NOTES...de Blanca Llum Vidal

.



—L’ASE VA TOCAR LA FLAUTA I VA SONAR—

NOTES DE L’ESCOLÀSTICA D’AVUI

BLANCA LLUM VIDAL

«Aquell que va emprenyar el talòs

Garcés i el Teixidor renyoc

quan va fer els seus primers poemes,

veureu que hi torna sense esmena.

Vull contar un conte impertinent [...]»

GABRIEL FERRATER

Per atzar, segurament. Per atzar l’animalot va treure el so i de la bufera en féu

cançó. Però és clar, en Papasseit, senyors, quan teníem quinze anys a tots ens agradava.

Ara, que a l’apassionat autor de La rosa als llavis li deixem un lloc —encara que sigui

un raconet brut i amb teranyines— a les nostres benaurades llistes canòniques de la

literatura catalana, ja és tota una altra cosa. Que fos reeixit, a vegades, no vol pas dir

que haguem de perdre gaire temps llegint el poeta que només aconseguí la

comparacioneta de «la meva amiga com un vaixell blanc», ja que això, recordem-ho de

passada, no arriba ni de tros a la categoria alta, rica i complexa, de la metàfora i que és,

evidentment, el que aquí ens interessa de debò.

Aquí: posem per cas la casa gran. Això s’hi diu —i sobretot s’hi cou— a la

Facultat de Santes Lletres, sí. Moltes gràcies, senyors, que no fos cas que ens donessin

gat per llebre. Amén. Ja ho diu l’aforisme, al llibrot moralista del Bon seny il·lustrat per

en Jonceda, que «de les bones cases/ surten els bons ases». Però Papasseit, com és

sabut, no venia precisament de casa bona.

Àngel Carmona i Ristol —assagista; lliure pensador; conjuminador de

l’Antologia de la poesia social catalana que comença amb un poema de Joan Brossa en

un moment en què encara no era considerat per les poltrones de la crítica catalana, i que

hi fa lloc a tothom fugint, lúcid i esperitat, dels ciments armats de les capelles; autor,

entre d’altres coses, de les Dues Catalunyes, un llibre que pensa sobre la Renaixença de

Catalunya i en el qual reivindica l’aportació dels Robreños, dels Clavés, dels

Monturiols, dels Peps Ventures i de les masses populars al susdit moviment—

Carmona, doncs, digué, en aquest sentit, que «Salvat conegué des de nen la duresa de la

vida i tingué, per això, raó suficient per parlar del poble amb l’accent orgullós de qui

procedeix dels seus rengles. En aquell temps sentí les veus que serien el cor del seu

cant: “vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll,/ però les mans de tots els

trinxeraires/ com una farandola/ feien un jurament al redós del meu foc”». I més

endavant afegeix que «tingui’s en compte que aquesta poesia no ve a nosaltres per

aclaparar-nos amb una angoixant relació de llàstimes, encara que no es tracti, ni molt

menys, d’una poesia hipòcrita i conformista, ja que en ella no hi manca el gest atrevit i

decidit del rebel. Aquests “trinxeraires” que una nit presentaren jurament davant del foc

de Salvat no imploren l’almoina de la nostra pietat amb l’exhibició de les seves llagues.

En el món del nostre poeta no es demana llicència per continuar arrossegant-se en una

vida precària, sinó que se’ns saluda amb aquella llum irresistible i oportunista, gràcies a

la qual totes les coses ocupen el seu lloc d’honor a la terra. Així, la mateixa passió

amorosa no és, per a Salvat, la mòrbida exquisidesa del poeta maleït, sinó un alegre

posar els peus en terra, una ajuda per entendre millor el món».

L’ase, senyors, no era cap ase, i a qui li sona la flauta, sigui amb atzar o amb

sense atzar, cal escoltar-lo. Entenem, però, que l’estavellada al tòpic de la bèstia

artistoide no és completament fortuïta. Amb això devien voler dir que el nostre

poetaavantuguardistacatalà no tenia la noble pal·lidesa amb què ens bronzegen les

bombetes de la biblioteca; que Papasseit no era un literat d’aquells a qui Max Jacob

aconsellava de trencar el coll; que potser li faltava la meitat de la fórmula màgica

d’Horaci, aquella que diu que «jo no veig què pugui fer de bo un enginy inculte ni què

pugui fer de bo la cultura sense una rica vena».

De nou ens trobem amb la vetusta pregunta: què cal per escriure? Conèixer els

grans, els clàssics, els moderns, els trencadors, els de la petja en el camí, o simplement

—senzillament, més aviat— saber veure amb ulls pregons, autènticament emocionats,

tot un «doll d’aigua a la font»? Què és el què cal perquè una «ploma garladora» escrigui

res que ens mogui i que ens remogui? És allò tan gastat de si és una Musa abillada amb

pell de cérvol pigallada, corona d’heura i flors silvestres de colors, la que se’t vincla,

bonica i mig nua, al teu davant —o al teu endins—, la que et fa escriure, o si és l’esforç

per abismar-te al camp obert o a dins l’embut tan perillós de qui sols sap que vol

conèixer i que per això cal treballar —i treballar vol dir suar molta tinta i, sobretot, no

sols la pròpia—.

