XXIII
Una bossa de pedretes que es rebenta dins del cap
com la consciència; espetec de noses soltes que es desprenen
de les coses que no es poden suportar, primaveres dant-nos brots pena per pena
les branquetes dèbils mortes que es refan, pètals llisos rosa fort és el què ens fan
en la memòria; noms de flors que sense nom han arrelat
com una essència; quan pensàvem que en sortíem i el què fèiem era entrar
-a l’all- però ja de sempre
si estacions que solapant-se en una tarda d’un sol dia ens han del tot destarotat
de on anem a què veníem, tots els anys que em empassat fins a negar-nos de l’empatx
i coses òbvies;
altres coses que per fer veure que sí o fer-les lleu o que ho semblés les hem obviat
i no per força;
com si haguéssim nascut dòcils i ens vincléssim com les branques d’un desmai
sens badar boca;
com si el fred ens hagués mort alguna cosa
que ens hagués deixat ben secs de tant plorar, i ara
que és primavera, no la poguéssim recordar.
Dolors Juarez 13 de març del 2011