...
Que el món no et té vençut
Que no et té derrotat
No et pot tornar boig no importa quantes vegades
Puguis ser maltractat
...
Bob Dylan
SEMPRE HI HA ROBA ESTESA
Com que no pots fer pedra amb la sorra,
te n’ emplenes la boca i t’ ennuega.
Tu vols matar l’ anhel fet objecte,
devorar-lo d’ una grapejada.
Riure’ t del mar, del cel, de l’ ou del món, l’ inacabat!
I de la pesta perfumada, que en dius, d’ enamorar-se.
Resumeixo que menges sorra i ets cosa de ràbia.
No passa res.
També hi ha l’ altre, enamorat d’ estar-ne, però en silvestre,
agònica modèstia que et descalça en somnis
i s’ hi eixuga amb els llençols que en són la palla
(de la fera i cuca. He dit silvestre).
I la de més enllà, follant amb un titella a l’ hivernacle
d’ amagat de la paciència que és la mare del ninot;
buits, secs, en quarantena si la nit no colga
na Tit i n’ Ot. I l’ endemà i per cada dia,
titell Ot i Tit ella, l’ un per allà i l’ altre enlloc
però això sí i sempre: la puta puríssima disfressa!
Que sí; això és amb tot aquí a la terra.
S’ esperen a accedir a les ànimes fins que són cadàvers.
Llavors els besen. En vida no en gasten d’ esperits.
De vi o de cervesa sí, fins perdre l’ orella,
l’ oxigen, la verga, la conya, el que calgui per fer un vòmit i dir
jo sóc l' estrella!
jo sóc l' estrella!
T’ informen de res com si rebentessin una guardiola,
criden al metge si arriben tristors o van massa alegres.
Perden el què mai van trobar. Roben el què no té amo.
Amen amens i creus i fan ciris i esnifen pols de verge
i claven agulles al dolor. Llavors es requeixen de que dol més!
Substitueixen la vergonya de no ser-se, no estan per res més.
Sentir no mai! De mala educació agafar-s’ ho rient, necessitant,
explorant. Prohibit! Prohibit! ta clà! ta quí! tic-tac!
Res no vindrà. Res tornarà. Ara hi és tot
i ‘na fent. Clenxa’ t! Reclenxa’ t i va!
Somrius a tots els cartells, no ho veus? Ets feliç!
Ara, què ve?
grifoll
13. 03. 11
casserrespoblepoema