Si això és antic, però, més antiga és la resposta, que fa temps que, per sort, ja no

triem. No té sentit ni vol dir res voler triar entre si és la inspiració el que més importa o

si és l’estudi i la lectura allò que compta de debò. Se sap que és tot i el tot deu semblar

una dansa d’horitzons que «per tot acaba i comença». Se sap que va junt això de Carner

d’«és cosa fada el viure quan hom no s’arremanga» amb això de Casasses de «rages

rica/ forta i plena/ com la prosa/ d’en Jordà/ quan li pica i/ té la vena».

Ara bé, cal pensar —i potser és bo tal com ho fa el poeta tortosí Andreu Subirats

quan diu «penso, llavors m’ho repenso»— què vol dir això del “saber” perquè en

definitiva deu ser això el que molesta a l’acadèmia, ja que amb l’altra part de la recepta

d’Horaci, la del do, en principi tothom hi està d’acord.

Que Joan Salvat-Papasseit a tots ens agradava quan teníem quinze anys no sé

què vol dir o em fa por veure-ho perquè hi ensumo —malpensada!— un menyspreu i

una manera poc reflexiva de procedir. Una manera que no em preocuparia gens ni mica

si no fos dita des d’una universitat que, d’entrada, pretén ensenyar llengua i literatura i

que per damunt de tot aspira —innocent!— a donar eines per tal que els futurs

filologuets de poc més de quinze anys aprenguem a pensar filològicament i lliure. Sort

que ens Salvat ens recorda que «la llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè

s’ha de guanyar».

A qualsevol diccionari llegim que el saber és el conjunt de coneixements

adquirits per l’estudi. Ras i curt. Qui sap, doncs, és aquell que aplica l’esperit a

aconseguir la coneixença d’alguna cosa, examinant-la atentament per determinar-ne la

natura, el caràcter, les qualitats, per tal d’interpretar-la i restituir-li un sentit. Un sentit

que només després d’haver estat copsat podrà prendre una significació determinada, ço

és, diferent i especial per a cada persona.

Arnau Pons, a Celan, lector de Freud, escriu sobre la diferència que hi ha entre

sentit i significació i, encara que es refereixi a la comprensió de textos i principalment a

la poesia de Paul Celan, li agafo unes retxes per pensar —i repensar— sobre això del

saber: «primer cal cercar el sentit del text (a pesar de la nostra subjectivitat i gairebé

contra la nostra subjectivitat), i només després ens podrem preguntar quina significació

pren aquest sentit aquí i ara, per a nosaltres». I sí, he citat aquest fragment de Pons —

malintencionada!— imaginant-me que allà on diu «del text» hi diu l’estímul, la pedra, el

somriure, l’amistat, l’aurora que pesca el pescador, la rosa enduta pel torrent, el

davantalet amb unes vores fetes de puntes de coixí, la sageta de foc, i així.

Entenc que l’estudi, doncs, pot aplicar l’esperit a aconseguir la coneixença

d’alguna cosa, sigui un llibre, un brot de menta o sigui amor, que «si en saps el plaer no

estalviïs el bes/ que el goig d’amar no comporta mesura». Que el cuc curiós que vol

aprendre ho faci on vulgui, d’anar a fixar-s’hi. Que sigui amb cap, que sigui amb cor,

però que sigui la llibertat —i la guanyada— la que ens porti a unes font determinades i

no a unes altres, a les que més ens espassen la set tan sols pel no sé què de la seva aigua.

A escola, però, s’hi entossudeixen. S’aferrissen a negar-nos que «el perquè de

cada cosa, el per qui de cadascú» de Francesc Català és la cosa més bonica i la més

pròpia que tenim. La que no es toca. Enfilats a la tarima, s’imaginen el Quixot galopant

en el seu cavall escarransit i gesticulen amb orgull la grilladura de Hamlet. Gràcies. A

tots ens agrada aprendre. A tots se’n mou el fil més prim —el que no es trenca— quan

llegim Vinyoli. A tots ens agrada conèixer que en un poble del Berguedà, a Casserres,

hi ha un poeta que es diu Josep Grifoll que s’atreveix a dir que «a la follia no s’hi cau,

s’hi arriba». No només els interessa a vosaltres, no senyor. I si vostès tant en saben, de

desxifrar-los, d’entendre’ls de veritat, de copsar com allò tan petit que és un poema pot

ser capaç d’enlairar-se fins molt lluny, no haurien de permetre’s el luxe de sentenciar i

de vaticinar amb aquest urc que, a molts de vostès, els caracteritza.

