.
Tot ens hi porta, al mateix punt de la tortura i a l’encant
com una gota sobre el crani degotant i que no para, mai
la terra absent és un forat que ha fet xip-xap damunt la roca
que s’ha desfet com una cera amb una flama dintre el cap
això és la idea: una certesa en una ment que no la pensa
la terra groga: el pas en fals en un passant que no s’ho sap
res de memòria: una mentida repetint-se en cada embat
les coses òbvies: una estretor dintre el cervell que fa ofegar
això és la corda: un excedent de pensament que no respira
això és l’ instint: l’acostumar-se a ser un ofec i anar nuant
com si la vida: un doble nus en els canells lligant les venes
després les mans
per això el coltell que tots portem entre els ullals
-per anar afilant-
per si de cas que ens hem begut l’enteniment
i ens n’ adonéssim, del mal de l’aigua quan és clara al paladar
i ens hi atrevíssim, a escopir enlaire una veritat de tant en tant
i enlloc de penes, tir-pedretes fent-li encert a l’entrecuix d’una vestal
perquè gemegui, que ja n’hi ha prou de tants de sants i tantes verges
que ens floreix roja com la sang
la nostra terra: un ennuec de tant de dir –i de dir i de dir- la llibertat
quan no hem gosat ni estirar encara el fil tan prim que ens té lligats amb una llosa
de peus i mans i cor i pit i d’esperit, no fos el cas fóssim tanys que mai no arrelen
que fóssim buits fràgils i dèbils ben igual com bombolletes
i un ventet lleu -sense intenció- ens fes volar, o
-per anar afinant-
desaparèixer].
Dolors Juarez 9 d’abril del 2011