Tot es mou, ens atrevim, parem el sol i, arrabassats primer de Safo i de Catul, llavò del temps d’estar-se a casa i més enquí d’aquest costum de dir-li amor sols a l’amor, traiem el cap de sota un ala i caminen, que hi ha carrers que són petits on hi viu gent que des d’en terra enyora el mar que és ple de barques. És una gent que s’asseu junta a la llindera i, perquè en sap, li posa coses, per distreure, a n’aquest cuc del desesper. És només com fer-li trampa i és només dir-li «cuquet, mira quin arbre!». S’inventen un tronc, li pinten les fulles, li fan rosada entre les branques i a les arrels, perquè s’hi assemblin, les taquen amb terra. Després al cuc li ve mengera, s’acosta a l’arbre, li clava les dents i se’l fot. És la gent també molt trista però és la gent que ve i s’ho inventa, de fer aire al laberint. Ho fan amb mans, imaginant-se en Patufet o encenent una bengala. Ho fan com poden. L’enganyen amb l’arbre i tenen por, també. A vegades molta, a vegades no tanta, a vegades mig solta i a vegades bastanta. Però tot es mou: la sola nit que dormim junts —la «nit perpètua»—, la «panxa del bou on no hi neva ni plou», l’amor aquest de la ferida, el mal aquell que fa l’esquena quan no res no et treu el pèsol i l’habitud, vestida de monja, que ens caragola. I tot esclata: l’enyor blanc, la fantasia i l’amor dels escarbats que s’ho fan drets damunt d’un brot, sota una branca.
Blanca llum
7 d’abril del 2011