Dansa de la batalla perduda, que és la veu de la boca cosida arrencant-se els punts. Escopir la saliva obscura on coagula sobre la pàgina desvirgada una taca que taca la taca dient que el poema, d’ entrada, ja és mort.
I no tenir cap més arma que aquesta que dispara per la culata, caçant al caçador, jugant amb ell a la masturbació, a la palla mental del que ho dicta. (Qui escriu sempre ets tu...Veuràs la mà com et busca).
Desassossec. Carn. Terra. L’ arena dels rellotges. Un gerro amb totes les paraules a dins contradient-se dessobre el pupitre del fons de la classe. Memòria d’ haver-ne estat tants que és amnèsia de quins i fins quants. Vaig a l’ estanc: no em saluden a mi, saluden a l’ altre (penso en l’ Estanc de l’ Álvaro de Campos, en la pipa de Rimbaud i en En Teo aprèn a fumar).
Descobrir-me a mi, vingut de totes les follies? Ni que mai fos, no interessa a ningú la geografia, el perfil sempre desdibuixat de l’ altre. De l’ altre sols ens interessa el que li atorguem de nosaltres i no gosem dir. Sense ídols les persones no sabem ser, i no saber ser ens podreix de tedi o ens desferma.
Destornant a cap cap, si escric PUNYAL pots sentir que el clavem, que te’ l clavo, que me’ l claves, que escorxem la fera que ens guarda l’ ànima, etcètera. D’ un mot en salten mil i cada paraula ja les conté totes, n’ hem de fer de noves per a callar-les, amagar-les sota els rocs, als caus de sota els arbres on germina el clítoris del bosc banyat a regalims de reïna, i als estomacs de les vaques que en tinguin sis o set i no paeixin mai. Hem de tornar al silenci a cercar un nou camí de reconciliació, que comuniqui comunicacions, que transmeti transmissions, que desperti impertinent a dins la ment i la capgiri, que s’ ho creu tot menys lo que experimenta.
(Plagiar la pàgina en blanc del llibre en blanc escrit pel mim és xisclar.)
A dins hi tinc allò no escrit. Per fora faig soroll color de gos que fuig. Sols desordenadament dins l’ existència del desordre em corresponc amb les fragilitats que m’ han portat a dues qüestions com a punt de partida: qui parla per Mi? I, qui és Mi? Davant d’ aquests murs on hi he pintat setanta dues portes, sis s’ obren. Entro a la que fa verd i camino. Plou i fa sol. Dels esbarzers en pengen restes de vestits de belles dorments i udols que no saben com caure morts.
grifoll
22.04.11
casserrespoblepoema