L’ una és ara i és aquí amagada dins l’ instant mateix de tu,
té gust de primavera boja amb sang a sobre. No coagula. És
quan et menges una poma, la prohibida que és més bona. És
quan t’ hi trobes, amb el remolí de versos fins l’ aurora,
quan hi caus i veus com te n’ aixeques - i saps q’ets l’ òstia - . És
quan te’ n vas pels marges fins al bosc a declarar-te tu,
quan se t’ acosten tots els arbres a abraçar-te fins la teia (marinera),
quan darrera teu (no ho veus, però) s’ alcen jardins botànics,
ressusciten herbaris. É(t)s
quan succeeixes i xiscles i explotes i saltes i crides i danses i plores,
quan fas maniobres amb la bogeria i te la jugues. És ara que és
quan agafes la destral i trenques l’ iceberg des de sota i fins dalt; és
quan decideixes lluitar sense saber de l’ enemic que mai coneixeràs. És
quan escups sulfurs dins l’ ull de la mort i la mates. És
quan dius la fúria i t’ hi cabreges i li declares la guerra a la merda; i és
quan rius estrepitosament, i de seguida,quan tothom et mira, t’ estrepítes més. És
quan et brillen els ulls, és quan més et brillen (dóna allò que et manca)
que m’ hi veig (i jo faré el mateix).
grifoll
27.03.11
casserrespoblepoema