arribi a
“ser espantós, serà bell”, coneixerà la bellesa,
que és ser-la,
que és veure-la, que és haver-la vist, conegut. Imatge
de les imatges, jeroglífic
exacte del caos precís penetrant-te
baix l’ efecte a
la sang fins els caps
de la flor
sagrada que neix on hi deixa l’ esperma
el penjat,
lucidesa in extremis. Sols aquí, qui comprengui
que la comprensió
no té res de comprensible,- ni li cal-,
que s’ és o no s’és
i tot és misteriós o res ho és. Sols qui, de sobte,
una nit qualsevol
o el dia menys pensat descobreix que tot és mentida
i s’ hi posa a
jugar:
Comença el joc i
és borrós, hi ha molta llum dins les coses, les eleva
d’ esperit. Per
exemple sóc enmig d’ uns boixos espessíssims
on hi passa un
rierol d’ aigua molt neta, hi ha molsa, sembla que es mogui,
no és plana per
sota, em pregunto de qui deu ser la pell i a sobre de quina
bestia o cosa
viva puc ser. Ni un instant, em faig xic, caic al riu i em surten rels,
moltes, i de
pressa, llarguíssimes. Recorro el planeta, l’ abraço, és calent
però sent fred.
Plorem junts, tan junts. La terra, els oceans, la nit i el dia i jo
som una sola
cosa, una pilota de molsa i rels enmig del cosmos infinit. O
també, per
exemple, quan –depèn de l’ Absurd, Absurd entitat, dic- descobreixo
que se m’ obre un
tall blau cel al braç, fa un cop de llums i torno. Però no,
ja no torno jo.
Qui hi va no torna. En torna un altre. I cada volta que en torna
és l’ altre, l’
altre, com tot però conscient d’ aquesta bogeria salvatge, foll
d’ amor per
fondre’ s amb tot, amb tothom, foll fins l’ Olimp...
Hi jugo des què en
sé: deixar-se anar... I prossegueixo ( va, que em faig el serio J
Déu és un atac de
riure.
Déu és una planta
i una pedra amb una serp a sota amb sotana que pica.
Déu no para d’
explicar-t’ ho, però tu vols paraules.
Déu és si agafes
la terra amb els punys i n’ ensumes la força.
Déu, buscat, és
déu que acabes de desfer. Dit, assenyalat, tot déu anul·la a déu.
Déu és al revés. Per
exemple ( venint dels boixos d’ abans): Tot és borrós, el món
i tu –i jo- som
una pilota de molsa enmig de l’ univers, molsa càlida
i rels, rius,
oceans; i l’ univers és rodolar-hi! Moltes pilotes de molsa
baixen boges per
la vall del bosc de quan érem petits i tots els nens
d’ ahir, d’ avui
i per tornar, correm rient al darrera. Déu és això.
La vall no s’
acaba i ens mirem entre nosaltres i les osties que ens fotem
són l’ ostia.
Aquestes osties són més hòsties que les hòsties, són nens rient
que mai es
trenquen a la vall del cosmos. I és veritat: no es pot estar trist,
rius. Només es
pot estar trist com un nen quan n’ està, la resta és imposat! Déu,
Déu és deliri,
desconeixença absoluta, dígue-li viatge, cançó, cantonada amb xaman,
bosc amunt sota
la pedregada menjant bolets, desmuntant vaques, finestres
cap a altres
realitats, collir les herbes pel reuma, entrar a la granja de pungons
de les formigues
a mamar, tornar-se fera. Esdevenir, en el big bang, el mamífer primer,
l’ udol més vell
que encara ressona i el pots sentir el tens a dins es diu Vida,
es diu Déu, es
diu Tot, es diu Res, és l’ Amor i no l’ és, és un negoci, és un pardal,
és la falòrnia, la
CIA, una cafetera exprés, una visió, una tripada, el senyor, és una gràcia,
un bolet
barrufet, un bigoti que el mata, llibres i llibres, una sargantana, la de l’
Anna,
la de Ses Illes i
la del Roc de la Mel...Prosseguir sempre (qui no plora no mama: pessiga’ t,
arranca’ t un pèl
púbic o imita a Rimbaud. Si vols anar-hi,
si enlloc vols
anar i de tot arreu fugir, pots fer-ne una cançó: de buscar). Prosseguir
com una mala
cosa, que vindrà la mort i tots tindrem la cara del Pavese. Prosseguir
buscant. No
importa el què, el “què” és un tot, és Tot. Tot concentrat, fusionat en
un punt il·limitat
que t’ hi inclou. La imatge, la “cosa”, el “misteri”, la gràcia i la “gràcia
divina” i la que
no.
Prosseguir, que
cada passa és un nyac més a la rosca mental de la imaginació.
Prosseguir, moure
peces, fer invents, resoldre jeroglífics, jugar a escacs amb els morts.
Prosseguir, que
tot això que veus no hi és, ve a ser del revés i ramificat, molt més profund.
Prosseguir. Només
prosseguint fem més dèbil la barrera entre la vida i la mort, entre l’ home
I l’ amor.
Prosseguim, que estem fent el “moment”. El “moment”
ens que vius i
morts ens trobarem i fundarem l’ amor, al fusionar-nos.
Prosseguim, el “moment”
en que crearem i serem déu, que no és mort,
és que encara ha
de néixer, l’ hem de fer prosseguint. Prosseguint, hi ha mil i un llocs
on agafar-se, tan
li val si són certs, res ho és, no pas encara o només sí, prosseguir.
Prosseguir
començant des de qualsevol mentida i amunt, fer-la grossa, vici, filia,
necessitat,
religió, etcètera. I aquí, rebolcar-s’ hi, quedar-s’ hi enganxat.
Prosseguir,
aquesta és la missió i aquest és el sentit i cap ni fora d’ aquests és menys
cert
ni més fals. Si
tot roda, si tot va cap al mateix lloc, si sols hi ha una sola cosa:
Prosseguir.
Prosseguir és fer l’ amor, fer l’ amor és fer a déu, déu és amor fet,
en pausa fent
fora el temps, l’ espai...hi deixa la suspensió. Déu és amor en suspensió.
L’ amor en
suspensió és tot el què ha arribat a ser-ho prosseguint quan fa l’ udol.
El sents?
Esborra-ho tot i sols escolta, jo no existeixo, només prossegueix escoltant.
Sents qui ets?
On? Ho sents de veritat? Jo no existeixo, ja t’ ho he dit. On diries que ets?
Saps de què
formes part? Saps quin és el teu nom?
Podries resistir-ho? No m’ escoltis. La veu és en tu.
griFOLL
27.09.2013
casserrespoblepoema