Si Salvat-Papasseit a tots ens agradava quan teníem quinze anys és només

perquè ho sap fer, d’agradar, a molts quinzes de molts anys de fa molt temps. Potser els

hi fa nosa el poeta autodidacte, d’extracció proletària i anarquista. Doncs posin-s’hi

fulles —i ben escrites d’epígrafs, si pot ser.

I de l’ase que parlen, de l’ase que toca la flauta i que és només per atzar que li

sona, parlin-ne, si no els hi fa res, amb tot el domini que tenen de la teoria literària, de la

història de la literatura, de l’hermenèutica literària, de la literatura comparada i de tantes

altres maneres d’aproximar-se al text i d’endinsar-se a la lletra, que no s’hi val, a dir que

és enze prenent com a mesura el qui no ho és.

Ja Papasseit se n’adonava, quan alertava que hi havia qui anava bramant que per

llegir Foix calia haver llegit Sòfocles. I amb això no devia voler dir, ni de tros, que no

fos important llegir amb tots els ulls encesos el tràgic grec, sinó que cal treure una mica

de ferro i faramalla a la qüestió dels referents, dels llibres la no lectura dels quals és

motiu de ridícul, d’escarment i de sanció, dels bagatges culturals imprescindibles.

L’ase, per a Giordano Bruno, és alhora el savi, el beneit i beneït. Gens

menyspreable, per tant.

Però enderiats com estan a fer la murga, dem-los, per tal d’explicar la caiguda en

el tòpic il·lustre, uns versos claus, indefugibles, que ja segur que coneixen del temps en

què encara els ensenyaven història universal amb sotana i els feien aprendre de memòria

els poemes dels neoclàssics de Castella. Són aquells de la faula número vuit de las

Fábulas literarias del poeta canari Tomás de Iriarte (s. XVIII) i que fan: «Esta fabulilla/

salga bien o mal,/ me ha ocurrido ahora/ por casualidad.// Cerca de unos prados/ que

hay en mi lugar,/ pasaba un borrico/ por casualidad.// Una flauta en ellos/ halló, que un

zagal/ se dejó olvidada/ por casualidad.// Acércose a olerla/ el dicho animal,/ y dio un

resoplido/ por casualidad.// En la flauta el aire/ se hubo de colar, y sonó la flauta/ por

casualidad.// “¡Oh!”, dijo el borrico,/ “¡qué bien sé tocar!/ ¡y dirán que es mala/ la

música asnal!”.// Sin reglas del arte,/ borriquitos hay/ que una vez aciertan/ por

casualidad».

I es veu que el poeta es féu famós, que fins i tot a França el llegien. Jean-Pierre

Claris de Florian, contemporani d’Iriarte, també autor de faules i que va escriure la seva

Âne et la Flûte, s’hi va referir: «J’ai lu beaucoup de fabulistes; et lorsque j’ai trouvé des

sujets qui me convenaient, qui n’avaient pas été traités par La Fontaine je ne me suis fait

aucun scrupule de m’en emparer. J’en dois quelques-uns à Esope, à Bidpaï, à Gay, aux

fabulistes allemands, beaucoup plus à un espagnol nommé Yriarté, poète dont je fais

grand cas, et qui m’a fourni mes apologues les plus heureux».

I fixin-se, senyors, en el pròleg que l’editor féu a Iriarte, a l’edició del 1782:

«[...] los Inventores de Fábulas meramente morales desde luego han hallado en los

Brutos propiedades de que hacer cómodas aplicaciones a los defectos humanos en lo

que pertenece a las costumbres, porque los animales tienen sus pasiones; pero como

estos no leen ni escriben, era mucho más difícil advertir en ellos particularidades que

pudiesen tener relación o con los vicios literarios o con los preceptos que deben servir

de norma a los Escritores».

Si per a l’editor d’Iriarte el tòpic de l’inculte inspirat va ser original, ara, utilitzat

de nou per la universitat pública i catalana, és lleig, de mal gust i pervers.

Si això diuen de Salvat no em vull ni imaginar què dirien de poetes com Sebastià

Roure i dels seus grans i de veritat «som-hi, que n’hi ha per tots i en sobrarà».

I tot arran d’una emprenyada, sí. Per això hi ha en Ferrater al capdamunt

dirigint-se als renyocs i als talossos. I acaba en Brossa:

Com que era teva la llum, la fogata

Es gela sota els arcs. Dóna’ns les mans.

Net de peix el terrat, la fosca ens mata:

Salvat, ajuda’ns a portar els instants.

Ens hem de batre sota una aigua ingrata,

La nostra força és pobra aquí al voltant

—Aquell peix al terrat era de plata—;

Però ens sabem valents, l’empresa és gran.

La pàtria, esguerrada, duu careta.

Que mai no sàpigues el que ha passat;

Al cel d’abans no hi ha columna dreta.

I si esborrem molts noms que hem heretat,

El teu és ple de ramells blancs, poeta

De la claror: no t’oblidem, Salvat!

Gràcia

març del 2011