Quin vent m’ha dut a la porta del bosc?
Maria-Mercè Marçal
SOROLL
Escletxes com inferns damunt la roca, cossos que no hi ha manera que s’hi aguantin, aquí: un jazz etern que ningú escolta. La porta del bosc ho és: la nostra porta. T’has de fer clau per passar-hi -pel pany- : És l’enigma el què em dius que et dic, però és que hi ha secrets que no ho són: si cau una verge s’esbocina però hi ha un home que en té el motlle. Hi ha coses que hem de fer abans no ens morim -com per exemple viure- a més, no tot el què ens volen fer empassar és comestible -no trobes que et venen basques molt sovint? –no és d’estranyar que tinguem sempre mal de panxa. Perquè i si et ve tos estant a missa què has de fer? És que hi ha protocols per tot, aquí: no hi ha Déu que respiri, per això el tenen a la creu, el pobre; i hi ha una vèrbola en l’ambient que s’encomana, a l’escola ensenyen als nens a com han d’expressar-se, es veu que és un diagnòstic generacional i no sé sap si hi ha cura -ni diuen el parlar per no callar- i després la gent resa fluixet perquè té por d’anar al infern i jo que faig tot el soroll que puc perquè s’esberli. Ho sents? Escletxes com inferns damunt la roca i, jo, buscant la forma d’encabir-m’hi.
Dolors Juarez 30 d’abril del 2011