...los nervios de los ángeles,
vinieron a hacer música para Rilke el poeta,
no para tus rodillas o tu alma de muro.
...
Blanca Andreu.
Em dic que em diu.
NO TINC LA PARAULA
perquè el dia és fet de corbes
mai serà res fòssil, sobreviurà
dins l’ armari una camisa roja,
un cop de muscle decidit, tocant
com qui demana torn per a tornar al món
dels vius, i al fons a mà dreta, absurdíssim,
un silenci de ponent, passat; i de rosca –sisplau-
una porta que s’ obri cap a fora, i
que hi plogui, perquè el dia és fet de corbes
i cultiva trames i drames i posa els ulls
on menys t’ esperes, enmig de la boira,
al fons d’ un pou que et banya les vergonyes
amb salfumant i cal viva, perquè
la nit no és la traducció del dia, aquesta
no, la que se’ t clava a dins i apaga els llums
més teus que tu i et fa la lepra a l’ ànima,
perquè estem perduts, per això ens trobem;
i quan ho fem, els ulls que tornen per a mirar-nos,
plou i fa sol, ens despentinem i, sense torn,
d’ un cop de muscle, ja no és falsificació la vida,
presència d’ aigua que arrossega pedres
que han llençat al riu els nens d’ abril
amb cors gravats que van a tot arreu,
la boira cau, pesava; perquè
tornant de dintre les ferides,
d’ endins de nosaltres i en l’ edat d’ aquest lloc
sense estacions ni altre missió que el fondo
al revés de la vida, perquè ja
hem begut oli, vomitat la primera part
de tenebra, perquè ja l’ ham de la gràcia
no n’ ha fet, perquè anem plens de merda
i hi ha racons amb tot d’ ossos i déus ateus esquerdant-se;
perquè a partir d’ aquí, mai més (?) sabrem qui hi ha
pujant per les escales, cercant el timbre
que ens penja dels nervis desfilats
que electrocuten el poema, però
serà l’ amor que s’ ha deixat la clau
rere la teva orella fent-te pessigolles;
perquè venim d’ un somni fugaç i
d’ una aliança prehistòrica i tot ja
ho hem fet milions de vegades, perquè,
per posar un exemple que potser et rodeja,
no existeixen les cadires buides, hi seiem
perquè tenen ànima de balancí, perquè són
com nosaltres, perquè cada cosa que és,
també i per dins en diu una altra,
la que ens hem trobat, el sentit
que li manca a l’ existència que són dos
i aquest, compartir les corbes del dia
i les obres -sempre en construcció -, lligar
amb lianes això que ja no estila: l’ amor;
i que l’ amor, per correspondre’s amb tot,
sigui la forma d’ un punyal
que duu la força i diu la sang, que si cal
dibuixi somriures com un endimoniat;
no parlo de posar-hi més merda, dic de l’ amor que
no posseeix, del què entenc jo per amor,
no parlo de falsificacions televisives, dic que hi posin
post, no dic sense guerra ni tampoc dic guerra, dic
lo impossible de dir, perquè dic que el fàcil no val
i ho provo... pobre el propòsit amb putes paraules
gastades en portals i en aeroports i en enterraments i
en batejos i comunions i casaments i en cines i pel sant
i per l’ aniversari de qui sigui que sigui qui sigui,
tothom se l’ estima, tothom se l’ estima
...no, després de setze cubates
també s’ estimen els maniquins, dic sense llacet, perquè
no sé res, jo sols sóc un munt d’ àtoms,
res de res menys d’ una sola
cosa, però que si es fes ara paraula,
en diria vés a saber, vés
i quantes...
grifoll
8.4.11
casserrespoblepoema